Als 4 vents

LA VIDA QUE NO S’ACABA


Sant Joan de la Creu va ser un místic, però no un home apocat i amb una vida passiva, sinó atzarosa, amb estada a la presó inclosa, de la qual va fugir pel sistema tradicional: lligant llençols i despenjant-se per una finestra.

Trobant-se en el seu llit de mort van tocar les dotze al campanar d’una església veïna i un germà va informar-lo: «Estan tocant a matines.» El sant va respondre unes últimes paraules: «Glòria a Déu, que al Cel les aniré a fer!» Després d’això va besar un crucifix i va expirar.

La festa de Tots Sants ens col·loca davant el testimoni d’aquests mestres de vida, i el dia dels difunts ens recorda que també van ser mestres en el bon morir: amb el pensament en el cel, en Déu que, en la seva providència amorosa, ens fa el do de l’existència i de tot el que som i fem.

El que defineix un cristià és el seguiment de Jesucrist, la consideració de germanor amb els altres i la creença en la vida eterna. Sant Pau va escriure als cristians de Corint. «Si la nostra esperança en Crist acaba en aquesta vida, som els més desgraciats dels homes. Però no! Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer de tots.»

Aquest pensament, que a vegades es predica en els funerals, no és només una manera d’oferir consol a les persones que han perdut algú que estimaven, sinó que és una veritat de fe ensenyada per Jesucrist que sempre ha mantingut l’Església. La vida no acaba, sinó que continua, encara que d’una altra manera, misteriosa per a l’experiència humana, però lluminosa per a Déu, creador i redemptor.

Des dels primers segles, els cristians han resat i ofert la santa missa pels difunts, sabent que el sacrifici de l’altar té un valor incommensurable. Ja en l’Antic Testament se cita que Judes Macabeu va organitzar una col·lecta i va enviar mil monedes de plata a Jerusalem perquè s’oferissin sacrificis que reparessin els pecats dels homes morts en batalla.

La necessitat d’oferir sacrificis és comuna a moltes civilitzacions, però després de Crist, la missa és el «sacrifici únic i veritable», que se sobreposa a qualsevol altre, perquè és el Fill de Déu, el que s’ofereix al Pare, i el valor del seu lliurament és absolut.

Són dies, doncs, per a elevar els nostres ulls al Cel, per a pregar pels germans difunts, i per a decidir-nos a viure en la presència habitual de Déu, a les mans del qual hi ha la nostra vida.