Als 4 vents

CONCILI VATICÀ II: LA PARAULA DE DÉU


La constitució dogmàtica Dei Verbum, sobre la Revelació divina, va emfatitzar la importància que a l'Església estiguéssim a l'escolta de la paraula de Déu, ja que és a través d'ella com Déu mateix se'ns revela.

Pel coneixement natural la humanitat podia arribar a la convicció de l'existència d'un Déu creador i omnipotent, i pels ensenyaments de la Bíblia podíem conèixer-lo millor, per exemple la seva Aliança amb el poble escollit, però per la paraula de Jesucrist sabem molt més i amb certesa més gran: coneixem que Déu és amor.

La Dei Verbum és un document que no va tenir una redacció fàcil. Per contra, el primer esborrany va ser desestimat pels pares conciliars i van ser necessàries fins a quatre redaccions per a ser aprovat, això sí, de manera gairebé unànime: 2.344 vots a favor i sis en contra.

Què és el que feia necessària tanta precisió en les paraules? Calia conjugar de manera satisfactòria les dues fonts de la revelació, l'Escriptura i la Tradició, que no tots els cristians valoren igualment i que, en determinades èpoques, van tenir un pes desigual. Ambdues fonts són necessàries i es complementen. La tradició és la que, en l'època patrística, va fixar el cànon de llibres inspirats per l'Esperit Sant, i la Sagrada Escriptura ha estat el tresor del qual s'ha nodrit la fe.

El Concili va recomanar una lectura atenta de la Bíblia, de l'Antic i del Nou Testament, que s'interrelacionen l'un amb l'altre, sense que càpiga menysprear el primer, al qual cal donar la importància que li dóna el judaisme, però veient el Nou com a continuació històrica i culminació interpretativa de tota la paraula de Déu.

Però la transmissió de la Paraula no sols s'assenta en l'Escriptura i la Tradició, sinó que hi ha un tercer factor a tenir en compte: el Magisteri de l'Església, que confirma o rebutja interpretacions que s'han donat de la Bíblia o dels ensenyaments cristians en general. La utilització de diversos gèneres literaris, també els costums i usos de l'època en què van ser redactats els escrits, poden provocar a vegades diferències interpretatives que han de ser resoltes tenint en compte el conjunt de l'Escriptura i les consideracions sobre aquests textos que ha fet l'Església durant segles.

Els teòlegs tenen una gran missió d'estudiar la Revelació en el sentit d'interpretar, de manera a vegades nova però sempre fidel als ensenyaments del Magisteri, els ensenyaments que contenen els llibres sagrats i la voluntat de Crist sobre la seva Església. L'acceptació del Magisteri com a última paraula no és coacció a la llibertat investigadora, sinó garantia que la interpretació no s'aparta de la veritat revelada.

La Dei Verbum declara, en aquest sentit, que «la funció d'interpretar autènticament la paraula de Déu, escrita o transmesa, ha estat confiada únicament al magisteri viu de l'Església», entenent naturalment que «aquest magisteri no està per damunt de la paraula de Déu, sinó al seu servei». Això requereix a vegades humilitat per part dels estudiosos.

La voluntat del concili Vaticà II va ser que tot el poble de Déu, no sols els científics, es familiaritzés amb la paraula de Déu, que va adquirir més rellevància en la santa missa. En aquest aspecte, el Concili va animar les famílies a la lectura freqüent de la Bíblia a casa seva.