Documents

CONSAGRACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE LA SAGRADA FAMÍLIA I DE L’ALTAR


Pronunciat en català:

Estimats germans i germanes en el Senyor,

«La diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor; no us entristiu ni ploreu […]. El goig del Senyor serà la vostra força» (Ne 8,9.10). Amb aquestes paraules de la primera lectura que hem proclamat vull saludar-vos a tots els qui us trobeu aquí presents participant en aquesta celebració. Adreço una salutació afectuosa a Ses Majestats els Reis d’Espanya, que han volgut acompanyar-nos cordialment. La meva salutació agraïda al Senyor Cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, per les seves paraules de benvinguda i la seva invitació a dedicar aquesta església de la Sagrada Família, suma admirable de tècnica, d’art i de fe. Saludo també el cardenal Ricard Maria Carles Gordó, arquebisbe emèrit de Barcelona, els altres senyors cardenals i germans en l’episcopat, especialment el bisbe auxiliar d’aquesta Església particular, així com també els nombrosos sacerdots, diaques, seminaristes, religiosos i fidels que participen en aquesta solemne cerimònia. També adreço la meva deferent salutació a totes les autoritats nacionals, autonòmiques i locals, i també als membres d’altres comunitats cristianes, que s’han unit al nostre goig i a la nostra lloança agraïda a Déu.

[Amadísimos Hermanos y Hermanas en el Señor:

«Hoy es un día consagrado a nuestro Dios; no hagáis duelo ni lloréis […]. El gozo en el Señor es vuestra fortaleza» (Neh 8,9-11). Con estas palabras de la primera lectura que hemos proclamado quiero saludaros a todos los que estáis aquí presentes participando en esta celebración. Dirijo un afectuoso saludo a Sus Majestades los Reyes de España, que han querido cordialmente acompañarnos. Vaya mi saludo agradecido al Señor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arzobispo de Barcelona, por sus palabras de bienvenida y su invitación para la dedicación de esta Iglesia de la Sagrada Familia, admirable suma de técnica, de arte y de fe. Saludo igualmente al Cardenal Ricardo María Carles Gordó, Arzobispo emérito de Barcelona, a los demás Señores Cardenales y Hermanos en el Episcopado, en especial, al Obispo auxiliar de esta Iglesia particular, así como a los numerosos sacerdotes, diáconos, seminaristas, religiosos y fieles que participan en esta solemne ceremonia. Asimismo, dirijo mi deferente saludo a las Autoridades Nacionales, Autonómicas y Locales, así como a los miembros de otras comunidades cristianas, que se unen a nuestra alegría y alabanza agradecida a Dios.]

Pronunciat en castellà:

Aquest dia és un punt significatiu en una llarga història d’il·lusió, de treball i de generositat que fa més d’un segle que dura. En aquests moments voldria recordar tots i cadascun dels qui han fet possible el goig que ens omple a tots avui, des dels promotors fins als executors de l’obra; des dels seus arquitectes i paletes fins a tots aquells que han ofert, d’una manera o altra, la seva inestimable aportació per a fer possible la progressió d’aquest edifici. I recordem, sobretot, qui va ser l’ànima i artífex d’aquest projecte: Antoni Gaudí, arquitecte genial i cristià conseqüent, amb la torxa de la fe cremant fins al final de la seva vida, viscuda amb dignitat i austeritat absoluta. Aquest acte és també, d’alguna manera, el punt culminant i la desembocadura d’una història d’aquesta terra catalana que, sobretot des de finals del segle XIX, va donar un seguit de sants i fundadors, de màrtirs i poetes cristians. Història de santedat, de creació artística i poètica, nascudes de la fe, que avui recollim i presentem com a ofrena a Déu en aquesta eucaristia.

L’alegria que sento de poder presidir aquesta cerimònia s’ha vist incrementada quan he sabut que aquest temple, des dels seus orígens, ha estat molt vinculat a la figura de sant Josep. M’ha commogut especialment la seguretat amb què Gaudí, davant les innombrables dificultats que va haver d’afrontar, exclamava ple de confiança en la divina Providència: «Sant Josep acabarà el temple.» Per això, ara, no deixa de ser significatiu que sigui dedicat per un Papa el nom de fonts del qual és Josep.

Què fem en dedicar aquest temple? En el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la naturalesa i d’un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d’aquesta obra d’art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s’alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l’absolut de la llum i d’aquell qui és la Llum, l’Altura i la Bellesa mateixa.

En aquest recinte Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en què s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la Salvació, tal com ens és narrada en la Bíblia i actualitzada en la litúrgia. Va introduir pedres, arbres i vida humana dins el temple, perquè tota la creació convergís en la lloança divina, però al mateix temps va treure els retaules a fora, per a posar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. D’aquesta manera va col·laborar genialment en l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada per Crist. I va fer quelcom que és una de les feines més importants avui: superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a una vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a bellesa. Això ho va fer Antoni Gaudí no amb paraules sinó amb pedres, traços, plànols i cims. I és que la bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel d’on brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa és també reveladora de Déu perquè, com ell, l’obra bella és pura gratuïtat, invita a la llibertat i arrenca de l’egoisme.

Hem dedicat aquest espai sagrat a Déu, que se’ns ha revelat i entregat en Crist per a ser definitivament Déu amb els homes. La Paraula revelada, la humanitat de Crist i la seva Església són les tres expressions màximes de la seva manifestació i entrega als homes. «Que cadascú miri bé com construeix! De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist» (1Co 3,10-11), diu sant Pau a la segona lectura. El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’ell rep l’Església la vida, la doctrina i la missió. L’Església no té consistència per ella mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu manament. L’únic Crist funda l’única Església; ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Recolzats en aquesta fe, cerquem plegats mostrar al món el rostre de Déu, que és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home. Aquesta és la gran tasca: mostrar a tothom que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia. En aquest sentit, penso que la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res per dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la vertadera mesura de l’home; que el secret de l’autèntica originalitat està, com deia ell, a tornar a l’origen, que és Déu. Ell mateix, obrint així el seu esperit a Déu, ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a la trobada amb qui és la veritat i la bellesa mateixa. Així expressava l’arquitecte els seus sentiments: «Un temple [és] l’única cosa digna de representar el sentir d’un poble, ja que la religió és la cosa més elevada que té l’home.»

Aquesta afirmació de Déu comporta la suprema afirmació i tutela de la dignitat de cada home i de tots els homes: «¿No sabeu que sou temple de Déu? […], el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1Co 3,16-17). Heus aquí unides la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i la dignitat de l’home. En consagrar l’altar d’aquest temple, considerant Crist com el seu fonament, estem presentant davant el món Déu, que és amic dels homes, i invitant els homes a ser amics de Déu. Com ensenya el cas de Zaqueu, del qual parla l’evangeli d’avui (cf. Lc 19,1-10), si l’home deixa entrar Déu en la seva vida i en el seu món, si deixa que Crist visqui en el seu cor, no se’n penedirà, sinó que experimentarà l’alegria de compartir la seva vida mateixa sent objecte del seu amor infinit.

La iniciativa d’aquest temple es deu a l’Associació d’Amics de Sant Josep, els quals van voler dedicar-lo a la Sagrada Família de Natzaret. Des de sempre, la llar formada per Jesús, Maria i Josep ha estat considerada una escola d’amor, de pregària i de treball. Els patrocinadors d’aquest temple volien mostrar al món l’amor, el treball i el servei viscuts davant Déu, tal com els va viure la Sagrada Família de Natzaret. Les condicions de la vida han canviat molt i amb elles s’ha avançat enormement en àmbits tècnics, socials i culturals. No podem acontentar-nos amb aquests progressos. Al seu costat hi ha d’haver sempre els progressos morals, com l’atenció, la protecció i l’ajuda a la família, ja que l’amor generós i indissoluble d’un home i una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu creixement i en la seva fi natural. Només on hi ha l’amor i la fidelitat, neix i perdura la vertadera llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades per tal que la dona trobi a la llar i en el treball la plena realització; perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família estiguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la seva concepció; perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, socialment i legislativament. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot allò que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar.

En contemplar admirat aquest recinte sant de bellesa sorprenent, amb tanta història de fe, demano a Déu que en aquesta terra catalana es multipliquin i consolidin nous testimonis de santedat, que prestin al món el gran servei que l’Església pot prestar i ha de prestar a la humanitat: ser icona de la bellesa divina, flama ardent de caritat, camí perquè el món cregui en aquell que Déu ha enviat (cf. Jn 6,29).

Estimats germans, en dedicar aquest esplèndid temple, suplico també al Senyor de les nostres vides que d’aquest altar que ara serà ungit amb oli sant i sobre el qual es consumarà el sacrifici d’amor de Crist, brolli un riu constant de gràcia i caritat sobre aquesta ciutat de Barcelona i les seves gents, i sobre el món sencer. Que aquestes aigües fecundes omplin de fe i vitalitat apostòlica aquesta Església arxidiocesana, els seus pastors i els seus fidels.

Pronunciat en català:

Desitjo, finalment, confiar a l’amorosa protecció de la Mare de Déu, Maria Santíssima, Rosa d’abril, Mare de la Mercè, tots els aquí presents, i tots aquells que amb paraules i obres, silenci o pregària, han fet possible aquest miracle arquitectònic. Que ella presenti al seu Fill diví les joies i les penes de tots els qui vinguin a aquest lloc sagrat en el futur, perquè, com prega l’Església en la dedicació dels temples, els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu. Amén.

[Deseo, finalmente, confiar a la amorosa protección de la Madre de Dios, María Santísima, Rosa de abril, Madre de la Merced, a todos los que estáis aquí, y a todos los que con palabras y obras, silencio u oración, han hecho posible este milagro arquitectónico. Que Ella presente también a su divino Hijo las alegrías y las penas de todos los que lleguen a este lugar sagrado en el futuro, para que, como reza la Iglesia al dedicar los templos, los pobres puedan encontrar misericordia, los oprimidos alcanzar la libertad verdadera y todos los hombres se revistan de la dignidad de hijos de Dios. Amén.]


Clicar la icona per descarregar
l'arxiu