Als 4 vents

TOMÀS, LA FE D’AQUELL QUE DUBTA


Estem en camí cap a l'Any de la fe proposat per Benet XVI a partir d'octubre, i m'ha semblat que podríem considerar aquesta virtut sobrenatural de la fe a la llum de la conducta de l'apòstol Tomàs, la festa del qual celebra l'Església el proper dimarts, 3 de juliol. Tomàs és exemple paradigmàtic del creient que dubta, i per això penso que pot ser una bona referència per acompanyar totes les persones que tenen dubtes però busquen sincerament la veritat en Jesucrist.

El Papa ha disposat que el començament de l'Any de la fe coincideixi amb el 50è aniversari de l'inici del concili Vaticà II. Els qui vam tenir la fortuna de residir a Roma aquells anys, no podem oblidar un esdeveniment tan gran que ha marcat la història de l'Església en els últims temps. Hem d'aprofundir en el seu contingut, que és com dir que s'ha d'aprofundir en la fe i la pràctica cristianes, i a això ens apliquem avui, un cop més, de la mà de l'apòstol Tomàs.

Tomàs va ser un dels dotze escollits directament pel Senyor. I l'Evangeli ens porta algunes frases seves que, tot i ser escasses, són molt il·lustratives. Benet XVI les va repassar en les seves homilies dedicades als pilars de l'Església. La primera intervenció que recullen els evangelistes és quan Jesús, en un moment crític, decideix anar a Betània per ressuscitar Llàtzer, posant en perill la seva vida. «Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!» (Jn 11,16), va dir Tomàs. En efecte, «l'important» -dirà el Papa- «és no allunyar-se mai de Jesús».

Una segona intervenció és en l'últim sopar, quan el Senyor prediu la seva mort i diu als seus: «I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta» (Jn 14,4). Tomàs salta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?» (Jn 14,5). Gràcies a aquesta reacció espontània, Jesús ens va deixar una sentència lapidària: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6).

Fins ara Tomàs era un creient desconcertat. Creia en el Mestre, per això el seguia, però se li acumulaven les preguntes. Cal arribar a la tercera intervenció, la més famosa, per entendre del tot el personatge. No es troba present quan Jesús ressuscitat s'apareix als Epòstols, i, en dir-li ells què ha passat, afirma: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas» (Jn 20,25). Quan Jesús li mostra l'evidència, sorgeix en ell un acte de fe que l'Església repeteix cada dia en celebrar la missa, abans de la comunió: «Senyor meu i Déu meu!» (Jn 20,28).

En la preparació de l'Any de la fe considerem aquesta realitat. El dubte no és dolent, fins i tot pot ser necessari per a desembocar en una creença més vigorosa. La lleialtat i la sinceritat, com les que tenia Tomàs, són les alforges necessàries per a aquest camí.