Als 4 vents

NO CONFESSAR-NOS AMB EL MIRALL


Jorge Mario Bergoglio tenia 17 anys. Era el 21 de setembre de 1953 quan va entrar a la seva parròquia de Buenos Aires. Va acudir al confessionari, on el va atendre el pare Carlos Duarte. Era un sacerdot originari de Corrientes que passava uns dies a la capital on li feien un tractament contra la leucèmia, de la qual va morir l’any següent.

El Papa recorda aquell moment: «Em vaig sentir acollit per la misericòrdia de Déu confessant-me amb ell.» Era la festa de sant Mateu, i com l’apòstol a qui Jesucrist va cridar dient-li «segueix-me», el jove Bergoglio va sentir que Jesús l’havia sortit a trobar i ja es quedaria amb ell per sempre.

La confessió forma part de la manera com podem rebre la indulgència de l’Any Jubilar de la Misericòrdia: visitant una església assenyalada per al jubileu, realitzant un acte de fe, resant una oració pel Papa i rebent els sagraments de la reconciliació i l’eucaristia.

En la seva conversa amb Andrea Tornielli, publicada sota el títol El nom de Déu és misericòrdia, el papa Francesc respon la pregunta de si no seria suficient penedir-se dels pecats i demanar perdó a Déu sense necessitat del sacerdot com a intermediari. Després de recordar que els bisbes i sacerdots són instruments de la misericòrdia divina i que actuen in persona Christi, diu: «Som éssers socials. Si tu no ets capaç de parlar dels teus errors amb el teu germà, tingues per segur que no seràs capaç de parlar tampoc amb Déu i acabaràs la confessió amb el mirall. […] Confessar-se amb un sacerdot és posar-se en mans d’un altre que en aquest moment actua en nom i per compte de Jesús.»

Per a això és necessària la humilitat, primer per reconèixer-se pecador, i després per no preocupar-se per «quedar malament», cosa que no passa, ja que tots som pecadors i el que Déu aprecia en nosaltres és la sinceritat. El sacerdot —diu el Papa— no està per condemnar, sinó per permetre l’encontre amb aquest amor visceral que és la misericòrdia de Déu.

Fa més de mig segle Pius XII ja va dir que el drama de la nostra època és haver perdut el sentit del pecat. L’altre drama seria, i va en paral·lel a l’anterior, haver perdut la consciència de la misericòrdia de Déu, que com un pare bo ens espera com al fill pròdig de la paràbola evangèlica, atalaiant l’horitzó cada dia esperant la nostra tornada.