Catedral de Tarragona
30 d’octubre de 2019

Lectures: Proverbis 8,22-31; Salm 8,4-9; Romans 5,1-5; Joan 16,12-16

Avui hem resat en el Salm de la missa tot dirigint-nos a Déu: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: “Què és l’home perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?”» Aquestes paraules han remogut el meu cor pensant en tots els damnificats, els morts i desapareguts de la setmana passada amb motiu de les greus inundacions. Aquesta vegada, a la nostra arxidiòcesi, el riu Francolí ha fet molt de mal. Hem quedat colpits per les imatges de l’Espluga de Francolí, de Montblanc i de Vilaverd, on fins i tot han mort o desaparegut diverses persones, però també la tempesta ha colpit, entre molts altres, els pobles d’Arbeca, de l’Albi, de Vinaixa, del Vilosell, de Prades, de Savallà del Comtat o de Cambrils mateix, ja arran de mar. Davant el que sobretot aquests pobles han experimentat i sofert, davant les cases completament negades i, algunes d’elles fins i tot destruïdes; davant les naus o els edificis comercials enrunats, com el celler i el restaurant de l’Espluga, literalment engolits pel riu, davant la mateixa Església de Savallà del Comtat, greument afectada amb un enorme forat a la cúpula…, sorgeix la pregunta del Salm: Senyor, «què és l’home?». Què és, si el que planteja pot ensorrar-se en un instant? Què és si els seus anhels s’esvaeixen enmig de l’aigua impetuosa? Què és, si l’esperança pot acabar enmig del fang?

Què és l’home? La resposta sembla arribar tot seguit si continuem en la lectura del Salm. «Què és l’home, perquè te’n recordis?», afirma el Salmista. Déu ens recorda com som, amb les nostres febleses i debilitats. En la incertesa que sentim fora de nosaltres mateixos i en nosaltres mateixos, el Senyor ens dóna una certesa: ens recorda. Recordar. Heus aquí la paraula: quina paraula més encertada, quin verb més profund. Literalment voldria dir tenir al cor o, més ben dit, tornar al cor. Si Déu ens recorda, vol dir que torna a nosaltres amb el cor, perquè ell ens té en el cor. I mentre que aquí, en aquest nostre món, massa coses s’obvien i s’obliden, Déu no ens deixa caure en l’oblit; ell ens recorda, no s’oblida de nosaltres. Res no esdevé menystingut als seus ulls, tots tenim un valor infinit per a ell: nosaltres som ben petits i ben poca cosa sota el cel, i completament indefensos quan la fúria de la tempesta i l’embat de l’aigua fan retrunyir la terra, però malgrat tot, per a Déu, som més preciosos que qualsevol altra cosa.

Recordar. Aquesta és una paraula clau per a la vida. Així com Déu recorda, que també nosaltres sapiguem recordar. Demanem al Senyor la gràcia de recordar cada dia que no som oblidats per Déu, que som els seus fills estimats, únics i insubstituïbles. Demanem al Senyor també la gràcia de recordar les febleses i indigències dels germans, o les situacions d’extrema fragilitat de les persones que ens envolten. Recordar-ho ens dóna la força per no abandonar davant les adversitats de la vida. Recordem el que valem als ulls de Déu, recordem tot el que podem aportar davant les adversitats dels altres, davant la temptació de quedar-nos simplement plorant i insistint inútilment en les situacions més tràgiques de la vida, que semblen no acabar mai. Per això, el que hem de bandejar són els mals records. Perquè els mals records ens vénen fins i tot quan no hi pensem; a més, aquests paguen malament, perquè tan sols ens deixen nostàlgia i malenconia. Però,

 

que difícil és alliberar-se dels mals records. Com diu una frase famosa: «Per a Déu és més fàcil treure Israel d’Egipte que treure Egipte del cor d’Israel.»

Per alliberar el cor del passat que ens oprimeix, per alliberar-nos dels records negatius que ens mantenen presoners, per superar els remordiments que ens paralitzen tot pensant que si haguéssim fet tal cosa o tal altra no hauríem estat colpits per la desgràcia, necessitem algú que ens ajudi a carregar el pes que tenim en nosaltres, en el nostre propi cor. Avui, a l’Evangeli, precisament Jesús ens ha dit que no podem portar el pes de tantes coses, que per a nosaltres moltes coses serien una càrrega massa pesada. Però, com poder afrontar la nostra debilitat? Cal dir que Jesús no ens traurà el pes, com ens agradaria, nosaltres que sempre estem cercant solucions ràpides i superficials davant els nostres neguits. No. No ens traurà el pes. Però el Senyor ens dóna el seu Esperit —com ha afirmat a l’Evangeli. Necessitem el seu Esperit perquè ell és el Defensor, ell és el qui ens portarà consol i no ens deixarà sols davant el pes de la vida i l’embat de les seves tempestes. És ell qui transforma la nostra memòria d’esclaus en memòria de llibertat, és ell qui pot convertir les ferides del passat en records de salvació. L’Esperit acompleix en nosaltres el mateix que va fer en Jesús, mort a la creu: les seves ferides, les ferides malignes, els seus forats dels claus provocats per la dolenteria humana, es convertiren, a través del poder de l’Esperit, en canals de misericòrdia, en ferides lluminoses a través de les quals brilla l’amor de Déu, un amor que s’eleva, que dóna nova vida. L’Esperit Sant fa això quan l’invitem que entri en les nostres pròpies ferides. Aleshores, ungeix els nostres mals records, les nostres tragèdies, i les ungeix amb el bàlsam de l’esperança, perquè l’Esperit Sant és qui reconstrueix l’esperança.

Esperança. Si la primera paraula era recordar, aquesta és la segona paraula que m’agradaria glossar avui aquí. Però, quina esperança és? De quina esperança es tracta? No es tracta d’una esperança passatgera. Les expectatives d’aquest món són limitades, fugaces, sempre tenen una data de caducitat: es troben sempre fetes d’ingredients terrenals que, tard o d’hora, s’esvaeixen com la pols, com el fang del torrent o la palla escampada pel vent. En canvi, l’esperança de l’Esperit és duradora. És com la saviesa autèntica lloada avui a la primera lectura, infantada com a primícia de totes les obres de Déu. L’esperança que dóna l’Esperit no caduca perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu. Però l’esperança de l’Esperit no és mai optimisme inconscient; és aquella que neix més profundament en la intimitat del cor, és aquella que fa reflorir en el fons de l’ànima la certesa de sentir-nos estimats, malgrat les penúries i els entrebancs de la vida. És la petita esperança lloada per Charles Péguy, «inquieta, tremoladissa i vacil·lant», però que «travessa l’espessor dels temps» (El pòrtic del Misteri de la segona virtut, CC 48-49). És aquella que, malgrat tot, infon confiança i no ens fa sentir sols. És l’esperança que ens deixa pau i joia en la pròpia intimitat, independentment dels obstacles, de les angoixes o del que ens trobem a fora. És la «petita esperança que té un aire de no-res», però que és «immortal» (ibid.). És l’esperança que té les seves arrels fortes, que cap tempesta no pot desarrelar en la vida. És l’esperança de l’Esperit, ens deia sant Pau avui a la segona lectura, que «no defrauda», que «no enganya». És més, aquesta esperança ens carrega de paciència i de fortalesa davant les proves, ajudant-nos a vèncer tota tribulació. Quan estem pertorbats o ferits, tendencialment ens veiem com obligats a «niar» al voltant de la nostra pròpia tristesa i de les nostres pròpies pors. En canvi, l’esperança que ens aporta l’Esperit Sant ens allibera dels nostres nius, ens fa volar, ens revela el meravellós destí pel qual hem nascut. L’Esperit ens nodreix amb esperança viva. Demanem-lo, doncs, que vingui avui amb nosaltres i que estigui a prop nostre.

 

 

 

 

La proximitat és la tercera i última paraula que m’agradaria compartir i glossar amb tots vosaltres. Avui, com sempre fem, hem començat la celebració de l’eucaristia en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Tota la litúrgia cristiana esdevé una lloança a la Santíssima Trinitat. Però la Santíssima Trinitat no és un trencaclosques teològic, sinó l’esplèndid misteri de la proximitat de Déu. La Trinitat ens diu que no tenim un Déu solitari allà en el cel, distant i indiferent. No. És el Pare que ens ha donat el seu Fill, que es va fer home com nosaltres i que, per estar encara més a prop nostre, ens ajuda a portar el pes de la vida i ens envia el seu mateix Esperit. El qui és Esperit ve enmig nostre i ens porta el consol des de dins, ens porta la tendresa de Déu en el més íntim de nosaltres mateixos. Amb Déu, la càrrega de la vida esdevé menys pesada: l’Esperit al qual anomenem quan fem el senyal de la creu, quan toquem les nostres espatlles, ve a donar-nos força, ve a infondre’ns el seu alè, ve a donar-nos suport. De fet, esdevé un especialista per a reanimar, per a recuperar, per a reconstruir. Es necessita més força per a reparar que per a construir, per a tornar a començar de nou que per a començar per primera vegada, per a reconciliar-se amb un mateix que per a portar-se bé. Aquesta és la força que Déu ens dóna. Per tant, el qui ve de Déu no cau, va cap endavant: aconsegueix tornar a començar de nou, intentar de nou, reconstruir de nou. Exercim, per tant, amb els altres, amb els qui sofreixen, la mateixa proximitat que Déu ha tingut amb nosaltres!

Molt estimats tots. Celebrem avui aquesta eucaristia per ser a prop dels qui sofreixen; per estar propers a tots els qui aquests dies han patit l’embat de la riuada; per pregar pels qui fins i tot hi han perdut la vida. Som aquest vespre aquí per pregar amb vosaltres a Déu, perquè ell sempre ens recordi, perquè ningú no s’oblidi de qui es troba amb problemes. Demanem al Déu de l’esperança que el que és inestable en aquesta terra no ens faci dubtar de la certesa que tenim en nosaltres. Demanem a Déu que les accions concretes de proximitat que hem vist aquests primers dies no s’esvaeixin amb el pas de les setmanes i dels mesos. El Senyor ens demana recordar per a reparar, reconstruir i fer-ho junts, sense oblidar mai el qui sofreix.

«Què és l’home perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Déu ens recorda, Déu guareix els nostres records ferits ungint-los amb l’esperança. Déu es troba a prop nostre per aixecar-nos des de dins, ens ajuda a ser constructors del bé, consoladors dels cors que sofreixen. Tots podem fer una mica de bé sense esperar que comencin els altres. Tots podem ser portadors del consol, sense esperar que s’hagin resolt els problemes dels altres… «Què és l’home perquè te’n recordis?» És precisament el teu gran somni, Senyor, el que tu sempre recordes. Que nosaltres també recordem que hem vingut a aquest món per a donar esperança i proximitat, perquè som els teus fills, «Pare entranyable i Déu de tot consol» (2Co 1,3).

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies