Va ser un període molt especial en la història de l’Església el que vam viure fa justament quaranta anys. L’any 1978, en l’espai de tres mesos, vam tenir tres Papes: el 6 d’agost va morir Pau VI, el 28 de setembre va ser escollit Joan Pau I i el 16 d’octubre una nova elecció va recaure en Joan Pau II.

Em trobava a Roma quan va morir el papa Montini. La seva missió històrica va ser continuar el Concili Vaticà II inaugurat per Joan XXIII i guiar l’Església en el convuls període que va seguir.

Per això Pau VI tenia la idea clara que el món havia de salvar-se des de dins: «Des de fora no se salva el món. Com el Verb de Déu que s’ha fet home, cal fer-se una mateixa cosa amb les formes de vida d’aquells a qui es vol portar el missatge de Crist.»

Per això va instituir l’1 de gener la Jornada Mundial de la Pau, que s’ha anat celebrant des de llavors, i va viatjar (va ser el primer Papa que va pujar a un avió) a llocs significatius: Terra Santa, l’Índia i Nova York, on va parlar davant les Nacions Unides. Va ser també el primer Papa a viatjar a Llatinoamèrica.

L’any 1972 una persona va causar destrosses a la Pietat de Miquel Àngel. El Papa va baixar a veure-les commogut. Alguns van llegir l’atemptat com un signe de la crisi de l’Església, que patia fortes desercions de preveres i religiosos i també interpretacions teològiques esbiaixades. Va ser aquest any quan Pau VI va arribar a afirmar que «el fum de Satanàs s’ha colat al temple de Déu».

Sis anys abans de la seva mort va tenir un gest profètic: en una visita a Venècia es va treure l’estola papal i la va posar sobre les espatlles del cardenal Luciani, que seria el seu successor amb el nom de Joan Pau I. Els trenta-tres dies del seu brevíssim pontificat van ser suficients perquè deixés un record perenne de la seva senzillesa. El seu somriure va captivar els qui el van veure per televisió i els oients de les seves predicacions. Va morir al llit, de manera sobtada, deixant l’Església sumida en la perplexitat i el dolor.

I així va arribar un segon conclave que va escollir el primer no italià en quatre-cents anys, el polonès Karol Wojtyla. El seu llarg pontificat, fins l’any 2005, que tenim molt present, va marcar la vida de l’Església i del món; també la meva vida, pel fet de nomenar-me arquebisbe de Tarragona. En aquesta qualitat vaig tenir la sort de mantenir amb ell breus trobades entranyables.

Fem memòria d’aquests tres Papes de l’últim mig segle. Cada un d’ells va deixar un testimoni impagable de pastor a la mesura del cor de Jesucrist.

† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies .

ACEPTAR

Aviso de cookies