Beatificacions

MARTIRS DEL s.XX

Jeroni Fàbregas Camí, prevere


El servent de Déu Jeroni Fàbregas Camí, fill dels esposos Joan i Carme, va néixer a l´Espluga Calba (Garrigues) el dia 5 de desembre de 1910. Va ser confirmat el dia 7 de maig de 1918 per l´arquebisbe Antolín López Peláez.

De petit ajudava cada dia a missa. Infant encara, entrà al Seminari de Tarragona, on va portar una vida exemplar. Amb tot, al final d´un estiu va tenir una gran crisi i es va negar a tornar al Seminari. Aleshores la seva mare va anar a peu i amb esperit de penitència a l´ermita de Sant Bonifaci a implorar la vocació del seu fill. En tornar a casa li va preguntar: «Jeroni, vols tornar al Seminari?», i ell li va contestar: «Sí, mare!» Des d´aleshores mai més no va tornar a dubtar de la seva vocació.

Tenia una gran devoció al sant rector d´Ars. Durant les vacances va passar tot un mes preparant el Museu Bíblic del Seminari. El juny de 1933 escrivia al seu germà jesuïta: «La misericòrdia de Déu de nou ha visitat el meu cor. S´ha dignat invitar-me a pujar l´últim esglaó dels ordes sagrats [...]. Només em falta una cosa, i és fer-me digne de tanta benignitat i misericòrdia! Així que, germà, et demano que demanis per a mi aquesta gran gràcia: Que em faci digne d´aquesta gran gràcia!» Secundant la voluntat del cardenal Vidal, amb tres seminaristes més, va anar a Santander a fer un curset d´Acció Catòlica organitzat a nivell estatal.

El dia 4 de febrer de 1934 era ordenat prevere. Disset dies abans havia mort la seva mare, de manera que la primera missa que va fer va ser de difunts. Així ho escriu al seu germà jesuïta: «Estic moralment cert que [la mare] és al Cel. Li oferiré la primera missa el dia 6; serà, naturalment, de Rèquiem.»

En acabar el curs de 1934 va ser nomenat vicari de Vilabella. Es va lliurar, des del primer moment, al nou treball apostòlic amb gran zel. Amb tot, va organitzar la seva vida de manera que tenia temps per a les seves devocions: recés mensual, lectures, etc. Va formar el seu fitxer amb doble finalitat: profit espiritual personal i apostòlic. En el seu treball es reflectia un apòstol modern que utilitzava tota mena de mitjans al servei de l´apostolat. El Fejocisme a Vilabella l´havia fundat Mn. Joan Punsoda, que també va ser màrtir, però en Mn. Jeroni va trobar un continuador entusiasta i un consiliari excel·lent. Una de les coses que ell va iniciar i que ha continuat fent-se igual fins avui dia ha estat la cavalcada dels Reis.

A principis de 1936, davant l´ambient antireligiós, va multiplicar els esforços, les pregàries i les penitències. En esclatar la revolta el juliol del 36 va romandre a la parròquia fins al dia 22 de juliol exercint el seu ministeri; fins i tot va fer l´enterrament d´una religiosa dominica, la mare Dominga. Tot just havia acabat va comparèixer un grup de revolucionaris. Ell encara va entrar a l´església per tal de retirar el Santíssim. Després es va posar enmig de la gent. Tot seguit es va amagar a casa d´un amic. Quan aquí feien alguns escorcolls ell saltava pel darrere a la pallissa de la casa veïna fins que s´allunyava el perill. Aquí, a cal Boronat, va celebrar la missa el dia de la Puríssima i altres dies festius amb un grup de persones de tota confiança. Durant aquest temps va cisellar la creu parroquial que encara avui hi ha a la parròquia de Vilabella i que és tinguda en gran estima i veneració.

Al final va poder arribar a Barcelona, a casa d´uns germans seus. Aquí es va lliurar a un intens apostolat, tal com ho demostren aquestes paraules escrites durant aquest temps: «Els sacerdots que no hem estat martiritzats hem de suplir aquell acte intens concentrat d´amor a Jesucrist amb una vida realment apostòlica, abnegada tota de Crist.» Quan el van demanar per al servei militar s´hi va presentar declarant la seva condició de sacerdot. Va ser enviat al front de l´Ebre, destinat a la 14a Brigada que pertanyia a la 45a Divisió Internacional, instal·lada a la casa de camp mas d´en Puig, de la família Pahí-Salvadó. Aquí, de bon matí, cada dia celebrava la missa. Després, quan tocaven diana, es presentava a files. Portava la vida d´un veritable apòstol. Guiava espiritualment molts soldats, els feia xerrades, els confessava i els donava la comunió, especialment quan havien d´entrar en combat. Tot això ho feia amb greu perill de la seva vida. En preguntar-li la família del mas d´en Puig si tenia por, ell contestava: «Jo sempre els diré la veritat, i si per ser sacerdot em maten, sortós de mi.»

Un dia, tot anant cap a Cambrils a portar la comunió a uns soldats ferits que eren al Noviciat dels Germans de la Salle, convertit en hospital de sang, l´acompanyava una religiosa, i li va dir: «Ja veu que portem bona companyia [...]. Si ens vol màrtirs també ens donarà la seva gràcia i el valor necessari per a ser-ho.»

La nit de Nadal i final d´any de 1938 van ser celebrats amb gran devoció i solemnitat. Un soldat farmacèutic que hi va participar ho va escriure als seus pares molt emocionat i va donar la carta al xofer d´un camió que anava cap a Barcelona. El dia 5 de gener aquesta carta va caure en mans del comandant. Tots van ser fets presoners i tancats al castell de Vilafortuny, ple d´altres detinguts.

El dia 13 els van conduir a Santa Coloma de Queralt. El servent de Déu anava estretament vigilat. Sembla que va ser el dia 19 de gener de 1939, a les 11 del matí, que va ser assassinat al Pla de Manlleu (Aiguamúrcia, Alt Camp) només pel fet de ser sacerdot. Hi ha el testimoni de Josep M. Folch, veí del Masroig, el qual afirma que «un dia del mes de gener del 39, en veure Mn. Jeroni custodiat entre dos guàrdies, carregat amb un sac i gairebé descalç, se´m trencà el cor. [...] No el vaig poder veure més allí, fins després de la retirada de Santa Coloma de Queralt. [...] Encara anava caminant amb la seva creu al coll i gairebé descalç, [...] amb tanta resignació en la seva mirada i tanta dolçor que un quedava anorreat en contemplar la seva santedat. A prop de les Pobles de Valls i portant el menjar als capitostos, el vaig trobar per últim cop. [...] Quan vaig tornar, un enllaç em va dir que havia matat un capellà. I quan li vaig preguntar la manera, em va dir que el van disparar per l´esquena.» Les seves despulles, reconegudes pels seus familiars, l´any 1959, van ser traslladades a l´església parroquial de l´Espluga Calba, on reposen actualment.