Als 4 vents

ADMIRABLES MISSIONERS


El maig de l’any passat el papa Francesc va rebre els participants en l’Assemblea General de les Obres Missionals Pontifícies. Amb el bon humor que caracteritza el seu llenguatge, va saludar el cardenal Filoni dient: «El cardenal té una feina més en aquest temps; és professor. Ve a mi per "ensenyar-me l’Església". Sí, ve i em diu: aquesta diòcesi és així o aixà... Conec l’Església gràcies a les seves lliçons.»

Penso que també nosaltres, els fidels de l’arxidiòcesi de Tarragona, començant pel seu Arquebisbe, rebem lliçons dels missioners. Ells viatgen a l’altra punta de la terra per estendre el missatge de Jesucrist.

A alguns els pot semblar que això era més meritori fa uns segles, quan no existia l’aviació. Però les distàncies no sols es mesuren en quilòmetres. Deixen enrere una família, un ambient, una cultura i unes comoditats per trobar una altra família espiritual, altres civilitzacions, llengües i costums, i, sovint, penúries i perills.

De tant en tant la premsa ens porta notícies de martiris de sacerdots i seglars en països per a nosaltres remots, com Nigèria, Síria, Burundi o l’Iraq, on tants atacs s’han produït a esglésies cristianes en les quals anar a missa representa un acte d’heroisme.

Em sento molt unit als missioners, molts d’ells sacerdots o religiosos, escampats pel món, i llegeixo quan puc relats que ens envien, habitualment aprofitant el contacte permanent que tenen amb la Delegació Diocesana de Missions, que tant treballa en col·laboració amb ells.

També m’emociona llegir cròniques en revistes missioneres. Com a exemple en cito una de l’emblemàtica publicació Mundo Negro dels missioners Combonians. Es va publicar en el número d’abril. Juan José Aguirre és bisbe de Bangassou (República Centreafricana). Quan escriu acaba de viure un cop d’Estat, un conflicte en el qual explica que els van destruir moltes instal·lacions religioses i els van robar els vint-i-nou vehicles que tenia la diòcesi per atendre un territori molt ampli. Comenta: «Ens quedem tots a peu. I seguim el nostre treball pastoral amb alegria.» Esmenta encara que, enmig de la rancúnia entre grups religiosos i tribals que es va instal·lar al país, semblava un miracle que en el seu camp de futbol continuessin jugant vint-i-dos joves barrejats: musulmans, catòlics, protestants, sense distinció de credos, races ni tribus.

Com podem ajudar els nostres admirables missioners en el seu treball inesgotable? Sens dubte amb la pregària i amb les aportacions econòmiques. Ells són els nostres braços ja que formem part d’un mateix cos, que és el de Crist.