|
LA UNIÓ DE TOTS ELS CRISTIANS
Com cada any, ens disposem a viure l’octavari d’oració per la unitat dels cristians, que comença el dia 18 i que acabarà amb la festa de la conversió de Sant Pau, l’apòstol dels gentils, el proper dijous 25.
Tots hem de sentir el desig de restablir la unió dels cristians com allò que és: un do de Crist i una crida de l’Esperit. Necessitem la unitat: perquè Déu la vol, i perquè la falta d’unitat és un escàndol per al món, tal com ho ha assenyalat el sant pare Benet XVI. Potser si a l’Església hi hagués més unitat, al món hi hauria més fe. No pensem que això sigui una responsabilitat única dels pastors de l’Església; és clar que per a nosaltres es tracta d’una prioritat, com tantes vegades ho han expressat Joan Pau II i Benet XVI, però hi hem de col·laborar tots els fidels, ja que la crida a fer-ho la va dirigir Jesús a tothom. A l’última cena, Jesús pregava el Pare per tots els seus deixebles: «Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat i que els has estimat a ells com m’has estimat a mi» (Jn 17,22-23). Ell, el Bon Pastor, que havia promès a Pere: «Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església” (Mt 16,18), ja ens havia anunciat: «Hi haurà un sol ramat i un sol pastor» (Jn 10,16).
El Compendi del Catecisme de l’Església catòlica, el comentari del qual hem interromput fa unes setmanes per centrar-nos en les festes de l’Advent i del Nadal, ens indica diverses maneres d’assumir el compromís personal en favor de la unitat de tots els cristians (cf. n. 164).
La primera és l’oració. Revifem la confiança en la força de la pregària, que va portar Jesús a afirmar: «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,19-20).
Juntament amb la pregària hi ha d’haver la conversió del cor. Cal que cadascun de nosaltres busqui, amb humilitat i amb senzillesa, allò que cal canviar en la pròpia vida sense pensar que són els altres els qui han de canviar primer. Si tenim sempre present la vida de Jesús, si busquem conèixer cada vegada millor les seves paraules i els seus ensenyaments, meditant la seva vida tot llegint les pàgines de l’evangeli, aleshores ell posarà en el nostre cor el seu do: el gran desig de restablir la unió de tots els cristians.
La pregària i la conversió del cor estan molt relacionades, ja que, amb la caritat fraterna
—la tercera de les indicacions del Compendi— que sap reconèixer en l’altre el do de Déu que també ens enriqueix, hem d’aprendre allò que pot ajudar-nos a la mútua comprensió. Penso, per exemple, en la gran tradició espiritual de les Esglésies orientals.
L’últim aspecte és el diàleg teològic. Aquest queda lluny dels fidels corrents, però amb la conversió, la comprensió mútua i, sobretot, la pregària podem ajudar molt perquè el diàleg ecumènic doni força fruits.
|
