Catequesis del Papa

EL LLIBRE DE L’APOCALIPSI


Benvolguts germans i germanes,

Avui després de la interrupció de les vacances, reprenem les audiències al Vaticà, continuant amb lŽ«escola de pregària» que estic vivint juntament amb vosaltres en aquestes catequesis dels dimecres.

Avui vull parlar de la pregària en el Llibre de lŽApocalipsi, que, com sabeu, és lŽúltim del Nou Testament. És un llibre difícil, però conté una gran riquesa. Ens posa en contacte amb la pregària viva i palpitant de lŽassemblea cristiana, reunida «el dia del Senyor» (Ap 1,10): aquesta és, en efecte, la línia de fons en què es mou el text.

Un lector presenta a lŽassemblea un missatge encomanat pel Senyor a lŽevangelista sant Joan. El lector i lŽassemblea constitueixen, per dir-ho així, els dos protagonistes del desenvolupament del llibre; a ells, des de lŽinici, es dirigeix un auguri festiu: «Feliç el qui llegeix les paraules dŽaquesta profecia i feliços els qui lŽescolten» (1,3). Del diàleg constant entre ells brolla una simfonia de pregària que es desenvolupa amb gran varietat de formes fins a la conclusió. Escoltant el lector que presenta el missatge, escoltant i observant lŽassemblea que reacciona, la seva pregària tendeix a convertir-se en la nostra pregària.

La primera part de lŽApocalipsi (cf. 1,4-3.22) presenta, en lŽactitud de lŽassemblea que prega, tres fases successives. La primera (1,4-8) és un diàleg -cas únic en el Nou Testament- entre lŽassemblea acabada de congregar i el lector, el qual li adreça un auguri de benedicció: «Us desitjo la gràcia i la pau» (1,4). El lector prossegueix subratllant la procedència dŽaquest auguri: deriva de la Trinitat: del Pare, de lŽEsperit Sant, de Jesucrist, units en la realització del projecte creatiu i salvador per a la humanitat. LŽassemblea escolta i, quan sent que sŽanomena Jesucrist, exulta de goig i respon amb entusiasme, elevant la següent oració de lloança: «Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare. A ell sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén» (1,5b-6). LŽassemblea, impulsada per lŽamor de Crist, se sent alliberada dels llaços del pecat i es proclama «casa reial» de Jesucrist, que pertany totalment a ell. Reconeix la gran missió que amb el baptisme li ha estat encomanada: portar al món la presència de Déu. I conclou la seva celebració de lloança mirant novament directament Jesús i, amb entusiasme creixent, reconeix la seva «glòria i poder» per salvar la humanitat. LŽ«amén» final conclou lŽhimne de lloança a Crist. Ja aquests primers quatre versets contenen una gran riquesa dŽindicacions per a nosaltres; ens diuen que la nostra pregària ha de ser per damunt de tot escolta de Déu que ens parla. Aclaparats per tantes paraules, estem poc acostumats a escoltar, sobretot a posar-nos en lŽactitud interior i exterior de silenci per estar atents al que Déu vol dir-nos. Aquests versets ens ensenyen, a més, que la nostra pregària, ben sovint només de petició, en canvi ha de ser sobretot de lloança a Déu pel seu amor, pel do de Jesucrist, que ens ha portat força, esperança i salvació.

Una nova intervenció del lector recorda després a lŽassemblea, agafada per lŽamor de Crist, el compromís de descobrir-ne la presència en la seva vida. Diu així: «Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar; tots els pobles de la terra faran grans planys per ell» (1,7a). Després de pujar al cel en un «núvol», símbol de la transcendència (cf. Ac 1,9), Jesucrist tornarà tal com va pujar al cel (cf. Ac 1,11b). Llavors tots els pobles el reconeixeran i, com exhorta sant Joan en el quart Evangeli: «Miraran aquell que han traspassat» (19,37). Pensaran en els seus pecats, causa de la seva crucifixió, com els qui hi van assistir directament al Calvari, «donant-se cops al pit» (Lc 23,48), demanant-li perdó, per seguir-lo en la vida i preparar així la comunió plena amb ell, després del seu retorn final. LŽassemblea reflexiona sobre aquest missatge i diu: «Sí. Amén!» (Ap 1,7b). Expressa amb el seu «sí» lŽacceptació plena del que se li ha comunicat i demana que això es faci realitat. És la pregària de lŽassemblea, que medita en lŽamor de Déu manifestat de manera suprema a la creu i demana viure amb coherència com a deixebles de Crist. I després ve la resposta de Déu: «Jo sóc lŽalfa i lŽomega, [...], el qui és, el qui era i el qui ve, el Déu de lŽunivers» (1,8). Déu, que es revela com lŽinici i la conclusió de la història, accepta i acull de bon grat la petició de lŽassemblea. Ell ha estat, és i serà present i actiu amb el seu amor en les vicissituds humanes, en el present, en el futur, així com en el passat, fins arribar a la meta final. Aquesta és la promesa de Déu. I aquí trobem un altre element important: la pregària constant desperta en nosaltres el sentit de la presència del Senyor en la nostra vida i en la història, i la seva presència ens sosté, ens guia i ens dóna una gran esperança fins i tot enmig de la foscor de certes vicissituds humanes; a més, cap pregària, ni tan sols la que sŽeleva en la soledat més radical, és un aïllament; mai no és estèril; és la saba vital per alimentar una vida cristiana cada vegada més compromesa i coherent.

La segona fase de la pregària de lŽassemblea (cf. 1,9-22) aprofundeix ulteriorment la relació amb Jesucrist: el Senyor es mostra, parla, actua; i la comunitat, cada vegada més pròxima a ell, escolta, reacciona i acull. En el missatge presentat pel lector, sant Joan narra la seva experiència personal dŽencontre amb Crist: es troba a lŽilla de Patmos «per haver anunciat la paraula de Déu i per haver donat testimoni de Jesús» (1,9) i és el «dia del Senyor» (1,10a), el diumenge, en què se celebra la Resurrecció. I lŽEsperit sŽapodera de sant Joan (cf. 1,10a). LŽEsperit Sant el penetra i el renova, dilatant la seva capacitat dŽacollir Jesús, el qual lŽinvita a escriure. La pregària de lŽassemblea que escolta assumeix gradualment una actitud contemplativa ritmada pels verbs «veure» i «mirar»: és a dir, contempla el que el lector li proposa, interioritzant-ho i fent-ho seu.

Joan sent «una veu forta, com un toc de trompeta» (1,10b): la veu li ordena enviar un missatge «a les set Esglésies» (1,11) que es troben a Àsia Menor i, a través dŽelles, a totes les Esglésies de tots els temps, així com als seus pastors. LŽexpressió «veu [...] de trompeta», agafada del llibre de lŽÈxode (cf. 20,18), al·ludeix a la manifestació divina a Moisès a la muntanya del Sinaí i indica la veu de Déu, que parla des del seu cel, des de la seva transcendència. Aquí sŽatribueix a Jesucrist ressuscitat, que parla des de la glòria del Pare, amb la veu de Déu, a lŽassemblea en pregària. Girant-se «per veure la veu» (1,12), Joan veu «set lampadaris dŽor i, enmig dels lampadaris, algú que semblava un fill dŽhome» (1,12-13), terme molt familiar per a Joan, que indica Jesús mateix. Els lampadaris dŽor, amb les seves espelmes enceses, indiquen lŽEsglésia de tots els temps en actitud de pregària en la litúrgia: Jesús ressuscitat, el «Fill de lŽhome», es troba enmig dŽella i, abillat amb les vestidures del summe sacerdot de lŽAntic Testament, compleix la funció sacerdotal de mitjancer davant el Pare. En el missatge simbòlic de sant Joan, segueix una manifestació lluminosa de Crist ressuscitat, amb les característiques pròpies de Déu, com es presentaven en lŽAntic Testament. Es parla de «cabells blancs com la llana més blanca i com la neu» (1,14), símbol de lŽeternitat de Déu (cf. Dn 7,9) i de la Resurrecció. Un segon símbol és el del foc, que en lŽAntic Testament sovint es refereix a Déu per indicar dues propietats. La primera és la intensitat zelosa del seu amor, que anima la seva aliança amb lŽhome (cf. Dt 4,24). I aquesta intensitat plena de zel de lŽamor és la que es llegeix en la mirada de Jesús ressuscitat: «Els seus ulls eren com a flama de foc» (Ap 1,14b). La segona és la capacitat irrefrenable de vèncer al mal «com un foc devorador» (Dt 9,3). Així també els «peus» de Jesús, en camí per afrontar i destruir el mal, estan incandescents com el «bronze brunyit» (Ap 1,15). Després, la veu de Jesucrist, «com el bramul de les onades» (1,15c), té lŽestrèpit impressionant «de la glòria del Déu dŽIsrael» que es mou cap a Jerusalem, de què parla el profeta Ezequiel (cf. 43,2). Segueixen a continuació tres elements simbòlics que mostren el que Jesús ressuscitat està fent per la seva Església: la té fermament a la seva mà dreta -una imatge molt important: Jesús té lŽEsglésia a la seva mà-, li parla amb la força penetrant dŽuna espasa esmolada, i li mostra lŽesplendor de la seva divinitat: «El seu rostre era com el sol quan resplendeix amb tot el seu esclat» (Ap 1,16). Sant Joan està tan captivat per aquesta magnífica experiència del Ressuscitat, que es desmaia i cau com a mort.

Després dŽaquesta experiència de revelació, lŽApòstol té davant seu el Senyor Jesús que parla amb ell, el tranquil·litza, li posa una mà sobre el cap, li revela la seva identitat de Crucificat ressuscitat i li encomana lŽencàrrec de transmetre el seu missatge a les Esglésies (cf. Ap 1,17-18). És bonic veure aquest Déu davant el qual es desmaia i cau com a mort. És lŽamic de la vida, i li posa la mà damunt del cap. I això ens succeirà també a nosaltres: som amics de Jesús. Després la revelació del Déu ressuscitat, de Crist ressuscitat, no serà tremenda, sinó que serà lŽencontre amb lŽamic. També lŽassemblea viu amb sant Joan el moment particular de llum davant el Senyor, però unit a lŽexperiència de lŽencontre diari amb Jesús, percebent la riquesa del contacte amb el Senyor, que omple tots els espais de lŽexistència.

En la tercera i última fase de la primera part de lŽApocalipsi (cf. Ap 2-3), el lector proposa a lŽassemblea un missatge septiforme en què Jesús parla en primera persona. Adreçat a set Esglésies situades a lŽÀsia Menor entorn dŽEfes, el discurs de Jesús parteix de la situació particular de cada Església, per estendreŽs després a les Esglésies de tots els temps. Jesús entra immediatament en el més delicat de la situació de cada Església, evidenciant llums i ombres i dirigint-li una invitació urgent: «Converteix-te» (2,5.16; 3,19c); «el que posseeixes, guarda-ho fidelment» (3,11); «torna a obrar com abans» (2, 5); «Sigues, doncs, zelós i converteix-te» (3,19b)... Aquesta paraula de Jesús, si sŽescolta amb fe, comença immediatament a ser eficaç: lŽEsglésia en pregària, acollint la paraula del Senyor, és transformada. Totes les Esglésies han de posar-se en escolta atenta del Senyor, obrint-se a lŽEsperit com Jesús demana amb insistència repetint aquesta ordre set vegades: «Qui tingui orelles, que escolti què diu lŽEsperit a les esglésies» (2,7.11.17.29; 3,6.13.22). LŽassemblea escolta el missatge rebent un estímul per al penediment, la conversió, la perseverança, el creixement en lŽamor i lŽorientació per al camí.

Benvolguts amics, lŽApocalipsi ens presenta una comunitat reunida en pregària, perquè és precisament en la pregària on sentim de manera cada vegada més intensa la presència de Jesús amb nosaltres i en nosaltres. Com més i millor preguem amb constància, amb intensitat, més ens assemblem a ell, i ell entra veritablement en la nostra vida i la guia, donant-li alegria i pau. I com més coneixem, estimem i seguim Jesús, més sentim la necessitat dŽestar en pregària amb ell, rebent serenitat, esperança i força en la nostra vida. Gràcies per lŽatenció.

 


audiencia_050092012_cat.doc