En aquesta Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions que celebrem aquest diumenge, vull reflexionar sobre la crida que a tots ens fa el Senyor, i ho faig seguint el missatge del papa Francesc per a aquesta Jornada.

Es fixa el Papa en les dues parelles de germans que formen Simó i Andreu, Jaume i Joan en la seva tasca diària com a pescadors. En aquest treball ardu van aprendre les lleis de la natura i, a vegades, van haver de desafiar-les quan els vents eren contraris i les onades sacsejaven les barques.

Francesc assenyala: «Com en la història de tota crida, també en aquest cas es produeix un encontre. Jesús camina, veu aquests pescadors i s’hi acosta […]. Així va succeir amb la persona que vam escollir per compartir la vida en el matrimoni, o quan sentim la fascinació de la vida consagrada: experimentem la sorpresa d’un encontre i, en aquell moment, percebem la promesa d’una alegria capaç d’omplir les nostres vides.»

Una profunda alegria, en efecte, experimentada per tots els qui es van deixar abraçar per la promesa i van arriscar les seves vides confiant que el Déu que els crida no els deixarà de la mà.

«La crida del Senyor» —diu el Papa— no és una intromissió de Déu en la nostra llibertat; no és una gàbia o un pes que se’ns carrega a sobre. Per contra, és la iniciativa amorosa amb què Déu ve al nostre encontre i ens convida a entrar en un gran projecte, del qual vol que participem.»

Ens convida a viure una vida joiosa, amb contradiccions, com ens diu quan promet el cent per u i la vida eterna. Són les contrarietats ordinàries, generalment petites, però en algunes ocasions molt dures. Les van patir també les persones santes, com els primers apòstols, i aquesta mateixa experiència han tingut tots els seguidors de Crist i potser també nosaltres.

En el Sínode celebrat a Roma l’any passat, sobre els joves i el discerniment vocacional, va quedar clar que la pregunta correcta no és si algú «té vocació», sinó quina vocació té, ja que tots som cridats pel Senyor a viure en plenitud i els camins són nombrosíssims, «tants com persones», va arribar a dir Benet XVI en una ocasió.

La crisi de vocacions, sigui en el matrimoni o en el celibat per amor a Déu, entronca sobretot amb la crisi de valors, en la família, en l’educació i en l’ambient, caracteritzat per la superficialitat, la recerca de sensacions i el rebuig tàcit al compromís estable. Perquè hi hagi decisions de lliurament s’ha de tenir en compte que la llibertat no és fer el que ens ve de gust, sinó fer lliurement el que toca. Aquí s’amaga l’alegria.

 

† Jaume Pujol Balcells
Administrador apostòlic de l’arxidiòcesi de Tarragona

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies