Catequesis del Papa

LA PREGÀRIA A LA SEGONA PART DE L’APOCALIPSI


Benvolguts germans i germanes,

Dimecres passat vaig parlar de la pregària a la primera part de l´Apocalipsi; avui passem a la segona part del llibre, i mentre que a la primera part la pregària està orientada cap a l´interior de la vida eclesial, a la segona s´adreça a tot el món. L´Església, en efecte, camina en la història, n´és part d´acord amb el projecte de Déu. L´assemblea que, escoltant el missatge de sant Joan presentat pel lector, hi ha redescobert la seva tasca de col·laborar en el desenvolupament del regne de Déu com a «sacerdots dedicats a Déu i al Crist» (Ap 20,6; cf. 1,5; 5,10), s´obre al món dels homes. I aquí emergeixen dues maneres de viure en relació dialèctica entre elles: la primera la podríem definir el «sistema de Crist», a la qual l´assemblea se sent feliç de pertànyer; i la segona és el «sistema terrestre antiregne i antialiança posat en pràctica per influx del Maligne», el qual, enganyant els homes, vol realitzar un món oposat al volgut per Crist i per Déu (cf. Comissió Bíblica Pontifícia, Bíblia i moral. Arrels bíbliques del comportament cristià, 70). Així doncs, l´assemblea ha de saber llegir en profunditat la història que està vivint, aprenent a discernir amb la fe els esdeveniments, per col·laborar, amb la seva acció, al desenvolupament del regne de Déu. Aquesta obra de lectura i de discerniment, així com també d´acció, està vinculada a la pregària.

En primer lloc, després de la crida insistent de Crist que, a la primera part de l´Apocalipsi, diu set vegades: «Qui tingui orelles, que escolti què diu l´Esperit a les Esglésies» (cf. Ap 2,7.11.17.29; 3,6.13.22), s´invita l´assemblea a pujar al cel per a contemplar la realitat amb els ulls de Déu; i aquí trobem tres símbols, punts de referència dels quals partir per llegir la història: el tron de Déu, l´Anyell i el llibre (cf. Ap 4,1-5,14).

El primer símbol és el tron, sobre el qual està assegut un personatge que sant Joan no descriu, perquè supera qualsevol tipus de representació humana; només pot fer referència al sentit de bellesa i alegria que experimenta en estar davant seu. Aquest personatge misteriós és Déu, Déu omnipotent que no va romandre tancat al seu cel, sinó que es va fer proper a l´home, establint una aliança amb ell; Déu que, de manera misteriosa però real, fa sentir la seva veu en la història sota la simbologia dels llamps i els trons. Hi ha diversos elements que apareixen al voltant del tron de Déu, com els vint-i-quatre ancians i els quatre vivents, que lloen incessantment l´únic Senyor de la història.

El primer símbol, per tant, és el tron. El segon és el llibre, que conté el pla de Déu sobre els esdeveniments i sobre els homes; està tancat hermèticament amb set segells i ningú no pot llegir-lo. Davant aquesta incapacitat de l´home d´escrutar el projecte de Déu, sant Joan sent una profunda tristesa que el fa plorar. Però hi ha un remei per a la pèrdua de l´home davant el misteri de la història: algú és capaç d´obrir el llibre i il·luminar-lo.

Apareix aquí el tercer símbol: Crist, l´Anyell immolat en el sacrifici de la creu, però que està dret, signe de la seva Resurrecció. I és precisament l´Anyell, el Crist mort i ressuscitat, qui progressivament va obrint els segells i revelant el pla de Déu, el sentit profund de la història.

Què diuen aquests símbols? Ens recorden quin és el camí per a saber llegir els fets de la història i de la nostra vida mateixa. Aixecant la mirada el cel de Déu, en la relació constant amb Crist, i obrint-li el nostre cor i la nostra ment en la pregària personal i comunitària, aprenem a veure les coses d´una manera nova i a captar-ne el sentit més autèntic. La pregària és com una finestra oberta que ens permet mantenir la mirada dirigida cap a Déu, no sols per a recordar-nos la meta cap a la qual ens dirigim, sinó també per a permetre que la voluntat de Déu il·lumini el nostre camí terrenal i ens ajudi a viure´l amb intensitat i compromís.

De quina manera el Senyor guia la comunitat cristiana a una lectura més profunda de la història? Sobretot invitant-la a considerar amb realisme el present que estem vivint. Llavors l´Anyell obre els quatre primers segells del llibre i l´Església veu el món en què està inserida, un món en què hi ha diferents elements negatius. Hi ha els mals que realitza l´home, com la violència, que neix del desig de posseir, de prevaler els uns sobre els altres, fins al punt d´arribar a matar-se (segon segell); o la injustícia, perquè els homes no respecten les lleis que s´han escollit (tercer segell). A aquests se sumen els mals que l´home ha de patir, com la mort, la fam, la malaltia (quart segell). Davant aquestes realitats, sovint dramàtiques, la comunitat eclesial està invitada a no perdre mai l´esperança, a creure fermament que l´omnipotència aparent del Maligne s´enfronta a la vertadera omnipotència, que és la de Déu. I el primer segell que obre l´Anyell conté precisament aquest missatge. Narra sant Joan: «I vaig veure que hi havia un cavall blanc, i el seu genet duia un arc. Li van donar una corona i va sortir com a vencedor camí de la victòria» (Ap 6,2). En la història de l´home ha entrat la força de Déu, que no sols és capaç d´equilibrar el mal, sinó fins i tot de vèncer-lo. El color blanc fa referència a la Resurrecció: Déu es va fer tan proper que va baixar a la foscor de la mort per il·luminar-la amb l´esplendor de la seva vida divina; va prendre damunt seu el mal del món per purificar-lo amb el foc del seu amor.

Com créixer en aquesta lectura cristiana de la realitat? L´Apocalipsi ens diu que la pregària alimenta en cadascun de nosaltres i en les nostres comunitats aquesta visió de llum i d´esperança profunda: ens invita a no deixar-nos vèncer pel mal, sinó a vèncer-lo amb el bé, a mirar Crist crucificat i ressuscitat que ens associa a la seva victòria. L´Església viu en la història, no es tanca en ella mateixa, sinó que afronta amb valentia el seu camí enmig de dificultats i sofriments, afirmant amb força que el mal, en definitiva, no venç el bé, la foscor no ofusca l´esplendor de Déu. Aquest és un punt important per a nosaltres; com a cristians mai no podem ser pessimistes; sabem bé que en el camí de la nostra vida trobem sovint violència, mentida, odi, persecucions, però això no ens descoratja. La pregària, sobretot, ens educa a veure els signes de Déu, la seva presència i acció; encara més, a ser nosaltres mateixos llums de bé que difonguin esperança i indiquin que la victòria és de Déu.

Aquesta perspectiva porta a elevar a Déu i a l´Anyell l´acció de gràcies i la lloança: els vint-i-quatre ancians i els quatre vivents canten plegats el «càntic nou» que celebra l´obra de Crist Anyell, el qual farà «que tot sigui nou» (Ap 21,5). Però aquesta renovació és, en primer lloc, un do que s´ha de demanar. Aquí trobem un altre element que ha de caracteritzar la pregària: invocar amb insistència el Senyor perquè vingui el seu Regne, perquè l´home tingui un cor dòcil al senyoriu de Déu, perquè sigui la seva voluntat aquella que orienti la nostra vida i la del món. En la visió de l´Apocalipsi aquesta pregària de petició està representada per un detall important: «els vint-i-quatre ancians» i «els quatre vivents» tenen a la mà, al costat de la cítara que acompanya el seu cant, «una copa d´or, plena de perfums d´encens» (5,8a) que, com s´explica, «són les pregàries del poble sant» (5,8b), és a dir, d´aquells que ja han arribat a Déu, però també de tots nosaltres que ens trobem en camí. I veiem que un àngel, davant el tron de Déu, té a la mà un encenser d´or on posa contínuament els grans d´encens, és a dir les nostres pregàries, l´olor suau de les quals s´ofereix juntament amb les pregàries que pugen fins a Déu (cf. Ap 8,1-4). És un simbolisme que ens indica com totes les nostres pregàries -amb tots els seus límits, el cansament, la pobresa, l´aridesa, les imperfeccions que podem tenir- són gairebé purificades i arriben al cor de Déu. Hem d´estar segurs que no hi ha pregàries supèrflues, inútils; cap no es perd. Les pregàries troben resposta, encara que a vegades misteriosa, perquè Déu és Amor i Misericòrdia infinita. «L´àngel» -escriu sant Joan- «va omplir l´encenser amb foc de l´altar i l´abocà a la terra, i van esclatar-hi tronades, veus, llamps i un terratrèmol» (Ap 8,5). Aquesta imatge significa que Déu no és insensible a les nostres súpliques, intervé i fa sentir el seu poder i la seva veu damunt la terra, fa tremolar i destrueix el sistema del Maligne. Davant el mal sovint es té la sensació de no poder fer res, però precisament la nostra pregària és la resposta primera i més eficaç que podem donar i que fa més fort el nostre esforç quotidià per a difondre el bé. El poder de Déu fa fecunda la nostra debilitat (cf. Rm 8,26-27).

Vull concloure fent referència al diàleg final (cf. Ap 22,6-21). Jesús repeteix diferents vegades: «Mira, jo vinc aviat» (Ap 22,7.12). Aquesta afirmació no sols indica la perspectiva futura al final dels temps, sinó també la present: Jesús ve, s´instal·la en qui creu en ell i l´acull. L´assemblea, llavors, guiada per l´Esperit Sant, repeteix a Jesús la invitació urgent a estar cada cop més a prop: «Vine!» (Ap 22,17a). És com l´«esposa» (22,17) que aspira ardentment a la plenitud del matrimoni. Per tercera vegada apareix la invocació: «Amén! Vine, Senyor Jesús!» (22,20b); i el lector conclou amb una expressió que manifesta el sentit d´aquesta presència: «Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom» (22,21).

L´Apocalipsi, malgrat la complexitat dels símbols, ens implica en una pregària molt rica, per la qual també nosaltres escoltem, lloem, donem gràcies, contemplem el Senyor i li demanem perdó. La seva estructura de gran pregària litúrgica comunitària és també una crida important a redescobrir la força extraordinària i transformadora de l´eucaristia. Vull invitar amb força, de manera especial, a ser fidels a la santa missa dominical el dia del Senyor, el diumenge, vertader centre de la setmana. La riquesa de la pregària en l´Apocalipsi ens fa pensar en un diamant, que té una sèrie fascinant de talles, però la bellesa del qual resideix en la puresa de l´únic nucli central. Les suggestives formes de pregària que trobem en l´Apocalipsi fan brillar la bellesa única i indicible de Jesucrist. Gràcies.

 


audie__768_ncia_12092012_cat.doc