Lectures: Càntic dels Càntics 2,8-14 / Salm 32 / Romans 10,9-18 / Lluc 1,39-45

Molt estimat poble sant de Déu que peregrina a Tarragona i a les Esglésies de la Tarraconense. Muy apreciado Sr. Nuncio de Su Santidad el papa Francisco, que me ha impuesto el palio el día 29 de junio pasado. Molt estimat Sr. Cardenal, arquebisbe de Barcelona. Molt estimats Srs. Bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i de la província eclesiàstica de Barcelona, units sinodalment en la Conferència Episcopal Tarraconense. Muy apreciado Sr. Arzobispo Castrense, con quien nos une una amistad personal desde hace muchos años. Molt estimat Sr. Arquebisbe emèrit de Tarragona. Molt estimat Sr. Cardenal, arquebisbe emèrit de Barcelona. Molt estimats Srs. Bisbes emèrits de Girona i Lleida. Molt estimats pares Abats de Poblet i de Montserrat. Molt estimat Sr. Vicari general i degà del Capítol de la Catedral. Molt estimats vicaris episcopals i membres del Col·legi de Consultors. Molt estimats Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, juntament amb el degà i vicedegà de la Facultat de Teologia, i el vice-degà de la Facultat Antoni Gaudí. Estimats preveres i diaques, religiosos i religioses, estimades laiques amb missió pastoral. Estimat Cor i Orquestra de la Catedral. Molt estimada família: gràcies també per ser també aquí. Agraeixo també la presència de les autoritats civils i militars.

Benvolguts tots,

Som a les portes del Nadal. L’expectació, el goig, l’afany de renovació que hem viscut aquestes setmanes es fan més grans, més intensos. La litúrgia d’aquest dissabte ens apropa avui a les escenes que preparen la vinguda de Jesús al món. Deixem parlar els personatges, fixem-nos en les seves paraules i accions, que ens ensenyin com viure i acollir també nosaltres aquest misteri que un any més estem a punt de celebrar.

L’Evangelista sant Lluc ens presenta l’escena de la visitació de Maria a la seva cosina Elisabet i les paraules amb què aquesta la rep: «Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» En primer lloc, voldria aturar-me en aquest «¿qui sóc jo?». Elisabet ens representa a tots nosaltres, a tota la humanitat que rep amb sorpresa, amb admiració, amb agraïment i amb humilitat la vinguda del Senyor. I aquestes són unes grans actituds per viure el Nadal que ja tenim a les portes. El «¿qui sóc jo?» d’aquesta dona senzilla i realista és un paral·lel de la torbació i la simplicitat de Maria en rebre l’anunci de l’àngel. També, de la claredat i veracitat de Joan Baptista en desmentir als qui li preguntaven. «Jo no sóc el Messies» —els deia—, «sinó que darrere meu ve aquell que és més gran que jo».

Quin contrast entre aquesta clarividència humil i la temptació de la suficiència i l’aparentar qui sap què, fins i tot davant de Déu! I això va per nosaltres. Quantes vegades, en comptes d’afavorir la comunió eclesial no l’hem torpedinada? Quantes vegades hem sembrat jull en el camp de l’Església i del món, perquè tan sols hem considerat la nostra autosuficiència i orgull? Per què obviem tan sovint que —glossant sant Cebrià— «esquinçar la unitat equival a corrompre la veritat, i que el verí de la discòrdia és tan perniciós com el de la falsa doctrina?».[1] En nosaltres i en el nostre món hi ha massa «jo», massa «ego» inflat i susceptible, quan l’únic qui veritablement pot dir «Jo sóc» és Jesús mateix. «Jo sóc la llum, el camí, la veritat, la Vida»: això ho és Jesús, no nosaltres!

Davant Jesús, aquell «jo no sóc digne» que trobem en Elisabet i en tants personatges evangèlics és la primera reacció adequada que no està gens renyida amb una gran confiança en el seu amor ple de misericòrdia. Només així, buidant-se d’un mateix, es pot donar pas a l’Evangeli, al goig, a l’omplir-se de Déu que Elisabet i Joan, que salta dins les seves entranyes, manifesten davant la visita de Maria i el Fill que porta al món. Per aquest motiu, la litúrgia ens proposava en la primera lectura el text admirable del Càntic dels Càntics, on la poesia ens transportava a l’amor i la joia més sublims. Elisabet, juntament amb Maria en el càntic del Magnificat, són la veu dels petits i els pobres del món que es deleixen per l’alliberament i la salvació. I aquestes dones, plenes de l’Esperit Sant, en la seva petitesa, mostren quina és la predilecció de Déu i quina és l’actitud correcta per a viure l’Evangeli a mans plenes. Aquestes són les actituds que ens calen per tal que personalment i comunitàriament, com a Església, no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits, sinó que, atents als canvis socials i culturals que es produeixen, tinguem visió de futur i, cercant el temps i l’hora oportuna, que al capdavall no és l’hora nostra sinó la de Déu, oferim amb convenciment al món l’Evangeli de Jesús, que, de fet, aquesta és la nostra única missió.

D’altra banda, l’acció de Maria com a portadora de Jesús al món esdevé el signe i el símbol de la mare Església que, al llarg dels segles, santa i alhora purificant-se sempre, té la missió de continuar portant Jesús a la humanitat. Voldria, per tant, en segon lloc, aturar-me en aquest punt tan important.

Segons els Pares de l’Església antiga, el Verb, la Paraula que era Déu i era amb Déu, no ha baixat únicament al si virginal de Maria per a ser-hi infantat, sinó que també ha baixat al si virginal de l’Església. Segons aquest pensament, des de sant Ireneu, el naixement del Verb en el si de la Verge Maria és continuat i perpetuat per mitjà del naixement dels cristians en el si maternal de l’Església. Pel naixement del Verb en el si de l’Església, cada cristià participa de l’acció salvadora de Déu. Gràcies a aquest naixement, tots esdevenim «portadors de Crist», «portadors de Déu».[2] És en tota aquesta perspectiva que la imatge de l’Església com «una mare de cor obert», tal i com ens explicita el papa Francesc (Evangelii gaudium, 46-49), ens ajuda a apreciar que l’Església és qui en el nostre avui fa present l’obra redemptora de Crist i, per tant, és «positivament» necessària per a la salvació. El si matern de l’Església conté, guarda i porta els fruits de la salvació.[3] D’aquí que, a l’Església antiga, la imatge de la sol·licitud pastoral ve donada amb la de la mare que té cura dels seus fills, els quals han estat engendrats amb la Paraula i el Sagrament. És en aquest punt, més que en cap altre, on s’explicita el que és la maternitat de l’Església íntimament unida a la seva activitat pastoral o missionera. La missió de la Mare Església —i aquesta és una tasca de tot el poble sant de Déu— és la de fer néixer i créixer en el cor dels creients el Crist que és la vida eterna. Tal com afirma sant Cebrià, «del seu part naixem, de la seva llet ens nodrim, del seu esperit rebem vida».[4] Cada cristià, diu Tertul·lià, ha rebut «l’esqueix de la fe» pres de l’arbre que viu i creix cada dia d’ençà que les primeres comunitats van rebre «l’esqueix de la llavor apostòlica».[5]

La proclamació de la Paraula de Déu, l’administració del baptisme, les pregàries i les bones obres, el servei als pobres, la santedat en la vida ordinària que es troba a la porta del costat —com afirma el papa Francesc (Gaudete et exsultate, 6-9)— són l’expressió d’aquesta activitat maternal per fer néixer, desenvolupar i portar a terme en el cor dels creients aquest do de Déu que és la vida eterna. De fet, per al mateix sant Pau, la fe no és únicament la comunicació d’una doctrina, d’un ensenyament, sinó que, a més, és comunicació d’una vida, d’una experiència, d’un encontre personal. Com se’ns ha dit a la segona lectura, la fe ve de l’escolta (Rm 10,17), i aquesta escolta passa per la predicació personal de Pau. La fe, doncs, no consisteix a comunicar un missatge teòric, i encara menys a comunicar el missatge propi, sinó que es tracta de comunicar l’Evangeli de Jesucrist que es troba «vivent» en l’Església i en cada un dels seus membres.

D’aquí que, recollint aquesta rica tradició, el Concili Vaticà II, en parlar de l’Església, la compari amb la Verge Maria, i afirmi que «per mitjà de la Paraula de Déu acollida amb fidelitat» l’Església «esdevé també ella mare, ja que amb la predicació i el baptisme engendra a una vida nova i immortal els seus fills» (Lumen gentium, 64).

Estimats tots, aquesta celebració d’avui ens uneix al sant Pare, el papa Francesc, el bisbe de Roma, que «tradueix» dia rere dia el rostre maternal de l’Església tot assenyalant camins concrets de realització de l’Evangeli de Jesús, i que avui, aquí, és representat pel seu nunci apostòlic. Units a la seu de Pere, agenollat davant el Sr. Nunci, he professat la fe de la Mare Església, perquè és sobre la roca d’aquesta fe, que és la roca de Pere, que Jesús volgué edificar la seva Església (cf. Mt 16,16). Al mateix temps el pal·li que m’ha estat imposat, em recorda que tinc el deure d’explicitar aquest rostre maternal de la Mare Església, perquè, com ens va indicar el mateix papa Francesc a Roma en la passada solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau, el pal·li «recorda l’ovella que el pastor és cridat a portar sobre les seves espatlles; i és signe que els pastors no han de viure per a si mateixos». En aquesta humil llana blanca s’hi troba expressada la maternitat eclesial, perquè la missió de l’Església és guarir ferides i ser portadora del consol i de l’esperança en Jesucrist. En aquesta humil llana blanca s’hi troben també unes creus negres, per a simbolitzar les ferides de la humanitat que l’Anyell de Déu esborra, ell que treu el pecat del món. En el text original de l’evangeli de Joan, «treure» és també equivalent a «emportar», «prendre». Per aquest motiu, aquestes creus del pal·li esdevenen el record de la creu del Senyor, que l’Església metropolitana ha de carregar i portar amb més diligència i amor. A l’Arquebisbe li toca carregar el pes del poble sant de Déu, del poble senzill, que ell ha d’aprendre a comprendre, assumint els seus problemes i no evadint-se’n, sinó afrontant-los adequadament dins la mateixa inspiració de l’Evangeli de Jesús.

Segons les paraules del lliurament, el pal·li és símbol d’unitat i vincle de comunió i de caritat entre les Esglésies particulars que formen una província eclesiàstica i d’aquestes amb el bisbe de Roma, el Papa. La seu metropolitana de Tarragona és l’Església de Pau i Fructuós, que va rebre l’Evangeli en l’antigor cristiana i, en ordre d’antiguitat i de principalitat, aquesta «tradició viva» rebuda en els orígens, l’ha d’irradiar a les altres seus, però sense obviar mai la seva romanitat. En comunió, per tant, amb la seu de Pere, i exercint la maternitat eclesial, l’Església metropolitana i primada de Tarragona ha d’estendre aquests llaços d’unitat i de caritat amb els altres bisbes i amb les altres Esglésies veïnes. A problemes semblants calen solucions semblants, cercades conjuntament. Convençuts de la unitat pastoral entre les diòcesis amb seu a Catalunya, podem i hem de treballar conjuntament i hem de fer-ho així, per tal de viure la llibertat de l’Evangeli, que és una llibertat en l’amor que sap també comprendre les diferències, perquè és la llibertat dels fills de Déu i dels germans de Jesús. D’aquí que el pal·li expressi aquesta catolicitat de l’Església, una catolicitat que l’Església de Tarragona porta inscrita dins la seva ànima, per raó de la memòria eclesial de sant Fructuós, el seu primer bisbe: ell, abans de la seva oblació, pregà per «l’Església catòlica, estesa d’Orient a Occident» (Actes del martiri). La celebració del vint-i-cinquè aniversari del Concili provincial Tarraconense de 1995, que s’escau durant el proper any, ens ha d’estimular a aquest treball de catolicitat, de comunió eclesial malgrat les diferències, tot fent una recepció adequada i progressiva de les seves resolucions, que són fruit madur del Concili Vaticà II i que ens porten cap a l’Evangeli del Senyor.

Que el testimoniatge apostòlic de Pau i Tecla, així com dels sants protomàrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, ens donin el coratge i ens mantinguin sempre amb l’esperit jove per a portar a terme la gran tasca de la missió que el Senyor ha encomanat a la seva Església. En el record del testimoniatge del primer bisbe màrtir d’aquesta Església, el bisbe Fructuós, no em vull oblidar tampoc de l’últim bisbe màrtir de la nostra Església de Tarragona, el beat Manuel Borràs. Per aquest motiu, en aquesta celebració emprem avui el seu bàcul. Que aquest signe ens meni tots als bons pasturatges, que són els del testimoniatge per a ser veritables «evangelitzadors en Esperit», com afirma el papa Francesc, cosa que vol dir que ens «obrim sense por a l’acció de l’Esperit Sant». Ell «infon la força per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en tot temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben sostinguts en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat en la presència de Déu» (Evangelii gaudium, 259). Que ens hi ajudi la intercessió de la Verge, Mare de Déu i Mare de l’Església, sota l’advocació del Claustre, ella que és mare de Misericòrdia. Amén.

 

[1] Henri de Lubac, Catolicismo. Aspectos sociales del dogma, Madrid 1988; [orig. francès, Catholicisme. Les aspects sociaux du dogme, París 1938], 56. Afirma sant Cebrià: «Veient l’enemic els ídols abandonats i desertes les seves seus i els seus temples pel gran poble dels creients, ordí un nou frau per enganyar els incauts sota l’aparença mateixa del nom cristià. Ell inventà l’heretgia i els cismes amb els quals subvertir la fe, corrompre la veritat, esquinçar la unitat» (De unitate Ecclesiæ, 3: «Clàssics del cristianisme» 54, Barcelona 1995, 38).

[2] «Porteu Déu amb vosaltres, porteu el temple, porteu el Crist, porteu els sants. En tot porteu l’adorn dels preceptes de Jesucrist» (Sant Ignasi d’Antioquia, Efesis 9, 2; cf. Sant Ireneu, Adv.hœr., 3, 19, 1).

[3] Cf. Sant Cebrià de Cartago, Epist., 59,13: Salutaris sinus matris.

[4] Id., De unitate Ecclesiœ, 5.

[5] Tertul·lià, De prœscriptione hœreticorum, c. 20.

 

Homilia version español

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies