Catequesis del Papa

LA VIDA DE PREGÀRIA DE SANT DOMÈNEC DE GUZMÁN


Benvolguts germans i germanes,

L´Església celebra avui la memòria de sant Domènec de Guzmán, sacerdot i fundador de l´Orde de Predicadors, anomenats dominics. En una catequesi anterior ja vaig il·lustrar aquesta insigne figura i la contribució fonamental que va aportar a la renovació de l´Església del seu temps. Avui vull destacar un aspecte essencial de la seva espiritualitat: la seva vida de pregària. Sant Domènec va ser un home de pregària. Enamorat de Déu, no va tenir cap altra aspiració que la salvació de les ànimes, especialment de les que havien caigut en les xarxes de les heretgies del seu temps; imitador de Crist, va encarnar radicalment els tres consells evangèlics unint a la proclamació de la Paraula el testimoni d´una vida pobra; sota el guiatge de l´Esperit Sant va progressar en el camí de la perfecció cristiana. En tot moment la pregària va ser la força que va renovar i va fer cada vegada més fecundes les seves obres apostòliques.

El beat Jordà de Saxònia, mort l´any 1237, successor seu en el govern de l´Orde, va escriure: «Durant el dia ningú no es mostrava més sociable que ell. [...] I viceversa: de nit, ningú no era més assidu que ell a vetllar en pregària. Dedicava el dia al proïsme, però la nit l´entregava a Déu» (P. Filippini, Sant Domènec vist pels seus contemporanis, Bolonya 1982, p. 133). En sant Domènec podem veure un exemple d´integració harmoniosa entre la contemplació dels misteris divins i l´activitat apostòlica. Segons els testimonis de les persones més pròximes a ell, «parlava sempre amb Déu o de Déu». Aquesta observació indica la comunió profunda que tenia amb el Senyor i, al mateix temps, el compromís constant de portar els altres a aquesta comunió amb Déu. No va deixar escrits sobre la pregària, però la tradició dominicana va recollir i va transmetre la seva experiència viva en una obra titulada: Les nou maneres de pregar de sant Domènec. Aquest llibre, compost entre 1260 i 1288 per un frare dominic, ens ajuda a comprendre quelcom de la vida interior del Sant i ens ajuda també a nosaltres, amb totes les diferències, a aprendre quelcom sobre com pregar.

Són, per tant, nou les maneres de pregar segons sant Domènec, i cadascuna d´aquestes, que realitzava sempre davant Jesús crucificat, expressa una actitud corporal i una d´espiritual que, íntimament compenetrades, afavoreixen el recolliment i el fervor. Les primeres set maneres segueixen una línia ascendent, com passos d´un camí cap a la comunió amb Déu, amb la Trinitat: sant Domènec resa dempeus inclinat per expressar humilitat, prostrat en terra per demanar perdó pels seus pecats, de genolls fent penitència per participar en els sofriments del Senyor, amb els braços oberts mirant fixament el Crucificat per contemplar el Summe Amor, amb la mirada cap al cel sentint-se atret pel món de Déu. Per tant, són tres maneres: dempeus, de genolls i prostrat en terra; però sempre amb la mirada dirigida al Senyor crucificat. Les dues últimes maneres, sobre les quals vull reflexionar breument, corresponen, en canvi, a dues pràctiques de pietat viscudes habitualment pel Sant. En primer lloc, la meditació personal, on la pregària adquireix una dimensió encara més íntima, fervorosa i tranquil·litzadora. Al final del rés de la Litúrgia de les Hores, i després de la celebració de la missa, sant Domènec prolongava el col·loqui amb Déu, sense posar-se límits de temps. Assegut tranquil·lament, es recollia en ell mateix en actitud d´escolta, llegint un llibre o fixant la mirada en el Crucificat. Vivia tan intensament aquests moments de relació amb Déu que també exteriorment es podien percebre les seves reaccions d´alegria o de plor. Per tant, va assimilar en ell, meditant, les realitats de la fe. Els testimonis compten que, a vegades, entrava en una mena d´èxtasi amb el rostre transfigurat, però immediatament després reprenia humilment les seves activitats quotidianes amb la nova força que ve de dalt. Després, la pregària durant els viatges entre un convent i un altre; recitava amb els companys les laudes, l´hora d´entre dia i les vespres i, travessant les valls o les muntanyes, contemplava la bellesa de la creació. Llavors brollava del seu cor un cant de lloança i d´acció de gràcies a Déu per tants dons, sobretot per la meravella més gran: la redempció realitzada per Crist.

Benvolguts amics, sant Domènec ens recorda que en l´origen del testimoniatge de la fe, que tot cristià ha de donar en la família, en el treball, en el compromís social i també en els moments de distensió, es troba la pregària, el contacte personal amb Déu. Només aquesta relació real amb Déu ens dóna la força per viure intensament cada esdeveniment, especialment els moments de més sofriment. Aquest Sant ens recorda també la importància de les postures exteriors en la nostra pregària. Agenollar-se, estar dret davant el Senyor, fixar la mirada en el Crucificat, detenir-se i recollir-se en silenci, no són secundaris, sinó que ens ajuden a posar-nos interiorment, amb tota la persona, en relació amb Déu. Vull cridar un cop més l´atenció sobre la necessitat per a la nostra vida espiritual de trobar diàriament moments per pregar amb tranquil·litat; hem de reservar aquest temps especialment durant les vacances, dedicar una estona a parlar amb Déu. Serà una manera també per ajudar qui és a prop nostre a entrar en el raig lluminós de la presència de Déu, que porta la pau i l´amor que tots.

 


audiencia_08082012_cat.doc