Catedral de Tarragona
 5 d’octubre de 2019

Ens hem aplegat avui aquí, a la Catedral, en el marc del mes missioner extraordinari, convocat pel papa Francesc. Témpores d’acció de gràcies i de petició: donem gràcies pels dons rebuts, donem gràcies per tota la nostra història de cristianisme… i demanem seguir endavant: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà….”, perquè com Moisès i el poble d’Israel a la primera lectura, podem donar gràcies al Senyor pels dons rebuts, perquè malgrat tot, som un país fèrtil, som una diòcesi fèrtil en la fe, en l’esperit missioner, en l’esperança en Jesucrist.

Hem començat el mes missioner extraordinari convocat pel papa Francesc. Un mes que ens recorda que estem en estat permanent de Missió, que tot cristià és batejat i, al mateix temps, enviat. Per aquest motiu, avui, en aquesta celebració diocesana a la catedral expressem especialment l’enviament missioner de tots els agents pastorals de la nostra diòcesi: professors que es dediquen a l’ensenyament cristià, els catequistes de les nostres parròquies que tenen cura de l’educació cristiana dels nostres fills i filles, els voluntaris/es en el servei de la caritat i en tants altres serveis eclesials, monitors i monitores de grups de jovent o altres grups, responsables dels diversos grups i serveis d’Església, col·laboradors a confraries… i així ens podríem anar allargant i anar indicant tots els altres agents pastorals que d’una manera o altra realitzen algun servei eclesial. Però avui, l’enviament no es queda tan sols en aquells que han estat cridats a fer un servei: sinó a tot cristià pel sol fet de ser cristià i, per tant, batejat. Som batejats i enviats, com hem dit a l’inici. I, com ens ha recordat el Concili Vaticà II repetidament i el mateix papa Francesc últimament, és tot el Poble sant de Déu qui anuncia l’Evangeli: en això consisteix la dignitat de ser cristians, en això consisteix la seva força. Pel fet de ser cristians som missioners: d’aquí el paper actiu i no merament passiu de tot cristià, pel fet de ser cristià. Cada un de nosaltres està cridat a reflexionar sobre aquesta realitat: «Jo sóc una missió en aquesta terra, i per això estic en aquest món» (De l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, 273).

Avui, per voluntat del papa Francesc, fem aquest enviament, per mitjà del treball de les Obres Missionals Pontifícies (OMP), i, per tant, aquí a la nostra diòcesi, a través de la Delegació diocesana de Missions. Agraïm a l’Anna, la nostra delegada, juntament amb tot el seu equip, el treball que estan realitzant. Les OMP van néixer per tal d’animar l’anunci de l’Evangeli a tots els pobles, contribuint al creixement cultural i humà de tanta gent assedegada de Veritat. La pregària i l’ajuda material, que generosament són donades i distribuïdes per les OMP, d’aquí la Col·lecta anual del Domund, serveixen a la Santa Seu per procurar que les diverses Esglésies sobretot en fase de creixement i d’expansió, tinguin les condicions indispensables per al seu desenvolupament. «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28, 19). És així com se’ns ha anunciat i és així com milers de persones realitzen la missió que s’ha encomanat a l’Església, fer present l’amor de Déu allí on es trobenAquest anunci de la Bona Nova traspassa les fronteres i arriba als cinc continents. Un total de 445 missioners catalans (preveres, religiosos i laics) són arreu del món per a fer-ho possible. A la nostra arxidiòcesi n’hi ha 33.

Carta Apostòlica Maximum illud, de 30 novembre 1919 (Benet XV)

Impuls missioner de Benet XV: que en els aleshores anomenats països de missió hi hagi veritablement constituïda l’Església de Jesucrist: foment del clericat indígena i una veritable estructura eclesial per al seu desenvolupament. Però sobretot, recordar com el treball dels missioners depèn dels mitjans espirituals coherents amb l’evangeli i no merament dels materials. Per tant, senzillesa i pobresa evangèliques, coneixement de les llengües del lloc, santedat de vida, caritat i mansuetud, confiança en Déu: aquestes són per a Benet XV les característiques de vida de qualsevol missioner. L’inici del segle XX fou d’una gran efervescència missionera, sobretot amb les missions de l’Orient llunyà, un fervor que va tenir també unes conseqüències en el nostre propi país, amb un treball innegable per les missions, i que va suposar progressivament un impuls definitiu d’una profunda transformació de la manera de comprendre i de realitzar la missió, que canviaria la història.

Després, anirien passant els anys: els papes insistirien en el mateix.

Rerum Ecclesiae (1926) (Pius XI)

Evangelii praecones (1951), Fidei donum (1957) (Pius XII)

Princeps Pastorum (1959) (Joan XXIII)

Este acontecimiento histórico ha servido al Papa Francisco para insistir una vez más, gracias al Mes Misionero Extraordinario, para que “la conciencia, el conocimiento y la responsabilidad misionera vuelvan a ser parte de la vida ordinaria de todo el Pueblo santo de Dios”. Se trata de una idea central de su pontificado, que se plasma en las palabras del Papa Francisco: “Nosotros no tenemos un producto que vender —no tiene nada que ver con el proselitismo, no tenemos un producto que vender—, sino una vida que comunicar: Dios, su vida divina, su amor misericordioso, su santidad. Y es el Espíritu Santo que nos envía, nos acompaña, nos inspira: es él el autor de la misión. Es él quien conduce la Iglesia, no nosotros”.

Avui hem de recordar aquí especialment el que ens afirma el papa Francesc a l’exhortació Apost. Evangelii gaudium: és tot el poble de Déu qui anuncia l’Evangeli (cap. III). La missió, per tant, depèn de tots i cadascun de nosaltres. Ja en el nº 20 (cap. I), sota el títol «una Església que surt», s’afirma que «cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli». Aquest poble de Déu que anuncia l’Evangeli, és un poble amb molts rostres, donat que s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seva cultura pròpia.

El papa Francesc, en la línia del Document d’Aparecida i de les propostes sinodals, es deté àmpliament en la religiositat popular, que els bisbes llatinoamericans l’anomenen també «espiritualitat popular» o «mística popular». «Es tracta d’una veritable “espiritualitat encarnada en la cultura dels senzills”». Aquesta religiositat no es troba buida de continguts, sinó que s’expressa «més per la via simbòlica que per l’ús de la raó instrumental». És precisament aquest punt que la fa vàlida, perquè no oblidem que no és el credere Deum, sinó el credere in Deum que expressa quin és l’objecte últim de la nostra fe, a qui el cristià ha donat veritablement el cor.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies