Benvolguts diocesans. En molts ambients socials, avui, el més corrent és no creure. Sembla com si estès de moda declarar-se agnòstic, no creient o ateu. Molts passen de Déu, de la religió i la moral. Podem considerar diverses formes d’incredulitat. Una, els qui havent-se plantejat seriosament la qüestió de Déu, no han arribat a trobar-lo. Una altra, els qui simplement neguen Déu. Una altra, els que fan el silenci sobre Déu, passen de la qüestió i porten una vida materialista i egoista, com si Déu no hi fos. Encara hi ha els qui fan el mal als altres i pensen que ningú els hi ha de demanar comptes.

Davant aquesta realitat, voldria desvetllar i enfortir la vostra fe. La vostra i la meva, ja que tots en tenim necessitat. Com afirma sant Pau, tots «portem aquest tresor en gerres de terrissa» (2 Corintis 4, 7). I hem de vigilar sobre nosaltres mateixos. Saber dedicar una estona a revifar la nostra fe. La vida i els anys porten desgast. Si una malaltia ens fa visitar el metge o ingressar a l’hospital ¿no hem de fer semblantment per la vida cristiana?

Creure és una aventura espiritual. A vegades, és com un salt al buit. És que la llum de Déu brilla, però en la fosca. És com agafar-te a la mà d’una persona a la que no coneixes gaire, però li fas confiança i et deixes conduir. Hem de procurar conèixer millor Déu, l’Evangeli, la Litúrgia. Una fe seriosa i adulta necessita ajudes. Viure la fe és una aventura, perquè estimar sempre comporta un risc. En el cas de la fe cristiana, l’Altre mereix confiança. Déu no falla mai. Nosaltres li hem fallat moltes vegades. Però Déu estima fins i tot quan nosaltres no l’estimem.

Avui, sobre aquest punt, us proposo reflexionar simplement en els Manaments. Els Manaments de la Llei de Déu no són cadenes, sinó camí de llum i de fe. Quan era petit i anava a «Doctrina», és a dir, a la catequesi de la parròquia, ens deien que els manaments es resumeixen en dos. La Bíblia els exposa amb termes molt vigorosos:

Primer manament: «Escolta poble d’Israel: El Senyor és l’únic Déu. Estima el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Guarda al teu cor les paraules dels manaments, inculca-les als teus fills, parlen a casa teva i anant de camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis» (Deuteronomi 6,4). Aquesta és la veritable identitat de la persona creient. El segon és important com el primer: Estimar de cor tothom, que som germans. Portar amor a casa. Atendre els malalts, vells i tots els que sofreixen. Ajudar els pobres que són víctimes de l’egoisme i les injustícies. Jesús va parlar d’això en una paràbola esplèndida i provocadora: El bon samarità. Davant d’un home malferit per uns lladres, el sacerdot i el levita passen de llarg, perquè pensen que aquell no és el seu problema. Però un samarità, el carrega, li cura i embena les ferides, el porta a l’hostal i paga el que costa la cura.

Resulta, per tant, que l’amor al proïsme és el comprovant de l’autenticitat del fet que creiem en Déu. Per tant, podem dir: «Senyor! Doneu-nos més amor, és a dir, doneu-nos més fe!».

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies