Als 4 vents

GAUDIUM ET SPES: EL DOCUMENT MÉS CARACTERÍSTIC DEL CONCILI VATICÀ II


El 7 de desembre de 1965, la vigília de la clausura del concili Vaticà II, va ser aprovada la seva Constitució més característica, la que millor expressa el seu esperit genuí: la Gaudium et spes, per la qual l'Església se solidaritza amb les alegries i esperances (d'aquí el títol) i també amb els dolors i les preocupacions de l'home modern.

Que no s'aprovés fins al final mateix del Concili dóna idea que no va ser fàcil elaborar un text que expressés de manera adequada, com per fi es va aconseguir, la relació entre l'Església i el món.

El papa Joan XXIII va ser l'impulsor d'aquest document que va encarregar, en un primer esborrany, als cardenals Montini i Suenens. En el segon esquema que es va fer van intervenir-hi Rahner i Congar, dos dels teòlegs perits conciliars. I al llarg de la seva redacció i debats van agafar la ploma o la paraula Henry de Lubac, Jean Daniélou i dues personalitats que arribarien a ser Papes: Karol Wojtyla i Joseph Ratzinger.

De Lubac comentava: «He sentit durant el Concili bisbes de gran valor, però amb monsenyor Wojtyla hom advertia que les coses quedaven situades en un nivell excepcional.» Pel que fa al cardenal Ratzinger, ell mateix narra en la seva autobiografia l'emoció que va sentir quan, com a ajudant del cardenal Frings, va rebre el nomenament de perit oficial del Concili.

M'he detingut en la importància de la participació dels teòlegs, extensiva a altres debats conciliars, perquè pot ajudar a entendre que la Gaudium et spes trobés termes nous i feliços per a expressar la seva voluntat de cooperació amb tota la humanitat, com «els signes dels temps» o fórmules ja clàssiques avui com aquella d'«el misteri de l'home només s'aclareix veritablement en el misteri del Verb encarnat».

La millor aportació de la Gaudium et spes va ser contribuir a aclarir el perquè de la vida de l'home i el seu destí. Cada persona té una dignitat radical, independentment del seu pensament i la seva religió, com creat per Déu a imatge i semblança i cridat a ser salvat per Jesucrist.

Amb la doctrina de sempre es va trobar una expressió més feliç i adequada a l'Evangeli: el món ja no pot ser considerat sinònim de pecat, com feien alguns escriptors antics, sinó com a pàtria comuna del gènere humà. I l'Església no rebutja, sinó que beneeix el progrés humà, tècnic i científic, sempre que estigui al servei veritable de la humanitat.

I per evitar qualsevol malentès, aclareix: «L'Església no es mou per cap ambició terrenal, ans pretén una sola cosa: continuar, sota la direcció de l'Esperit Paràclit, l'obra del mateix Crist, que vingué al món a donar testimoniatge de la veritat, a fi de salvar i no pas condemnar, servir i no pas ésser servit.»