Catequesis del Papa

L´ANY DE LA FE INTRODUCCIÓ


Benvolguts germans i germanes,

Avui voldria introduir el nou cicle de catequesis que es desenvoluparà al llarg de tot l´Any de la fe just començat i que interromp -durant aquest període- el cicle dedicat a l´escola de pregària. Amb la carta apostòlica Porta fidei vaig convocar aquest Any especial precisament perquè l´Església renovi l´entusiasme de creure en Jesucrist, únic salvador del món; revifi l´alegria de caminar pel camí que ens ha indicat, i testimoniï de manera concreta la força transformadora de la fe.

La celebració dels cinquanta anys de l´obertura del concili Vaticà II és una ocasió important per a tornar a Déu, per a aprofundir i viure amb més valentia la fe pròpia, per a reforçar la pertinença a l´Església, «mestra d´humanitat», que, a través de l´anunci de la Paraula, la celebració dels sagraments i les obres de caritat, ens guia perquè trobem i coneguem Crist, veritable Déu i veritable home. Es tracta de l´encontre no amb una idea o amb un projecte de vida, sinó amb una Persona viva que ens transforma en profunditat a nosaltres mateixos, revelant-nos la nostra identitat vertadera de fills de Déu. L´encontre amb Crist renova les nostres relacions humanes, orientant-les, dia a dia, a més solidaritat i fraternitat, en la lògica de l´amor. Tenir fe en el Senyor no és un fet que interessa només a la nostra intel·ligència, l´àrea del saber intel·lectual, sinó que és un canvi que involucra la vida, la totalitat de nosaltres mateixos: sentiment, cor, intel·ligència, voluntat, corporeïtat, emocions, relacions humanes. Amb la fe canvia veritablement tot en nosaltres i per a nosaltres, i es revela amb claredat el nostre destí futur, la veritat de la nostra vocació en la història, el sentit de la vida, el gust de ser pelegrins envers la Pàtria celestial.

Però -ens preguntem- ¿la fe és veritablement la força transformadora en la nostra vida, en la meva vida? O és només un dels elements que formen part de l´existència, sense ser el determinant que la involucra totalment? Amb les catequesis d´aquest Any de la fe voldríem fer un camí per reforçar o retrobar l´alegria de la fe, comprenent que aquesta no és quelcom aliè, separat de la vida concreta, sinó que n´és l´ànima. La fe en un Déu que és amor, i que s´ha fet proper a l´home encarnant-se i donant-se ell mateix a la creu per salvar-nos i tornar a obrir-nos les portes del Cel, indica de manera lluminosa que només en l´amor consisteix la plenitud de l´home. Avui és necessari subratllar-ho amb claredat -mentre les transformacions culturals en curs mostren ben sovint tantes formes de barbàrie que arriben sota el signe de «conquestes de civilització»-: la fe afirma que no hi ha humanitat vertadera més que en els llocs, gestos, temps i formes on l´home està animat per l´amor que ve de Déu, s´expressa com a do, es manifesta en relacions riques d´amor, de compassió, d´atenció i de servei desinteressat cap a l´altre. On hi ha domini, possessió, explotació, mercantilització de l´altre per al propi egoisme, on hi ha l´arrogància del jo tancat en ell mateix, l´home resulta empobrit, degradat, desfigurat. La fe cristiana, operosa en la caritat i forta en l´esperança, no limita, sinó que humanitza la vida; encara més, la fa plenament humana.

La fe és acollir aquest missatge transformador en la nostra vida, és acollir la revelació de Déu, que ens fa conèixer qui és ell, com actua, quins són els seus projectes per a nosaltres. Cert: el misteri de Déu segueix sempre més enllà dels nostres conceptes i de la nostra raó, dels nostres ritus i de les nostres pregàries. Amb tot, amb la revelació és Déu mateix qui s´autocomunica, es relata, es fa accessible. I a nosaltres se´ns fa capaços d´escoltar la seva Paraula i de rebre la seva veritat. Heus aquí llavors la meravella de la fe: Déu, en el seu amor, crea en nosaltres -a través de l´obra de l´Esperit Sant- les condicions adequades perquè puguem reconèixer la seva Paraula. Déu mateix, en la seva voluntat de manifestar-se, d´entrar en contacte amb nosaltres, de fer-se present en la nostra història, ens fa capaços d´escoltar-lo i acollir-lo. Sant Pau ho expressa amb alegria i reconeixement així: «Per això, donem contínuament gràcies a Déu, perquè quan vau rebre la paraula de Déu que vau escoltar de nosaltres, l´acollíreu no com a paraula humana, sinó com allò que és en realitat: paraula de Déu, que actua eficaçment en vosaltres, els qui creieu» (1Te 2,13).

Déu s´ha revelat amb paraules i obres en tota una llarga història d´amistat amb l´home, que culmina en l´encarnació del Fill de Déu i en el seu misteri de mort i resurrecció. Déu no sols s´ha revelat en la història d´un poble, no sols ha parlat per mitjà dels profetes, sinó que ha traspassat el seu Cel per entrar a la terra dels homes com a home, a fi que el poguéssim trobar i escoltar. I l´anunci de l´evangeli de la salvació es va difondre des de Jerusalem fins als confins de la terra. L´Església, nascuda del costat de Crist, s´ha fet portadora d´una nova esperança sòlida: Jesús de Natzaret, crucificat i ressuscitat, salvador del món, que està assegut a la dreta del Pare i és el jutge de vius i morts. Aquest és el kerigma, l´anunci central i trencador de la fe. Però des dels inicis es va plantejar el problema de la «regla de la fe», o sigui, de la fidelitat dels creients a la veritat de l´evangeli en la qual romandre ferms; a la veritat salvadora sobre Déu i sobre l´home que cal custodiar i transmetre. Sant Pau escriu: «Per ell [per l´evangeli] obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe» (1Co 15,1.2).

Però on trobem la fórmula essencial de la fe? On trobem les veritats que ens han estat fidelment transmeses i que constitueixen la llum per a la nostra vida quotidiana? La resposta és senzilla: en el Credo, en la Professió de fe o Símbol de la fe ens enllacem a l´esdeveniment originari de la Persona i de la història de Jesús de Natzaret; es fa concret el que l´Apòstol dels gentils deia als cristians de Corint: «Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia» (1Co 15,3-4).

També avui necessitem que el Credo es conegui més bé, es comprengui i s´hi pregui. Sobretot és important que el Credo sigui, per dir-ho d´alguna manera, «reconegut». Conèixer, de fet, podria ser una operació només intel·lectual, mentre que reconèixer vol significar la necessitat de descobrir el vincle profund entre les veritats que professem en el Credo i la nostra existència quotidiana a fi que aquestes veritats siguin vertaderament i concretament -com sempre ho han estat- llum per als passos de la nostra vida, aigua que amara les sequedats del nostre camí, vida que venç certs deserts de la vida contemporània. En el Credo s´empelta la vida moral del cristià, que en ell troba el fonament i la justificació.

No és casualitat que el beat Joan Pau II volgués que el Catecisme de l´Església catòlica, norma segura per a l´ensenyament de la fe i font certa per a una catequesi renovada, s´assentés sobre el Credo. Es va tractar de confirmar i custodiar aquest nucli central de les veritats de la fe, expressant-ho en un llenguatge més intel·ligible als homes del nostre temps, a nosaltres. És un deure de l´Església transmetre la fe, comunicar l´evangeli, perquè les veritats cristianes siguin llum en les noves transformacions culturals, i els cristians siguin capaços de donar raó de l´esperança que tenen (cf. 1Pe 3,15). Vivim avui en una societat profundament canviada, també respecte a un passat recent, i en moviment continuat. Els processos de la secularització i d´una mentalitat nihilista difosa, en la qual tot és relatiu, han marcat fortament la mentalitat comuna. Així, sovint la vida es viu amb lleugeresa, sense ideals clars i esperances sòlides, dins vincles socials i familiars líquids, provisionals. Sobretot no s´educa les noves generacions en la recerca de la veritat i del sentit profund de l´existència que superi el contingent, en l´estabilitat dels afectes, en la confiança. Al contrari: el relativisme porta a no tenir punts ferms; sospita i volubilitat provoquen ruptures en les relacions humanes, mentre que la vida es viu en el marc d´experiments que duren poc, sense assumpció de responsabilitats. Així com l´individualisme i el relativisme semblen dominar l´ànim de molts contemporanis, no es pot dir que els creients romanguin del tot immunes a aquests perills que afrontem en la transmissió de la fe. Alguns d´aquests perills han estat evidenciats en el treball d´investigació promogut a tots els continents per a la celebració del Sínode dels bisbes sobre la nova evangelització: una fe viscuda de manera passiva i privada, el rebuig de l´educació en la fe, la fractura entre vida i fe.

Sovint el cristià ni tan sols coneix el nucli central de la fe catòlica pròpia, del Credo, de manera que deixa espai a un cert sincretisme i relativisme religiós, sense claredat sobre les veritats que s´han de creure i sobre la singularitat salvadora del cristianisme. Actualment no és tan remot el perill de construir-se, per dir-ho així, una religió autofabricada. En canvi hem de tornar a Déu, al Déu de Jesucrist; hem de redescobrir el missatge de l´evangeli, fer-lo entrar de manera més profunda en les nostres consciències i en la vida quotidiana.

En les catequesis d´aquest Any de la fe voldria oferir una ajuda per a fer aquest camí, per a reprendre i aprofundir en les veritats centrals de la fe sobre Déu, de l´home, de l´Església, de tota la realitat social i còsmica, meditant i reflexionant en les afirmacions del Credo. I voldria que quedés clar que aquests continguts o veritats de la fe (fides quæ) es vinculen directament a la nostra quotidianeïtat; demanen una conversió de l´existència, que dóna vida a una nova manera de creure en Déu (fides qua). Conèixer Déu, trobar-lo, aprofundir en els trets del seu rostre, posa en joc la nostra vida perquè ell entra en els dinamismes profunds de l´ésser humà.

Que el camí que farem aquest any pugui fer-nos créixer a tots en la fe i en l´amor a Crist a fi que aprenguem a viure, en les eleccions i en les accions quotidianes, la vida bona i bella de l´evangeli. Gràcies.

 

 


audiencia_17102012_cat.doc