Estimats diocesans. Avui us parlaré d’un jesuïta francès, el pare Lucien Aimé Duval, mort l’any 1984. Amb la vida d’aquest religiós vull palesar les llums i les ombres que moltes vegades observem en els qui ens envolten i, ben sovint, en nosaltres mateixos.

De ben jove, Lucien Duval sentia la crida al ministeri sacerdotal. A més, tenia facilitat pel cant i la poesia, i començà a compondre unes primeres cançons. El 1936 es va incorporar definitivament als jesuïtes i estudià teologia. El 24 de juliol de 1944 rebé l’ordenació sacerdotal a Bèlgica. Tot seguit treballà com a professor a Reims, fins que, més tard, pogué dedicar-se completament a la música. Pocs anys després de la seva ordenació, Duval començà a escriure cançons de contingut espiritual i religiós de gran vàlua. Aviat fou convidat a fer concerts. Les seves gires el van dur a tot Europa: va fer tres mil concerts a quaranta-cinc països, portant molta alegria sobretot als joves. El seu primer disc es publicà el 1956, i el 1961 ja n’havia venut més d’un milió. A França se l’anomenava «el guitarrista de Déu» i, fins i tot, un dels més grans teòlegs catòlics del segle XX, Karl Rahner, honorà els seus poemes i composicions com «una cançó que emergeix del cor».

Però l’estrès de les gires i els canvis amunt i avall el van portar a un trastorn d’alcohol que es va accelerar ràpidament. Al febrer de 1969 va tenir una gran crisi i, després d’una desintoxicació alcohòlica, lluità per reconèixer l’addicció com a malaltia. Des de llavors, visità regularment les reunions dels Alcohòlics Anònims. Fins i tot, per ajudar els seus companys malalts, es posà a escriure una narració implacable de la seva addicció, que fou publicada poc abans de la seva mort amb el títol L’enfant qui jouait avec la lune ‘El nen que jugava amb la lluna’. El llibre, que es convertí en un èxit de vendes, només el signà amb el seu nom: Lucien. Però el subtítol era la seva descripció pròpia: cantant, jesuïta, alcohòlic. Aimé Duval moria el 30 d’abril de 1984 poc després d’un concert a Metz.

Acabem de resseguir una vida de fe i d’esperança en Jesucrist, una vida d’un ministre de l’Església que va voler donar i donar-se a mans plenes, però que a voltes va tenir moments summament tràgics, vivint en una veritable muntanya russa. En un dels seus escrits, afirma que, malgrat tot, l’ajudà moltíssim l’hàbit de la pregària que havia après de ben petit a casa, amb els pares. En aquest sentit, escriu: «Ben cert que nostre Senyor ha de ser un tros de pa al qual se li pugui parlar agenollat després de tot un dia de tallar llenya, o amb un nen a la falda i amb un davantal de la cuina posat […]. Les mans del pare, els llavis de la mare: ells són els qui em van ensenyar més coses sobre el Senyor que qualsevol catecisme.» Estimats: a voltes, la vida esdevé dura i punyent. Però, malgrat tot, el Déu de Jesucrist és Algú molt proper que ens conforta en les adversitats. Amb tot, cada vegada m’adono més que tan sols es pot parlar veritablement amb ell després d’haver treballat, després d’haver patit.

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies