Als 4 vents

ALS 50 ANYS DEL CONCILI VATICÀ II


Un dels teòlegs més citats a propòsit del Concili Vaticà II, de la clausura del qual acaben de complir-se 50 anys, va ser Henri de Lubac.

En una ocasió, durant una conversa entre amics, va dir: «Esperem que la Providència ens conservi per molt temps Pau VI, però el dia que tinguem necessitat d’un nou Papa jo tinc ja el meu candidat: és Wojtyla. Llàstima que no ho serà! No té cap possibilitat.»

Es podria dir que De Lubac encertava fins i tot quan s’equivocava. Amb el temps Karol Wojtyla va accedir al Pontificat, i, per cert, va nomenar De Lubac cardenal.

Doncs bé, el teòleg francès, fent balanç dels fruits del Concili anys després, destacava que l’Església, amb les seves misèries i humiliacions que deriven de les debilitats de cada un de nosaltres, té una cosa molt positiva que va anomenar «una xarxa de santedats ocultes». Sobre això va escriure: «Estimo aquesta Església en la qual, com deia el papa Gregori el Gran, cadascú és sostingut per l’altre, encara que l’un i l’altre puguin a vegades considerar-se enemics, tan feble és la mirada de tots ells.»

El Concili Vaticà II va suposar una formidable i necessària posada al dia de les pràctiques eclesials en tots els camps. Els seus documents són un tresor teològic i pastoral. Va donar ales a una major comunió dins l’Església impulsant les conferències episcopals i els sínodes de bisbes, com el que s’acaba de celebrar sobre la família. I, de manera molt destacada, va tendir ponts cap a altres religions cristianes i no cristianes a través del camí ecumènic i l’obertura a la societat.

Seria una llàstima que aquest major accent en la fraternitat amb els no catòlics, no es veiés acompanyat d’una major fraternitat dins l’Església catòlica mateixa. El papa Francesc, advocant pel respecte a tots els carismes i realitats eclesials, ha censurat amb freqüència les crítiques internes, les murmuracions, les enveges humanes o els desitjos de destacar sobre altres. Són faltes de caritat que poden donar-se en els àmbits que haurien de ser més exemplars, des de la Cúria romana fins a l’última parròquia o moviment de base.

L’aggiornamento que va buscar el Concili no pot ser només litúrgic o formal, sinó que ha d’incidir en el nucli del missatge de Jesucrist: l’amor entre uns i altres. El testimoni que se’ns demana s’assembla molt al que donaven els primers cristians, de qui el poble comentava: «Mireu com s’estimen.»