Als 4 vents

TRES GRANS SANTS


En menys d'una setmana, la litúrgia ens convida a contemplar en aquests dies finals de juny, la vida de tres grans sants, universals i molt populars: sant Joan Baptista, el precursor; sant Pere, la roca sobre la qual Jesucrist va fundar la seva Església i, el mateix dia en el calendari, sant Pau, el gran apòstol dels gentils. Són moltes les parròquies de la nostra arxidiòcesi que els veneren com a patrons, i moltes persones porten el nom d'aquests grans sants.

Sant Joan Baptista va néixer només uns mesos abans que Jesús i la seva missió va ser anunciar la imminent arribada del Messies. Va ser ell qui li va presentar alguns dels seus deixebles, que van passar a ser-ho de Jesucrist. Entre ells, Andreu, que va anar a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies.»

Joan va ser l'últim dels profetes de l'Antic Testament i el primer del Nou. La seva mort, per decisió d'Herodes, va obrir el camí a tants màrtirs que van morir per la seva fe, com Pere i Pau, l'any 67, en l'època de les persecucions de Neró.

Sant Pere, escollit per Crist com a pedra angular de l'Església naixent, va ser molt conscient de la seva responsabilitat. Sovint és el qui pren la paraula en nom dels altres, és el qui agafa la iniciativa, el qui promet, a vegades més del compte, fidelitat al Mestre, el qui es penedeix quan li ha fallat, el primer bisbe de Roma i el primer Papa de l'Església, amb l'encàrrec de mantenir la unitat i donar testimoni de la resurrecció de Crist amb els altres germans.

Sant Pau no va ser deixeble de Crist, però sí el seu apòstol des que el «va conèixer» d'una manera absolutament inesperada, quan es dirigia a Damasc, precisament amb ordres judicials per arrestar cristians de la capital siriana.

Sant Lluc, que va recollir el seu testimoni, relata en tres ocasions, a l'Evangeli i als Fets dels Apòstols, la conversió de Pau. Alguns crítics amb pretensions científiques, com Ernest Renan, van intentar explicar l'aparició del Ressuscitat i la caiguda del cavall dient que Pau va patir senzillament una insolació. A això, André Frossard va respondre: «En aquest cas seria la primera insolació de la història que converteix un jueu en cristià.» La realitat és que Pau, com Pere i Joan, no es fabriquen una idea a partir d'una emoció, sinó que s'adhereixen, amb fascinació, a una persona: s'enamoren de Crist, corresponen a l'amor de Déu, que és qui ens ha estimat primer.

No va escriure llibres, ni tractats, sinó cartes, l'última al seu deixeble Timoteu, en què confessa: «Jo estic a punt de ser immolat, i el moment de la meva partida s'acosta. He lluitat un bon combat i he acabat la cursa, he conservat la fe.»

Quin exemple per a nosaltres de fe, d'esperança i d'amor! Ara ens correspon a nosaltres preparar els camins del Senyor, secundar Pere, que porta el nom de Francesc i que des de Roma dirigeix l'Església, i ser com Pau, de qui són tan manifestes les petjades espirituals a l'Església de Tarragona. Que ens convertim personalment i siguem com ells evangelitzadors incansables.