Als 4 vents

DOS DIES MOLT ESPECIALS


En vigílies del dia de Tots Sants i del dia dels Difunts, m'acosto a la consideració d'aquestes festes religioses de la mà de Joan Pau II, ja que en la seva vida aquestes dates van tenir una rellevància especial i el seu testimoni pot servir-nos. El papa polonès va ser ordenat l'1 de novembre de 1946 en un país devastat per la II Guerra Mundial, i va celebrar la seva primera missa l'endemà. Com era costum en la festivitat dedicada als Difunts, no va celebrar una sola missa, sinó tres, i el mateix va fer poc després d'arribar a Espanya, en el seu primer viatge que va començar precisament en la vigília del dia de Tots Sants de 1982. Una de les tres misses del 2 de novembre va tenir aquesta vegada un marc inèdit en els seus viatges: un cementiri, el de l'Almudena de Madrid.

La celebració d'una vida que «es transforma i no desapareix» tenia en Karol Wojtyla una ressonància especial si tenim en compte que quan va ser ordenat sacerdot ja havien mort els seus pares i el seu germà gran, de manera que s'havia quedat sense família directa aquell la família del qual arribarien a ser els catòlics del món sencer.

«Aquí reposen persones que han tingut un significat determinant en la vostra existència», va dir el Papa al cementiri. I avui, fent-nos ressò d'aquestes paraules, podem pensar que també nosaltres tenim experiència d'aquesta realitat: la mort de persones molt estimades que ja gaudeixen de Déu o que es troben a les portes del cel, a les quals podem ajudar amb els nostres sufragis.

Les visites als cementiris són una mostra d'amor per elles, i també ha de ser un testimoni de fe en la seva resurrecció eterna. El que distingeix el cristianisme d'altres religions i ètiques humanes no només és la caritat, sinó també la creença en la vida eterna, sense que es pugui admetre la pretesa rivalitat entre treballar en aquest món per la veritable justícia i creure en el paradís que Déu ens té preparat.

Alguns pensadors crítics han suposat que pensar en el més enllà ens distreu de les obligacions terrenals. Altres han comentat que treballar pensant en la recompensa de la vida eterna és poc generós, perquè es compara amb algunes situacions de la vida ordinària en què hi ha algunes persones que fan les coses pensant en la recompensa. Guardini responia a aquestes objeccions dient que no es pot prescindir de Déu a l'hora de pensar correctament en aquestes realitats. Precisament els sants es distingeixen per estimar els altres amb una caritat que no sols compleix tota justícia, sinó que la supera, i amb un desinterès que només es pot explicar per la qualitat del seu amor.

El cel, pàtria definitiva de la nostra existència, no és un premi com els que es donen a la terra. És Déu mateix.