Als 4 vents

EL DESCANS ESTIUENC


Des que érem escolars, la paraula estiu l'associem a les vacances. Després de tot un curs i dels exàmens finals -en la meva època no hi havia tantes avaluacions periòdiques i ens ho jugàvem tot a una carta-, quina felicitat poder dedicar uns mesos al que més ens agradava! No era inactivitat, al contrari, eren recorreguts amb bicicleta, banys en qualsevol bassa d'aigua, excursions, lectures, festes... i també ajuda als grans en les feines del camp. D'aquella època ens ve un profund amor a la natura. Els paisatges de la nostra infància, tantes vegades creuats en tots els sentits! També aquests paisatges els associem a les vacances d'estiu.

Amb el pas dels anys, l'assumpció d'altres responsabilitats fa parella amb la limitació del temps de vacances, primer a un mes, després a un parell de setmanes, potser a vegades interrompudes per obligacions ineludibles.

Hem de donar gràcies a Déu per poder descansar uns dies allunyant-nos de la nostra tasca habitual per dedicar-los a altres tasques. Aquest és el sentit del descans estiuenc, tot i que avui està molt lligat al turisme, als viatges, a vegades esgotadors. Hi ha persones que volen abastar tant que després tindrien problemes per recordar el que han vist.

És un temps que hem de procurar viure amb serenitat i en família sempre que sigui possible. Ja hi haurà temps al llarg de l'any per a fer gestions, reunions, per al mòbil, l'ordinador i tot el que sembla tan important. No es tracta de renunciar a res d'això, però sí de col·locar cada cosa en el seu terme just. La família, els fills, esperen que els pares els dediquin una atenció insubstituïble. Cal fer plans junts, des de llegir un llibre a pujar a una muntanya, des de visitar una ciutat a dedicar-se a un entreteniment favorit.

Els cristians podem aprofitar aquests dies per donar testimoni de la nostra fe. Sense fer coses rares, amb la naturalitat amb què tracem qualsevol pla, procurant que l'assistència a la missa dominical tingui el seu espai en el programa d'activitats. Els pares poden potser introduir els fills en el costum de resar el rosari, sense imposar, per descomptat, recitant-lo tot o en part. Quan són petits tot és un joc. Quan es van fent grans, és el moment en què cal rebutjar la temptació d'ocultar davant seu la fe que professem.

També les vacances, com tot l'any, són temps per pensar en els altres i estimar-los amb obres, sobretot als malalts i a les persones necessitades, les que no tenen vacances o les tenen forçades durant tot l'any perquè no tenen feina.

El deure de caritat és sempre urgent. El descans implica abandonar en la mesura del possible les activitats que fem normalment, no per a no fer res, sinó per a fer-ne d'altres. Però en l'ajuda als altres no es pot fer vacances. Dins dels valors familiars, tenir en compte el qui pateix, per una circumstància o altra, ha d'ocupar un lloc principal. El calor estiuenc ha d'anar acompanyat d'aquest calor humà que som capaços de donar i que farà de les nostres vacances les millors de la nostra vida.