Catequesis del Papa

REFLEXIONS A L’ENTORN DEL CONCILI VATICÀ II


Benvolguts germans i germanes,

Estem en la vigília del dia en què celebrarem els cinquanta anys de lŽobertura del concili ecumènic Vaticà II i lŽinici de lŽAny de la fe. Amb aquesta Catequesi vull començar a reflexionar -amb alguns pensaments breus- sobre el gran esdeveniment dŽEsglésia que va ser el Concili, esdeveniment del qual vaig ser testimoni directe. El Concili, per dir-ho així, seŽns presenta com un gran fresc, pintat en la gran multiplicitat i diversitat dŽelements, sota la guia de lŽEsperit Sant. I com davant un gran quadre, fins i tot avui continuem captant lŽextraordinària riquesa dŽaquest moment de gràcia, redescobrint en ell passatges, fragments i tessel·les especials.

El beat Joan Pau II, al llindar del tercer mil·lenni, va escriure: «Sento més que mai el deure dŽindicar el Concili com la gran gràcia que lŽEsglésia ha rebut en el segle XX. Amb el Concili seŽns ha ofert una brúixola segura per orientar-nos en el camí del segle que comença» (Novo millennio ineunte, 57). Penso que aquesta imatge és eloqüent. Els documents del concili Vaticà II, als quals cal tornar, alliberant-los dŽuna massa de publicacions que sovint, en comptes de fer-los conèixer els han ocultat, són, fins i tot per al nostre temps, una brúixola que permet a la barca de lŽEsglésia avançar mar endins, enmig de tempestats o dŽonades serenes i tranquil·les, per a navegar segura i arribar a la meta.

Recordo bé aquell període: era un jove professor de teologia fonamental a la Universitat de Bonn, i va ser lŽarquebisbe de Colònia, el cardenal Frings, per a mi un punt de referència humà i sacerdotal, qui em va portar a Roma amb ell com el seu teòleg consultor; després vaig ser nomenat també perit conciliar. Per a mi va ser una experiència única: després de tot el fervor i lŽentusiasme de la preparació, vaig poder veure una Església viva -gairebé tres mil pares conciliars dŽarreu del món reunits sota la guia del successor de lŽapòstol Pere- que assisteix a lŽescola de lŽEsperit Sant, el motor vertader del Concili. Rares vegades en la història sŽha pogut gairebé «tocar» concretament, com llavors, la universalitat de lŽEsglésia en un moment de la gran realització de la seva missió de portar lŽevangeli a tots els temps i fins als confins de la terra. En aquests dies, si torneu a veure les imatges de lŽobertura dŽaquesta gran Assemblea, a través de la televisió i altres mitjans de comunicació, podreu percebre també vosaltres lŽalegria, lŽesperança i el coratge que ens ha donat a tots nosaltres prendre part en aquest esdeveniment de llum que sŽirradia fins avui.

En la història de lŽEsglésia, com penso que sabeu, diversos concilis van precedir el Vaticà II. Generalment, aquestes grans assemblees eclesials van ser convocades per a definir elements fonamentals de la fe, sobretot corregint errors que la posaven en perill. Pensem en el concili de Nicea, lŽany 325, per a combatre lŽheretgia arriana i reafirmar amb claredat la divinitat de Jesús, Fill unigènit de Déu Pare; o en el dŽEfes, de lŽany 431, que va definir Maria com a Mare de Déu; en el de Calcedònia, de lŽany 451, que va afirmar lŽúnica persona de Crist en dues naturaleses, la naturalesa divina i la humana. Per acostar-nos més a nosaltres, hem dŽesmentar el concili de Trento, al segle XVI, que va aclarir punts essencials de la doctrina catòlica davant la Reforma protestant; o bé el Vaticà I, que va començar a reflexionar sobre diferents temàtiques, però que només va tenir temps dŽemanar dos documents, un sobre el coneixement de Déu -la revelació, la fe i les relacions amb la raó- i lŽaltre sobre la primacia del Papa i la seva infal·libilitat, perquè va ser interromput per lŽocupació de Roma el setembre de 1870.

Si mirem al concili ecumènic Vaticà II, veiem que en aquell moment del camí de lŽEsglésia no hi havia errors particulars de fe que calgués corregir o condemnar, ni hi havia qüestions específiques de doctrina o de disciplina per aclarir. Es pot comprendre, doncs, la sorpresa del petit grup de cardenals presents a la sala capitular del monestir benedictí de Sant Pau Extramurs, quan, el 25 de gener de 1959, el beat Joan XXIII va anunciar el Sínode diocesà per a Roma i el Concili per a lŽEsglésia universal. La primera qüestió que es va plantejar en la preparació dŽaquest gran esdeveniment va ser precisament com començar-lo, quina comesa precisa atribuir-li. El beat Joan XXIII, en el discurs dŽobertura, lŽ11 dŽoctubre de fa cinquanta anys, va donar una indicació general: la fe havia de parlar dŽuna manera «renovada», més incisiva -perquè el món estava canviant ràpidament-, mantenint intactes, això no obstant, els seus continguts perennes, sense renúncies o avinences. El Papa desitjava que lŽEsglésia reflexionés sobre la seva fe, sobre les veritats que la guien. Però a partir dŽaquesta reflexió seriosa i profunda sobre la fe sŽhavia de delinear de manera nova la relació entre lŽEsglésia i lŽedat moderna, entre el cristianisme i certs elements essencials del pensament modern, no per a sotmetreŽs a ell, sinó per a presentar al nostre món, que tendeix a allunyar-se de Déu, lŽexigència de lŽevangeli en tota la seva grandesa i en tota la seva puresa (cf. Discurs a la Cúria romana en ocasió de la felicitació nadalenca, 22 de desembre de 2005). Ho indica molt bé el servent de Déu Pau VI en lŽhomilia al final de lŽúltima sessió del Concili -el 7 de desembre de 1965- amb paraules extraordinàriament actuals, quan afirma que, per a valorar bé aquest esdeveniment, «se lŽha mirar en el temps en qual sŽha verificat. En efecte, ha tingut lloc» -diu el Papa- «en un temps en el qual, com tothom reconeix, els homes tendien al regne de la terra més que no pas al regne del cel; un temps, afegim, en el qual lŽoblit de Déu es fa habitual, gairebé el suggereix el progrés científic; un temps en què lŽacte fonamental de la persona humana, sent més conscient dŽella mateixa i de la seva llibertat, tendeix a reclamar la pròpia autonomia absoluta, emancipant-se de qualsevol llei transcendent; un temps en el qual el laïcisme es considera la conseqüència legítima del pensament modern i la norma més sàvia per a lŽordenament temporal de la societat... En aquest temps es va celebrar el nostre Concili per a glòria de Déu, en el nom de Crist, inspirador de lŽEsperit Sant». Fins aquí Pau VI. I concloïa indicant en la qüestió sobre Déu el punt central del Concili, aquell Déu que «existeix realment, viu, és una persona, és provident, és infinitament bo; encara més, no sols és bo en ell mateix, sinó immensament bo també per a nosaltres, és el nostre Creador, la nostra veritat, la nostra felicitat, fins a tal punt que lŽhome, quan en la contemplació sŽesforça per a fixar la ment i el cor en Déu, realitza lŽacte més elevat i més ple de la seva ànima, lŽacte que fins i tot avui pot i ha de ser el cimal dels camps innombrables de lŽactivitat humana, de la qual aquests reben la dignitat» (AAS 58 [1966], 52-53).

Veiem com el temps en què vivim continua estant marcat per un oblit i sordesa respecte a Déu. Penso, doncs, que hem dŽaprendre la lliçó més senzilla i fonamental del Concili, és a dir, que el cristianisme en la seva essència consisteix en la fe en Déu, que és Amor trinitari, i en lŽencontre, personal i comunitari, amb Crist, que orienta i guia la vida: tota la resta es dedueix dŽaixò. LŽimportant avui, precisament com era el desig dels pares conciliars, és que es vegi novament, amb claredat, que Déu està present, ens cuida, ens respon. I que, en canvi, quan falta la fe en Déu, sŽensorra el que és essencial, perquè lŽhome perd la dignitat profunda i allò que fa gran la seva humanitat, contra tot reduccionisme. El Concili ens recorda que lŽEsglésia, en tots els seus components, té la tasca, el manament, de transmetre la paraula de lŽamor de Déu que salva, perquè sigui escoltada i acollida la crida divina que conté en ella la nostra benaurança eterna.

Mirant dŽaquesta manera la riquesa continguda en els documents del Vaticà II, vull només anomenar les quatre constitucions, gairebé els quatre punts cardinals de la brúixola capaç dŽorientar-nos. La Constitució sobre la sagrada litúrgia Sacrosanctum concilium ens indica com a lŽEsglésia a lŽinici hi ha lŽadoració, hi ha Déu, hi ha la centralitat del misteri de la presència de Crist. I lŽEsglésia, cos de Crist i poble peregrí en el temps, té com a tasca fonamental glorificar Déu, com ho expressa la Constitució dogmàtica Lumen gentium. El tercer document que vull citar és la Constitució sobre la divina Revelació Dei Verbum: la Paraula viva de Déu convoca lŽEsglésia i la vivifica al llarg de tot el seu camí en la història. I la manera com lŽEsglésia porta a tot el món la llum que ha rebut de Déu perquè sigui glorificat, és el tema de fons de la constitució pastoral Gaudium et spes.

El concili Vaticà II és per a nosaltres una forta crida a redescobrir cada dia la bellesa de la nostra fe, a conèixer-la de manera profunda per a aconseguir una relació més intensa amb el Senyor, a viure fins a les últimes conseqüències la nostra vocació cristiana. Que la Mare de Déu, Mare de Crist i de tota lŽEsglésia, ens ajudi a realitzar i a portar a terme el que els pares conciliars, animats per lŽEsperit Sant, custodiaven en el cor: el desig que tothom pugui conèixer lŽevangeli i trobar el Senyor Jesús com a camí, veritat i vida. Gràcies.

 

 

 


audiencia_10102012_cat.doc