Monestir de les Carmelites descalces de Tarragona, 2 de febrer de 2016

Benvolguts preveres i diaques. Estimada comunitat de Carmelites. Molt estimats religiosos i religioses. Estimats tots en el Senyor.

Estem celebrant la clausura de l’any dedicat a la vida consagrada. Des d’aquell primer diumenge d’Advent de 2015 fins avui, 2 de febrer de 2016, l’Església celebra l’Any de la Vida Consagrada. Amb aquesta iniciativa el papa Francesc ha pretès agrair el passat, viure amb passió el present i caminar amb alegria i esperança cap al futur.

Un primer sentiment que aflora també avui en tots nosaltres és d’acció de gràcies a Déu pel testimoniatge i treball que els religiosos i religioses heu fet i continueu fent a l’Església i més en concret a la nostra arxidiòcesi. També hem de donar gràcies al Senyor per tots els seus dons! En primer lloc per la iniciativa i pel ric magisteri que l’estimat papa Francesc ens ha deixat i que formen ja part del magisteri de l’Església sobre la vida religiosa. Tots hem arribat a una conclusió: cal retrobar la font de la vida consagrada des de l’origen de cada carisma. I a l’origen de cada carisma hi ha la santedat i la pregària d’un fundador o fundadora de cada família religiosa. Aquest carisma i aquesta pregària es tan gran que és donat als qui, per una crida de Déu, volen servir el món i l’Església amb les obres que són pròpies. Cal obrir la vida consagrada al do de l’Esperit Sant que constantment la fa néixer, la renova i la impulsa. El que pot semblar una diversitat troba la seva unitat en la gràcia de l’Esperit Sant.

Aquesta obertura a l’Esperit Sant només es pot fer des d’una pregària seriosa i humil, des de l’escolta de la Paraula de Déu que, com diu el salm: «La vostra promesa fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» Vet aquí que l’Esperit Sant donarà el to adequat que farà harmoniosa i alhora simfònica la varietat de carismes amb què, a cada temps, el Senyor dóna a la seva Església. La vida consagrada és per ella mateixa una radicalitat, no hi valen superficialitats ni mediocritats. Quan és viscuda amb aquests paràmetres esdevé estèril i sense futur. Només la santedat, cercada constantment pels religiosos i religioses, realitza aquesta obertura a la gràcia de l’Esperit Sant.

Alegrem-nos pel que hem viscut, hem fet tantes coses pel Senyor i per l’Església. Alegrem-nos pel que vivim, en aquesta hora d’esperança, de purificació i de discerniment. Alegrem-nos pel que farem encara i pel que faran els qui vinguin després nostre. On hi ha l’Esperit és sempre possible l’imprevisible. No ens rendim per la manca de vocacions, preguem amb fidelitat i, sobretot, siguem el que hem de ser. Sigueu fidels a la gràcia que hem rebut, la resta serà un do del Senyor i ell, com diu una pregària litúrgica: «Prepara sempre béns invisibles per a aquells que l’estimen.» Acollim en el cor l’existència de cadascú, talment ho va fer Simeó, el just. Crist és tot llum, tot promesa, tot esperança. I el Papa ens ha ensenyat que hem d’excloure qualsevol autoreferencialitat.

Visqueu la vocació pròpia amb una gran confiança. No tingueu por: Simeó era ancià, però el seu cor era jove, no mirava el passat, mirava el futur, vivia d’esperança. I el futur i l’esperança és Crist. Només Crist. Visqueu l’esponsalitat de la vida consagrada: Crist per a tots és l’amor únic de la vostra vida. Visqueu la pobresa perquè Crist és la vostra única riquesa. Visqueu l’obediència, perquè Crist l’ha viscuda fins a la creu i cada dia de la vostra vida pregueu: «Faci’s, Senyor, la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel.» La voluntat que els vostres sants fundadors van fer a la terra i que ara viuen en plenitud en el cel. Visqueu la castedat, perquè el Crist només va tenir dins del seu cor l’amor del Pare i sou signes, sentinelles i profecia del món que ha de venir, i com Crist heu de ser disponibilitat pura i plena per a la missió. Si tots els cristians han de ser misericordiosos com ho és el Pare, més vosaltres que per a seguir el Fill ho heu deixat tot.

Vull tenir present les comunitats de vida contemplativa que no són aquí: les comunitats de Santa Maria de Vallbona de les Monges i de Poblet, també les germanes anacoretes, i la comunitat de Clarisses de Reus i les germanes Mínimes de Valls. Encomano el Jubileu de la Misericòrdia de la nostra arxidiòcesi a la seva pregària.

Us dono, finalment, de nou les gràcies pel vostre testimoniatge, per la vostra pregària i pels vostres apostolats que viviu i feu a la nostra arxidiòcesi. Que la Mare de Déu i sant Josep preguin per vosaltres i per tots.

Start typing and press Enter to search

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies .

ACEPTAR

Aviso de cookies