Als 4 vents

CONCILI VATICÀ II: LA LLUM DE LES NACIONS


Lumen gentium és la constitució dogmàtica sobre l'Església que va donar a llum al concili Vaticà II. «Crist és la llum de les nacions», comença dient. I l'Església ho és en tant que és prolongació de l'obra de Crist a la terra.

A vegades sentim comentar a algunes persones: «Jo crec en Crist, però no en l'Església», com si es poguessin separar. Déu va escollir en temps antics un poble, el d'Israel, amb el qual va fer una Aliança singular per a benefici de totes les persones sense distinció. I Crist, amb la seva «sang de la Nova Aliança», va instituir l'Església com a comunitat de creients, unida en la fe, els sagraments i l'autoritat de Pere i els Apòstols, i els seus successors. El triple vincle: fe, sagraments i visibilitat de l'Església en comunió amb el Papa i els bisbes defineix aquest «petit ramat» que està cridat a ser mitjà de salvació per a tot el gènere humà.

La Lumen gentium recorda aquesta realitat, però introdueix algunes novetats en l'expressió i posa l'accent en determinats temes. Seva és l'expressió poble de Déu, que supera l'antiga dualitat considerada a vegades substancial entre clergues i laics. Tots formem part d'aquest cos que és l'Església el cap de la qual és Crist. Ningú no pot ja parlar de l'Església com si es tractés d'una realitat aliena.

Encara més, en parlar d'aquest poble de Déu, la Constitució sobre l'Església primer parla dels fidels i després de la jerarquia, no perquè la menyspreï, sinó amb la intenció de destacar la dignitat de cada cristià i la vocació universal a la santedat i a l'apostolat. Algun teòleg va veure aquest canvi d'ordre expositiu com un «gir copernicà» en la manera d'enfocar la diversitat de situacions i dons en l'Església. Calia destacar que els seglars no són en l'Església com els extres d'una pel·lícula, sinó que són també protagonistes principals en una institució d'origen diví en la qual tots estem cridats a ser sants.

La Constitució sobre l'Església va reafirmar la primacia del Papa i alhora va accentuar, sense que hi hagi cap oposició, la col·legialitat dels bisbes. Les conferències episcopals, els sínodes i altres mostres de col·legialitat han estat un fruit notable del Vaticà II, obert a concrecions tan positives com la que vam viure de manera molt propera l'any 1995 en ocasió del concili provincial Tarraconense.

S'entén bé que l'Església universal no és ni una abstracció ni una suma d'Esglésies independents, com ho assenyala el teòleg i cardenal Henri de Lubac, que repara que sant Pau no dirigeix la seva carta «a l'Església de Corint», sinó «a l'Església de Déu a Corint». La mateixa Església indivisa és a Corint, com a Filips, a Efes... o a Tarragona.

L'Església és una realitat amable, és la nostra casa, la nostra família humana i sobrenatural alhora i, com fa la Constitució de la qual avui m'ocupo, la posem en mans de la Mare de Déu, perquè la faci, com ella mateixa, mare i mestra de tota la humanitat.