Alguns bromistes, quan es refereixen al cel el descriuen com si allí els benaurats estiguessin tota l’eternitat tocant l’arpa. Encara que la música d’aquest instrument musical és certament bella i relaxant, imaginar-lo d’aquesta manera seria tenir un concepte pobre del cel.

Aquests dies la litúrgia ens ha portat a considerar la festa de Tots Sants i el dia de Difunts, dues dates del calendari en què ens apropem d’una manera particular a les realitats eternes: la vida que hi ha després de la vida.

Són jornades en què tenim un record molt especial per les persones de la nostra família que ja no són entre nosaltres, potser els nostres pares o avis, als qui devem la vida i també la fe. La majoria vam aprendre dels seus llavis a pronunciar el nom de Jesús i van ser els primers que ens van parlar del cel.

Després la vida ens ha donat ocasions innombrables per a comprovar la bondat d’aquells ensenyaments, o potser ens n’ha apartat per un temps buscant el nostre propi camí. Les alegries innocents de la infància pot ser que hagin topat amb la realitat, amb les seves contradiccions, penalitats o preocupacions que no és a les nostres mans de resoldre.

Hem tingut ocasió de pensar, com sant Pau (1Co 15,19) que «si només per a la nostra vida tenim posada la nostra esperança, som els més desgraciats dels homes», reflexió a la qual el cardenal Newman afegia: «Si els morts no ressusciten, hem comès un solemne error de càlcul en l’elecció de la manera de viure.»

Per fortuna la resurrecció de Crist, com a primícia de la nostra, no és una mera especulació, sinó una promesa divina que es conté en diversos paràgrafs de l’Evangeli. És Jesucrist qui ens garanteix aquesta vida nova feliç si observem els manaments, és a dir si vivim d’acord amb els seus ensenyaments i amb els dictats d’una consciència recta.

Quan Thomas More, canceller d’Anglaterra, va sortir per última vegada de la seva casa de Chelsea, camí de l’embarcador del Tàmesi per anar a la presó i a la mort a la Torre de Londres, va dir al seu gendre Roper: «Fill meu, dono gràcies a Déu perquè la batalla està guanyada.» Roper no va entendre de moment què va voler dir-li, però després se’n va adonar: l’amor a Déu havia crescut tant en More que havia arribat a conquerir tots els lligams del temporal per submergir-se ja, com en bestreta, en la glòria celestial.

Els sants han estat model de fe i d’esperança. També els anònims, els de la nostra família, pels quals resem aquest mes de novembre a la vegada que ens encomanem a ells com a millors ambaixadors davant Déu.

† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 

Start typing and press Enter to search

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies .

ACEPTAR

Aviso de cookies