El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré que l’ajudi i l’acompanyi.»
El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i de fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, Déu prengué una de les costelles de l’home i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.
L’home digué: «Aquesta si que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, tots dos són una sola carn.
Paraula de Déu.
