Catequesis del Papa

LA PREGÀRIA EN LA SEGONA CARTA ALS CORINTIS


Benvolguts germans i germanes,

En aquestes catequesis estem meditant sobre la pregària en les cartes de sant Pau i intentem veure la pregària cristiana com un veritable encontre personal amb Déu Pare, en Crist, mitjançant l´Esperit Sant. Avui, en aquest encontre, entren en diàleg el «sí» fidel de Déu i l´«amén» confiat dels creients. Vull subratllar aquesta dinàmica a partir de la reflexió sobre la Segona carta als corintis. Sant Pau envia aquesta apassionada carta a una Església que en nombroses ocasions li havia qüestionat l´apostolat, i obre el seu cor perquè els destinataris tinguin la seguretat de la seva fidelitat a Crist i a l´Evangeli. Aquesta Segona carta als corintis comença amb una de les pregàries de benedicció més elevades del Nou Testament. Diu així: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena» (2Co 1,3-4).

Així doncs, sant Pau viu en gran tribulació; són moltes les dificultats i les afliccions que ha hagut de travessar, però mai no ha cedit al descoratjament, sostingut per la gràcia i la proximitat del Senyor Jesucrist, per al qual s´havia convertit en apòstol i testimoni posant a les seves mans tota la seva existència. Precisament per això, sant Pau comença aquesta Carta amb una pregària de benedicció i d´acció de gràcies a Déu, perquè en cap moment de la seva vida d´apòstol de Crist no va sentir que li faltés el suport del Pare misericordiós, del Déu de tot consol. Va sofrir terriblement, ho diu en aquesta Carta, però en totes aquestes situacions en què semblava que ja no s´obriria cap altre camí, va rebre de Déu consol i fortalesa. Per anunciar Crist va patir fins i tot persecucions, fins al punt de ser empresonat, però sempre es va sentir lliure interiorment, animat per la presència de Crist, desitjós d´anunciar la paraula d´esperança de l´Evangeli. Des de la presó, encadenat, escriu a Timoteu, el seu fidel col·laborador: «La paraula de Déu no està pas encadenada! Per això, jo ho suporto tot pel bé dels elegits, perquè ells també obtinguin la salvació que ens és donada en Jesucrist juntament amb la glòria eterna» (2Tm 2,9b-10). En patir per Crist, experimenta el consol de Déu. Escriu: «És cert que compartim abundosament els sofriments de Crist, però també, gràcies a ell, el consol que rebem és abundós» (2Co 1,5).

En la pregària de benedicció que introdueix la Segona Carta als Corintis domina, per tant, al costat del tema de les afliccions, el tema del consol, que no ha d´entendre´s només com a simple consolació, sinó sobretot com encoratjament i exhortació a no deixar-se vèncer per la tribulació i les dificultats. La invitació és a viure qualsevol situació units a Crist, que carrega damunt seu tot el sofriment i el pecat del món per portar llum, esperança i redempció. Així Jesús ens fa capaços de consolar, per part nostra, a aquells que es troben en qualsevol tipus d´aflicció. La unió profunda amb Crist en la pregària, la confiança en la seva presència, disposen a compartir els sofriment i les afliccions dels germans. Sant Pau escriu: «Quan algú és feble, jo també m´hi sento. Si fan caure algú, tot jo m´encenc» (2Co 11,29). Aquesta actitud de compartir no neix d´una simple benevolència, ni només de la generositat humana o de l´esperit d´altruisme, sinó que brolla del consol del Senyor, del suport indestructible de la «força extraordinària que prové de Déu i no de nosaltres» (cf. 2Co 4,7).

Estimats germans i germanes, la nostra vida i el nostre camí sovint estan marcats per dificultats, incomprensions i sofriments. Tots ho sabem. En la relació fidel amb el Senyor, en la pregària constant, diària, també nosaltres podem sentir concretament el consol que prové de Déu. I això reforça la nostra fe, perquè ens fa experimentar de manera concreta el «sí» de Déu a l´home, a nosaltres, a mi, en Crist; fa sentir la fidelitat del seu amor, que arriba fins al do del seu Fill a la creu. Sant Pau afirma: «El Fill de Déu, Jesucrist, que hem anunciat entre vosaltres, tant jo com Siles i Timoteu, no ha estat mai ara sí, ara no: en ell només hi ha el sí! En Jesucrist, totes les promeses de Déu han trobat un «sí», i per això, gràcies a ell, diem «Amén» a Déu i li donem glòria» (2Co 1,19-20). El «sí» de Déu no és parcial, no passa del «sí» al «no», sinó que és un «sí» senzill i segur. I a aquest «sí» nosaltres corresponem amb el nostre «sí», amb el nostre «amén», i així estem segurs en el «sí» de Déu.
La fe no és, només, acció humana, sinó el do gratuït de Déu, que arrela en la seva fidelitat, en el seu «sí», que ens fa comprendre com viure la nostra existència estimant-lo a ell i als germans. Tota la història de la salvació és una progressiva revelació d´aquesta fidelitat de Déu, malgrat les nostres infidelitats i les nostres negacions, amb la certesa que «els dons i la crida de Déu són irrevocables», com ho declara l´Apòstol en la Carta als romans (11,29).

Estimats germans i germanes, la manera d´actuar de Déu -molt diferent de la nostra- ens dóna consol, força i esperança perquè Déu no retira el seu «sí». Davant els contrastos en les relacions humanes, sovint fins i tot en les relacions familiars, tendim a no perseverar en l´amor gratuït, que costa esforç i sacrifici. Déu, en canvi, mai no es cansa de nosaltres, mai no es cansa de tenir paciència amb nosaltres, i amb la seva misericòrdia immensa sempre ens precedeix, surt ell primer al nostre encontre; el seu «sí» és completament fiable. En l´esdeveniment de la creu ens revela la mesura del seu amor, que no calcula i no té mesura. Sant Pau, a la Carta a Titus, escriu: «Ara Déu, salvador nostre, ha manifestat la seva bondat i el seu amor als homes» (Tt 3,4). I perquè aquest «sí» es renova cada dia «ens ha marcat amb el seu segell i, com a penyora, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit» (2Co 1,22).

De fet, és l´Esperit Sant qui fa contínuament present i viu el «sí» de Déu en Jesucrist i crea en el nostre cor el desig de seguir-lo per entrar totalment, un dia, en el seu amor, quan rebrem una casa al cel no construïda per mans humanes. No hi ha cap persona que no sigui aconseguida i interpel·lada per aquest amor fidel, capaç d´esperar fins i tot els qui continuen responent amb el «no» del rebuig i de l´enduriment del cor. Déu ens espera, sempre ens cerca, vol acollir-nos en la comunió amb ell per donar-nos a cadascun de nosaltres plenitud de vida, d´esperança i de pau.

En el «sí» fidel de Déu s´empelta l´«amén» de l´Església que ressona en totes les accions de la litúrgia: «amén» és la resposta de la fe amb què conclou sempre la nostra pregària personal i comunitària, i expressa el nostre «sí» a la iniciativa de Déu. Sovint responem de manera rutinària amb el nostre «amén» en la pregària, sense fixar-nos en el seu significat profund. Aquest terme deriva d´estimar, que en hebreu i en arameu significa ‘fer estable´, ‘consolidar´ i, en conseqüència, ‘estar segur´, ‘dir la veritat´. Si mirem la Sagrada Escriptura, veiem que aquest «amén» es diu al final dels Salms de benedicció i de lloança, com per exemple en el Salm 41: «A mi, que sóc innocent, m´has sostingut, em mantens per sempre a la teva presència. Beneït sigui el Senyor, Déu d´Israel, des de sempre i per sempre. Amén, amén» (v. 13-14). O expressa adhesió a Déu, en el moment en què el poble d´Israel torna ple d´alegria de l´exili de Babilònia i diu el seu «sí», el seu «amén» a Déu i a la seva Llei. En el Llibre de Nehemies es narra que, després d´aquest retorn, «Esdres, que estava situat per damunt del poble, va obrir el llibre davant de tothom, i llavors tot el poble es posà dret. Esdres va beneir el Senyor, Déu gran, i tota l´assemblea va alçar les mans i respongué: "Amén! Amén!"» (Ne 8,5-6).
Per tant, des dels inicis l´«amén» de la litúrgia jueva es va convertir en l´«amén» de les primeres comunitats cristianes. I el llibre de la litúrgia cristiana per excel·lència, l´Apocalipsi de sant Joan, comença amb l´«amén» de l´Església: «Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare. A ell sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén» (Ap 1,5b-6). Així està escrit en el primer capítol de l´Apocalipsi. I el mateix llibre es conclou amb la invocació «Amén! Vine, Senyor Jesús!» (Ap 22,20).

Benvolguts amics, la pregària és l´encontre amb una Persona viva que podem escoltar i amb qui podem dialogar; és l´encontre amb Déu, que renova la seva fidelitat indestructible, el seu «sí» a l´home, a cadascun de nosaltres, per donar-nos el seu consol enmig de les tempestats de la vida i fer-nos viure, units a ell, una existència plena d´alegria i de bé, que arribarà a la seva plenitud en la vida eterna.

En la nostra pregària estem cridats a dir «sí» a Déu, a respondre amb aquest «amén» de l´adhesió, de la fidelitat a ell al llarg de tota la nostra vida. Aquesta fidelitat mai no la podem conquerir amb les nostres forces; no és únicament fruit del nostre esforç diari; prové de Déu i està fonamentada en el «sí» de Crist, que afirma: el meu aliment és fer la voluntat del Pare (cf. Jn 4,34). Hem d´entrar en aquest «sí», entrar en aquest «sí» de Crist, en l´adhesió a la voluntat de Déu, per arribar a afirmar amb sant Pau que ja no vivim nosaltres, sinó que és Crist mateix qui viu en nosaltres. Així, l´«amén» de la nostra pregària personal i comunitària embolcallarà i transformarà tota la nostra vida, una vida de consolació de Déu, una vida immersa en l´Amor etern i indestructible. Gràcies.

 


audiencia_30052012_cat.doc