Celebrem la diada de Corpus, la festa per excel·lència de l’Eucaristia. D’una banda, cada vegada que els cristians ens reunim al voltant de l’altar, celebrem la festa de l’Eucaristia. Però, per altra part, hem de dir també que en la vida de l’Església hi ha tot un culte i tota una devoció especial a l’Eucaristia considerada sota l’aspecte d’adoració a la presència real de Jesús; és a dir, un culte i una devoció que ens recorda especialment que en el pa i en el vi de l’Eucaristia hi ha Jesús mateix, és Jesús mateix qui se’ns ofereix. Aquest culte fou propagat al llarg de la història de l’Església i féu sorgir cap allà al segle XIII la festa del Corpus que avui celebrem. Però l’origen immediat de la festa va tenir lloc a la bonica ciutat d’Orvieto, una ciutat d’uns 20.000 habitants situada a 100 kilòmetres al nord de Roma, a la regió de la Umbria. Es tracta d’una ciutat que es troba dalt un penya segat i té una de les catedrals més boniques d’Itàlia. Allà, a l’any 1264, a la vila propera de Bolsena, un sacerdot que es trobava de pelegrinatge cap a Roma, celebrà l’eucaristia amb molts dubtes sobre la presència real de Crist en la mateixa i, aleshores els corporals quedaren tacats de sang que brollaren del pa consagrat. El papa Urbà IV, que es trobava a Orvieto, demanà aleshores aquest pa consagrat i el mateix corporal. En veure el miracle, el mateix papa s’agenollà davant el corporal i el mostrà a tota la població. Aquella solemnització que començaren a portar a terme els habitants d’Orvieto davant l’anomenat miracle de Bolsena o del «sacro corporale», poc més tard, el mateix papa, per mitjà de la butlla «Transiturus», va instituir la festa del Corpus Christi. Precisament, encara, va ser el mateix papa qui va demanar a Sant Tomàs d’Aquino preparar l’ofici litúrgic per a la commemoració en honor del Cos i de la Sang de Crist.

Però encara ens cal fer un pas més. Si hem dit que l’Eucaristia és el centre de la vida cristiana, hem de dir també que l’Eucaristia és per excel·lència el sagrament de l’amor i de la caritat. No podem tampoc separar l’eucaristia de la caritat, de l’amor als altres. Per què això? Doncs perquè combregar el Cos de Jesús vol dir combregar també amb tot el seu Evangeli. I combregar amb el seu Evangeli vol dir combregar amb els pobres i amb tots aquells marcats pel dolor i per la necessitat.

Per aquest motiu, tradicionalment, es relaciona la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist amb la diada anual de Càritas. Aquesta prestigiosa institució eclesial demana avui la nostra resposta solidària, amb el lema «Cal estar a prop per a veure-ho tot». L’Eucaristia ens ha de fer capaços de compartir, de canviar la nostra manera de viure, començant amb les petites coses de cada dia, des del que comprem a la botiga del costat fins a la generositat amb els necessitats. L’Eucaristia, d’una manera molt profunda, ens educa per l’amor i la solidaritat, perquè davant l’Eucaristia tots som iguals. Com afirma el papa Francesc, «Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres. Espera que renunciem a buscar aquestes cobertures personals o comunitàries que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tempestat humana, perquè acceptem de debò entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa. Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (L’alegria de l’Evangeli, 270).

Avui, amb molt de goig, em trobo aquí, a l’Església Parroquial de Santa Maria de Solivella en motiu de la cloenda de l’any dedicat a la commemoració dels 275 anys de la celebració del vot de poble al Sagrat Cor de Jesús. La tradició popular atribueix el vot de poble a la intercessió del Sagrat Cor de Jesús per tal d’evitar una catàstrofe que patia la població amb motiu d’una greu passa que afectava els solivellencs. La història ens assenyala com hi hagueren fortes mortaldats els anys 1738-1739 i el 1745. D’aquí que es comencés a celebrar anualment una festa de dedicada al Sagrat Cor, la intercessió del qual demanaven per alliberar-se de l’epidèmia, que se celebraria cada dia 9 de setembre, amb les funcions religioses i litúrgiques semblants a les de Corpus. D’aquí que avui, després d’haver iniciat aquest any de commemoració dedicat al Sagrat Cor i que es va iniciar el passat 9 de setembre, ens trobem en aquesta mateixa diada de Corpus honorant el Cor amorós de Jesús i donant-li gràcies pel do de l’Eucaristia, en la mateixa diada de Corpus. Avui, a més inaugurem i beneïm l’imponent mural inspirat en la festa del Sagrat Cor, que omple la capella del seu nom, obra del gran muralista Josep Minguell. Aquest artista ha afirmat amb encert: «les pintures ja hi eren, estaven en el cor de la gent, i el meu repte com a pintor ha estat fer-les sortir de la paret». Estimats solivellencs. M’he adonat que la festa del Sagrat Cor és per a vosaltres molt més que una festa patronal. Es tracta d’un sentiment de retrobament, de fe i d’esperança. Un sentiment manifestat a la perfecció en els mateixos goigs: «Els teus fills del poble absents / han sentit també la crida / i aflueixen com torrents / en l’esplendor d’aquest dia

Benvolguts. Avui podríem demanar al Sagrat Cor a Jesús present en l’Eucaristia, en aquesta diada de Corpus que ens deslliuri [d’altres] greus passes que potser imperceptiblement ens assetgen. És la passa del desencís espiritual, de la indiferència religiosa. Aquesta passa comporta la manca de vocacions de laics i laiques compromesos en la vida de les nostres parròquies i comunitats, de religiosos i religioses i, també, de les vocacions sacerdotals adients. Demanem al Cor amorós de Jesús que ens porti cap a viure l’Evangeli, amb força interior i compartit sense ocultacions. Això ens preservarà del naufragi espiritual i tindrem també les vocacions necessàries i, al mateix temps, santes. Altrament, els vaivens i el sacseig provocats per tantes sol·licitacions provinents d’un món inestable i ambigu, acabaran desconjuntant la voluntat i ferint greument la joia de la vida cristiana. El pas previ al desastre és la indiferència, és a dir, l’aigualiment de la vida de pregària i de la vivència de la fe. En la Primera carta de Joan es diu que «hi ha un pecat que porta a la mort» (5,16). Aquest pecat és, avui, la indiferència progressiva, el refredament que entra dins el cor i et fa tornar superficial i buit, sense la paraula adequada que surt del cor i, en canvi, a punt per a la brometa frívola, despectiva o anticlerical i per a la mitja rialla autosuficient. Aquí és on la força de mal que actua en el món penetra de manera especial. El mateix Jesús ho anuncia en l’últim discurs abans de la passió ⸺un moment en què el mal arriba al seu punt culminant. Diu Jesús: «el mal augmentarà tant, que es refredarà l’amor de la majoria» (Mateu 24,12). La caritat és com un foc que perd intensitat i arriba a apagar-se quan no es posa fre a la força de mal que actua en el món i que porta els deixebles a la perdició. Ningú no és immune a aquest refredament de l’amor. Perquè, com diu l’apòstol, «qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (Primera als Corintis 10,12). El papa Francesc en la seva exhortació sobre la santedat cristiana, Gaudete et exsultate, afirma que davant les dificultats cal romandre «ferms al voltant de Déu que estima i que sosté. Des d’aquesta fermesa interior és possible aguantar, suportar les contrarietats, els vaivens de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i els seus defectes» (núm. 112).

Que aquesta sigui la nostra actitud. Que siguem capaços d’estimar i de viure l’Eucaristia per a poder després viure també la caritat. Combreguem el cos de Crist i siguem també Cos de Crist enmig del món.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies