Reus, 25 setembre 2019

Ac 1,12-14; Jn 2,1-12

Amb molta joia ens reunim en aquest dia en aquesta esplèndida explanada al costat del Santuari de Misericòrdia, aquí, a Reus. Estem contents. Hem vingut als peus de la Mare de Déu a oferir-li el que som i el que tenim. A implorar que trameti Misericòrdia per nosaltres al seu Fill Jesucrist. Venerar Maria, la Mare de Déu, significa abandonar-se a sí mateix amb total confiança en el Senyor, que ho pot tot, i reconèixer amb la intel·ligència del cor que «sense ell no podem fer res». De la Paraula de Déu que acabem d’escoltar, en podem treure algunes indicacions per a la nostra pregària confiada i per la nostra pròpia vida cristiana. Es tracta de prendre dues paraules clau molt simples, preses respectivament de l’Evangeli que acabem d’escoltar i de la primera lectura, treta del llibre dels Fets dels Apòstols.

Es tracta de «visió» i de «reconciliació».

«Visió». Joan el Baptista havia profetitzat que un dia arribaria el nuvi i que aquell baptisme en el riu Jordà que ell realitzava ja començava a preparar dignament els invitats per a la festa de les noces. A Canà de Galilea, finalment, els mateixos deixebles veuen aquest fet místicament realitzat: el temps de la reunió entre Déu i el seu poble ha arribat. Aquest és el sentit del banquet de noces de l’Evangeli d’avui. En aquest context de noces, l’evangelista Joan fa intervenir la persona de Maria, la Mare de Jesús. És ella qui fa notar a Jesús que no tenen vi. I el Senyor l’anomena simplement «dona». «Dona, encara no ha arribat la meva hora». El títol de «dona» té el gust de pacte. Maria representa aquella resta del poble d’Israel que ha estat fidel a Déu. Aquesta «dona», com li diu Jesús, representa el poble fidel que no ha fet del culte i de la llei una coartada, representa el poble que ha complert els preceptes de forma autèntica, sense presumir, sense vanaglòria, sense orgull. Aquesta «dona», Maria, representa l’autèntica persona creient, que se reconeix humil als ulls de Déu i que té total confiança en la seva divina Misericòrdia. I, a l’Evangeli d’avui, aquesta dona discerneix que no hi ha vi, és a dir, que rere el respecte formal a la llei i a l’aliança, no hi ha amor, no hi ha una religiositat autèntica; rere el respecte formal a l’aliança, l’amor ha passat, ha desaparegut de fa molt temps. Maria, aquesta dona, és, per tant, la profetessa que troba en l’ambient una tebiesa espiritual, una hipocresia encoberta, una accídia o tristesa, que no és altra que aquella pesantor d’esperit que fa viure la vida com una càrrega insuportable. Maria, aquesta dona, és la profetessa que s’adona de la mundanitat espiritual de l’ambient que l’envolta. S’adona de l’actitud farisaica d’aquell que proclama davant Déu que és un jueu exemplar, però que cau en l’engany de l’aparença. Es vol mostrar com a persona complidora, però cau en l’engany de l’aparença externa. «No hi ha vi», és a dir, no hi ha amor autèntic, tot és engany, tot és superficialitat: sembla que vulgui pregar a Déu, però, de fet, s’enalteix a sí mateix. No cerca la glòria de Déu, sinó que busca la seva pròpia glòria. Estimats: això ens passa també avui a nosaltres. Per exemple, quan un matrimoni resisteix, però no hi ha amor; o quan un té un negoci aparentment molt correcte però ha caigut en l’engany de la corrupció; o quan algú diu que t’estima però et clava punyals per darrere. «No hi ha vi», diu Maria, és a dir, no hi ha amor, tot és aparença, tot és castell de cartró, tot és engany i mentida. Maria sap que el seu Fill Jesús pot tornar l’aigua en vi; però també comprèn molt bé que l’home té, al mateix temps, el poder de transformar el vi en aigua, tal vegada mantenint juntes la injustícia i la solemnitat, el frau i l’enveja amb l’aparença externa, com també ja havia denunciat el profeta Isaïes.

El creient, com pot canviar el vi de l’aliança amb aigua tèbia? Aquí hi ha el drama: el vi es converteix en aigua quan no se cerca la glòria de Déu, sinó la competència i la perfecció en el desenvolupament, quan s’empren les coses santes per fer-te un nom a la terra. El vi es converteix en aigua quan amb les coses, aparentment molt boniques, tan sols cerques el propi profit, quan dius molt bones paraules però no mous un dit en benefici de l’altre, quan l’aliança es converteix en un embolcall per a fer del teu propi ego el governant indiscutible del teu propi regne gris i petit. I avui, la presència de Maria en la nostra trobada esdevé fonamental: potser ens diu a tots nosaltres, començant per a mi mateix: «No tenen vi». Perquè ella contínuament ens pregunta: estàs convertint el vi en aigua?

Demanem doncs, avui, en aquesta magna eucaristia de tenir visió. La visió de saber veure quan hem aigualit la vida de les persones, quan hem convertit el vi en aigua. Demanem la visió per saber veure quan hem convertit l’amor per la gratificació sigui com sigui. Demanem la visió de saber observar quan en comptes de cercar la glòria de Déu i dels altres acabem gloriant-nos a nosaltres mateixos, quan en la vida acabem fent concursos, comparances i gelosies disfressades de servei, en una carrera cap a la notorietat tant ridícula com efímera. Fixeu-vos que aquesta manera de procedir fa de la senzillesa i simplicitat de cor quelcom antiquat i impopular: tot el que facis ha d’acabar a les xarxes socials, a la ressonància maquillada pels assessors d’imatge. Aleshores, el servei desinteressat als altres sense notorietat sembla o apareix com una ingenuïtat inútil. I s’acaba ignorant aquella paraula de Jesús «que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la dreta». Però, aleshores, l’aliança queda asfixiada i el consol roman esbalaït. En canvi, l’amor de Déu es torna tangible tan sols on hi ha discreció, on hi ha senzillesa, allà on mor la rivalitat i els altres es consideren superiors a un mateix, on, deposats els deliris de grandesa, se sap escoltar en el propi cor l’alè de l’Esperit de Déu que rejoveneix la nostra ànima. Que Maria, la Mare de Misericòrdia, la profetessa de l’Evangeli d’avui que diu a Jesús «no tenen vi», intercedeixi per nosaltres perquè tinguem la gràcia de la visió: que sapiguem reconèixer quan en la nostra vida hem perdut el vi, és a dir, hem perdut l’amor veritable, la genuïnitat de les coses ben fetes amb senzillesa, humilitat i amor. Com afirma el papa Francesc, “la humanitat no trobarà pau fins que no es dirigeixi amb confiança a la misericòrdia divina” (Gaudete et exsultate, 121).

I anem ara a l’altre punt: la reconciliació. Hem escoltat a la primera lectura que Maria, en aquella estança alta, espera l’Esperit Sant i resa. Però la seva no és la posició del simple espectador, com si simplement fos una invitada enmig dels deixebles, allà al Cenacle. Més aviat és a la inversa: són els deixebles qui són acceptats per la Mare. Entre l’ascensió de Jesús i la vinguda de l’Esperit, Maria és el lligam que manté unida la comunitat, el vincle entre els deixebles i els familiars del Mestre. Fins i tot, avui, la Verge, Mare de Misericòrdia, ens reuneix a nosaltres i ens tramet la certesa de l’amor que mai falla tot i les nostres pors i pecats repetits. Sabem de Maria que tenim moltes coses per aprendre: principalment, i en primer lloc, la seva fe. Però hi ha un aspecte que a vegades passa per alt: és la seva capacitat per a conciliar, la seva capacitat de reconciliació. Maria, en aquell lloc alt de la casa, volia comportar l’expectativa del regal de l’Esperit Sant, precisament amb aquells deixebles que, a l’hora de la passió, havien abandonat, negat i, fins i tot, traïcionat el seu Fill. Quin coratge va tenir, per, malgrat tot, ser allà! De la mateixa manera que el diví i l’humà es van trobar en el seu ventre pur des del moment de l’encarnació, així, també, sota la seva mirada, allà en el Cenacle, és a dir, en el ventre de l’Església naixent es trobaren la gràcia i el límit, la glòria i la fragilitat, els sants i els pecadors. En Maria tot és unitat, tot és reconciliació, perquè tot és Misericòrdia. Així hauria de ser en la nostra Església i en el nostre propi poble, en la nostra ciutat i en el nostre país! Necessitem reconciliar-nos els uns als altres, fent-nos espai, perdonant les nostres injúries i debilitats, en un impuls vigorós cap a la santedat que no deixa ningú enrere deixant-lo sol, caminant penosament. A voltes, la desconfiança, l’hostilitat, i el ressentiment se’ns acumulen en la vida de les nostres famílies, en la vida de la ciutat o dels nostres pobles, en la vida del nostre propi país. A vegades, el propi cor cedeix per desacreditar, per envejar el bé que altres tenen, per menysprear l’altre o el que no pensa com jo penso. Fins i tot, a voltes veus algú que es nega acceptar el bé que han fet els altres i portar-lo a la maduresa. Aleshores hom diu: «És que aquesta no és la meva actitud, aquesta no és la meva sensibilitat»; com si tan sols el meu propi sentiment fos el criteri de vida en l’Esperit. Fins i tot, a vegades, en la vida de família, en la mateixa professió, en les associacions, o fins i tot en la mateixa Església, hem simplement escombrat tot el que ens ha precedit o que nosaltres no hem començat. Aleshores, ens cal retornar a Maria, Mare de Misericòrdia. I, en aquest punt, permeteu-me emfatitzar un aspecte del camí de la reconciliació: entendre la reconciliació com una benedicció. Trobar el mal és sempre molt fàcil, cercar el punt feble de l’altre és molt senzill. En canvi, l’home de l’Esperit, l’home espiritual, com Maria, troba més aviat el bé i el cuida, en té cura, fins i tot i sobretot si no és seu… I no ho fa així perquè sigui un ingenu, sinó perquè té els mateixos sentiments i els mateixos ulls de Déu. De fet, existeix un criteri molt simple de discerniment: qui és un bon cristià? El qui reconeix l’habilitat dels altres germans que l’envolten, el qui troba la santedat dels altres, el qui reconeix el bé que els altres fan i, fins i tot, com ho fan! Aleshores, quina és la família, quina és l’associació, quina és la mateixa parròquia on la gent s’hi troba a gust? És allà on es reconeix la benedicció que Déu vessa més enllà del seu propi cercle reclòs, més enllà dels seus propis murs. Fem doncs, com Maria en l’estança alta, fem com Maria en el Cenacle, siguem factors de reconciliació!

Sense reconciliació no hi ha confiança, sense benedicció no hi ha alegria. I, a la fi, no hi ha tampoc l’Esperit Sant, l’únic que permet que l’aliança es conservi, com el vi exquisit que alegra el cor de l’home.

Però, amb tot això, hem de pensar que no ens trobem sols. Avui, tots, formem part d’aquesta Església, amb les seves llums i ombres, amb les seves grandeses i misèries, que són les llums i ombres, les grandeses i misèries de la nostra pròpia vida. Som part d’una família, com els deixebles en el Cenacle. Maria ens uneix: Maria ens dóna visió. Maria propicia la reconciliació. Maria, Mare de Misericòrdia, intercedeix per nosaltres. Que Maria, reina dels apòstols i Mare de Misericòrdia, ens acompanyi sempre en aquesta visió i en aquesta reconciliació pels camins del món. Amén.

Descarregar document

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies