Als 4 vents

LA NOSTRA CITA AL CEL

L´agost de 2010, trobant-se Benet XVI a Castelgandolfo, va pronunciar una homilia que va tenir molt de ressò periodístic, encara que la imprecisió d´alguns titulars va ser tan manifesta que li van fer dir al Papa el contrari del que havia dit. Alguns van titular: «El Papa nega l´existència del cel i l´infern.»

El que va dir en realitat va ser que amb el terme cel no ens referim a un lloc concret de l´univers, a un estel o alguna cosa similar, sinó a quelcom més gran i difícil de definir amb conceptes humans. «Amb aquest terme» -va prosseguir el Papa- «volem afirmar que Déu es va fer proper a nosaltres i que no ens abandona ni tan sols més enllà de la mort, sinó que ens concedeix l´eternitat.» Recorda aquella esperançadora sentència: «L´amor venç la mort.»

En la festa de l´Ascensió celebrem l´últim moment de Jesús a la terra quan, després de beneir els seus deixebles, als quals havia encarregat predicar la bona nova per tot el món, es va anar elevant fins que un núvol el va ocultar als seus ulls. Va pujar al cel, diem, on «seu a la dreta del Pare».

Aquesta ascensió al cel no marca un comiat, ja que, com diu el Papa: «Déu no ens abandona ni tan sols més enllà de la mort.» «Jesucrist, cap de l´Església» -assenyala el Catecisme de l´Església catòlica- ens precedeix en el Regne gloriós del Pare, perquè nosaltres, membres del seu cos, visquem en l´esperança de ser un dia amb ell eternament.»

En una ocasió Crist havia dit als seus Apòstols: «Jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi» (Jn, 12,32). L´Església ho interpreta en clau de la seva elevació a la creu, que va possibilitar la redempció, però és també anunci de la seva ascensió al cel.
Com quedem nosaltres?, podríem preguntar-nos, com es van preguntar els deixebles després d´experimentar aquella aparent absència. La resposta consoladora és: elevat al Cel i glorificat, el Senyor roman a la terra en la seva Església.

Durant més de trenta anys, Jesús va estar en carn mortal entre els homes. Va néixer, va créixer, va treballar, va predicar, va anar amunt i avall, va ensenyar, va curar malalts i ens va donar a conèixer l´amor de Déu. Així va ser fins a la seva mort i resurrecció. Després va estar quaranta dies més a la terra, encara que d´una altra manera, si ens atenem a la seva presència corporal. Es va aparèixer a Magdalena, a Pere i als altres apòstols i a centenars de deixebles. Finalment, va ascendir al cel. Però Crist no se´n va, no ens deixa orfes, no es retira del món, objecte del seu amor immens.

S´ha quedat entre nosaltres, en l´Eucaristia, en l´ànima en gràcia o trucant a la porta dels pecadors. El cel és la nostra meta, però a Jesús el trobem ja en el camí. El trobem quan elevem el cor en oració d´adoració, de petició o d´acció de gràcies, i quan ajudem els germans, perquè qualsevol petit servei el rep com si fos fet a ell mateix. Jesús va pujar al Cel a preparar-nos un lloc, encara que no sigui un lloc físic. Coneixem la promesa d´immortalitat i sabem el camí. Ajudem-nos els uns als altres a recórrer-lo.