Als 4 vents

A LES PORTES DE L’ANY DE LA FE


L'11 d'octubre es compleixen cinquanta anys de la inauguració, per Joan XXIII, del concili Vaticà II -esdeveniment eclesial al qual he dedicat recentment diferents articles-, i vint anys de la publicació, per Joan Pau II, del Catecisme de l'Església catòlica.

Amb aquest motiu Benet XVI ha promulgat un Any de la fe que durarà des d'aquest dia fins al 24 de novembre de 2013, solemnitat de Crist Rei. Aquesta promulgació la va fer fa uns mesos amb la seva carta apostòlica Porta fidei ‘La porta de la fe'.

La seva intenció és «ajudar tots els creients en Crist perquè la seva adhesió a l'evangeli sigui més conscient i vigorosa», i suscitar «en tot creient l'aspiració a confessar la fe amb plenitud i convicció renovada, amb confiança i esperança». Al mateix temps -diu el Papa- «esperem que el testimoniatge de vida dels creients sigui cada vegada més creïble». Per aquesta raó Benet XVI convida «els germans bisbes d'arreu del món a unir-se al successor de Pere en el temps de gràcia espiritual que el Senyor ens ofereix per a rememorar el do preciós de la fe».

No és la primera vegada que es convoca un Any de la fe. Pau VI va convocar-ne un altre l'any 1967 per commemorar els 1.900 anys del martiri dels apòstols Pere i Pau, columnes de l'Església. Ara, com llavors, hem de viure aquest any amb la mirada posada en Jesucrist. Ell és la nostra esperança, i en la seva vida i resurrecció se sosté la nostra fe.

Com a arquebisbe he rebut amb natural alegria aquesta convocatòria d'un any de gràcia en què aprofundir en la fe. Veig que és una ocasió de proclamar-la d'una manera nova per a una societat cansada de paraules, que si aprecia alguna cosa són els testimonis. Convido, doncs, a tots a redescobrir l'alegria de la fe. Per això el Papa suggereix meditar la vida de sant Agustí, que va emprendre una recerca continuada de la bellesa, fins que el seu cor va trobar descans en Déu. I es fixa també en Lídia, aquella dona que va sentir predicar sant Pau a Filips i a la qual «el Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau» (Ac 16,14).

En efecte, és Déu qui obre el cor. Podem estar escoltant tota la vida els continguts de la fe, però si no obrim la porta d'entrada que és el cor, no afectaran la nostra vida. La fe implica obrir-se a la paraula de Crist i suposa també ser després pregoner d'aquesta fe, amb les paraules i amb les obres, sense avergonyir-se de la condició de cristià, fins i tot quan l'ambient pugui resultar contrari.

«El cristià» -diu Benet XVI- «no pot pensar mai que creure sigui un fet privat.» Exigeix també una responsabilitat social. No podem comportar-nos en la nostra vida «com si Déu no existís», amb el fals pretext de respecte al pluralisme o als altres. Precisament el que la gent espera de nosaltres és la sinceritat de comportar-nos com el que som. El do de la fe, gràcies a aquest testimoniatge, arribarà així al nostre entorn, de la mateixa manera que es va propagar als inicis de l'Església en una societat no menys pagana que l'actual.