Arxiepiscopologi


Manuel Arce Ochotorena
(1944-1948) Cardenal del Títol de Sant Vital

Manuel Arce Ochotorena va néixer a Ororbia (Navarra) el 18 d’agost de 1879, fill de Pedro Arce i Lorenza Ochotorena. Cridat al sacerdoci, cursà i aprovà en el seminari conciliar de Pamplona tres cursos de Llatinitat i Humanitats, tres cursos de Filosofia i els tres primers de Teologia Dogmàtica i primer de Moral, amb les màximes qualificacions acadèmiques que també va obtenir en les disciplines que aprovà en el seminari de Saragossa, on es graduà doctor en Sagrada Teologia, amb la qualificació de Nemine doctorum Discrepante. De 1902 a 1905 va estudiar tres anys de Dret Canònic i un curs de Sagrades Escriptures a la universitat Gregoriana de Roma, graduant-se doctor en Dret Canònic amb la qualificació de Superavit Cum Magna Laude. En els cursos internacionals celebrats a la mateixa universitat el 1904 va obtenir els dos primers premis en Decretals, i durant el mateix curs assistí a l’estudi de pràctiques de la Sagrada Congregació del concili. A Roma va rebre la sagrada orde del presbiterat. També l’any 1904 es graduà doctor en Filosofia a l’acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino.

En tornar a Navarra va ser nomenat professor del seminari conciliar de Pamplona i el 1914 va obtenir per oposició la canongia doctoral de la Catedral de dita ciutat. Va ser vicari capitular el 1922; vicari general el 1923; general apostòlic el 1926 i nomenat bisbe de Zamora el 5 de febrer de 1929. Va rebre la consagració episcopal a la Catedral zamorana del cardenal Federico Tedeschini, nunci apostòlic, el 16 de juny d’aquell mateix any. Va regir aquella diòcesi fins al 22 de gener de 1938 que passà a governar la d’Oviedo, poc després de la caiguda de la capital asturiana a mans de les tropes “nacionals”.

Havia actuat en diversos processos de beatificació i canonització, i va ser consiliari de la Junta diocesana d’Acció Catòlica i de l’Associació de Pares de Família.

A Oviedo la seva primera preocupació va ser la reconstrucció espiritual i material de la diòcesi, la qual va trobar sense catedral, seminari, ni palau arquebisbal, amb més de quatre-centes esglésies derruïdes i cent trenta sacerdots assassinats. Davant d’aquesta situació, va escriure les magistrals pastorals El templo y la parroquia i El seminario. Va crear patronats de reconstrucció de la Catedral de Covadonga; posà la primera pedra del nou seminari i del palau arquebisbal i va iniciar la reconstrucció total o parcial de més dues-centes esglésies. Per esmorteir les discòrdies i odis provocats per la revolució i la guerra, va escriure la pastoral La Caridad.

Va fomentar amb gran èxit les organitzacions d’Acció Catòlica, Acció Missional i Acció Catequètica, i el setembre de 1942 se celebraren a Astúries, en bona part per la iniciativa i les gestions del prelat, els solemníssims actes de la consagració de la Cambra Santa (reconstruïda totalment després de la seva voladura durant la revolució d’octubre de 1934) i l’XI Centenari d’Alfons II el Cast.

Preconitzat per a la Seu primada de Tarragona el 29 de març de 1944, va prendre possessió de la mateixa el 26 d’octubre, i va fer la seva entrada a l’arxidiòcesi el 12 de novembre del mateix any. La ciutat li va dispensar una triomfal recepció, sense precedents.

Va ser condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i va ocupar la presidència del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.

El Sant Pare el va elevar al col·legi de cardenals amb el títol de Sant Vital, el 18 de febrer de 1946.

Va morir el 16 de setembre de 1948 y està sepultat a la capella del Baptisteri de la Catedral de Tarragona.

Escut heràldic

Partit: 1r, d’argent, cinc flors de lis en sautor, orlat d’escacs de gules i argent, que és "Arce"; 2n, de sinople, cinc banelles de gules en sautor, que és "Ochotorena"; a la punta, de gules una tau d’argent
Divisa: “Ut in omnibus formetur Christus.”