|
SOBRE LA VIDA CONSAGRADA
Cada any, quan arriba la festa de la Purificació de la Mare de Déu, coneguda popularment com la Candelera, l’Església ens proposa que ens fixem en la vida de tants i tants religiosos i religioses que arreu del món donen testimoniatge de l’amor de Déu. Són homes i dones que, professant els consells evangèlics —és a dir, la pobresa, la castedat i l’obediència—, busquen viure la perfecció de la caritat consagrant les seves vides a Déu.
Segur que tots tenim en el record la figura amable de la mare Teresa de Calcuta, aquella dona menuda de cos però gran d’esperit que, en contestar a una periodista que li deia que ella no faria aquella feina de cuidar moribunds i abandonats ni per un milió de dòlars, li va dir que ella tampoc; que per un milió no ho faria, que ho feia per Jesucrist, per amor. I això, gràcies a Déu, no és una excepció a l’Església.
Així és la vida de tants religiosos i religioses que, a les nostres terres o en països de missió, lliuren cada dia la seva existència, sense publicitat, sense sortir als diaris, sense fer soroll; homes i dones que es donen a Déu i als altres, que contribueixen no solament al bé espiritual sinó també al desenvolupament integral de milions de persones, que cuiden ancians i malalts —penseu en els afectats per la sida o per altres malalties infeccioses—, que donen formació cristiana a nens i nenes, que atenen hospitals i residències.
A l’hora d’agrair tota aquesta feina hem de pensar que el més important en la vida religiosa no és tant la labor assistencial que es fa —que és molta i bona, i que la societat també ha d’agrair— com el sentit espiritual que té el lliurament de la pròpia existència a Déu a través d’una família religiosa determinada. Això queda molt clar en el cas dels religiosos de vida contemplativa. Podria semblar, a uns ulls sense fe, que la seva vida no té gaire valor —de què serveix el que fan?, es pregunten alguns, acostumats a prioritzar allò que és útil—, i en canvi sabem que són essencials per a la vida de l’Església. Cada vegada que tinc la sort de poder visitar algun d’aquests convents de clausura comprovo que hi regna una alegria autèntica, que es prega de debò, que la caritat mútua és real i que aquelles ànimes són felices vivint la seva vocació.
Cadascú, a l’Església, té la seva missió. Els religiosos tenen, com a primera missió, viure la seva consagració, i així contribueixen, de manera insubstituïble, a la tasca missionera de tota l’Església. Tots necessitem aquest testimoni que ens faci entendre que sense l’esperit de les benaurances no es pot transformar el món i oferir-lo a Déu.
Demanem a Déu que mai no faltin les vocacions a la vida consagrada: perquè a tot arreu pugi al cel la pregària de tantes vides lliurades al Senyor i perquè l’acció caritativa dels religiosos i religioses ens mostri a tots els creients els béns del cel, ja presents en aquest món.
|
