Dimarts de la Setmana I. Dia setè dins l’octava de Nadal

Estimat Poble sant de Déu, estimats pelegrins que avui us aplegueu en aquest santuari, estimat Pare Abat, estimats monjos, estimats membres de la trobada que, organitzada per la Càtedra de Teologia Pastoral de l’Ateneu Sant Pacià, reflexionem aquests dies, aquí a Montserrat, sobre el present i el futur de la nostra estimada Església, a la llum dels documents i resolucions del Concili Provincial Tarraconense de 1995. Estimats tots.

Avui, a l’Evangeli, acabem de veure com l’evangelista sant Joan, al Fill de Déu que ve al món, l’anomena «la Paraula», «el Verb». Déu parla. Déu es manifesta. Normalment, a nosaltres, ens costa escoltar Déu. Hi ha tantes coses que fan soroll en el nostre món! Potser, aquests dies de Nadal no ens costa tant. I és que per Nadal Déu ens desarma, precisament perquè fa servir uns mitjans totalment diferents als que nosaltres fem servir per convèncer els altres.

A nosaltres, que normalment ens agrada dir sempre l’última paraula, Déu se’ns manifesta en un Infant, que per definició no pot parlar. A nosaltres, que som promotors i al mateix temps víctimes del consumisme, Déu se’ns manifesta en una menjadora. Als homes i dones, i també a les criatures, que ens agrada molt manar, o almenys que no ens manin, Déu se’ns manifesta en l’obediència i dependència absoluta d’un nadó. A nosaltres, que ens agrada tocar de peus a terra, Déu se’ns manifesta en la poesia de Nadal. Un gran seguidor d’aquest Infant, sant Pau, ho resumeix en una frase: «La força es manifesta en la feblesa.» I Orígenes, aquell gran pare de l’Església del segle III, deia que «Déu se’ns fa petit»; i podríem dir: tant petit com per estar en un pessebre, perquè, al capdavall, nosaltres som petits; Déu se’ns fa petit perquè estigui al nostre abast, a l’abast de les nostres febleses; Déu se’ns fa petit perquè el puguem veure, perquè el puguem besar, el puguem tocar.

És tan forta l’arrencada d’aquest Déu, que essent infinitament gran, tot i essent la Vida que —com deia sant Joan— «per ella tot ha vingut a l’existència», s’ha fet carn, s’ha fet feble, s’ha fet home. Resulta que l’eternitat ha entrat en la història, ha entrat en la contingència, ha entrat en la limitació. Quina paradoxa! Aquest és el misteri més gran de la nostra fe!

Perquè, ho hem de recordar una vegada i una altra: per més que l’home es cregui qui sap què, la seva vida —com ho afirma el Salm (103,15-16)— «dura com l’herba, floreix com la flor dels camps: desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era». I, a més, cal recordar que tot el saber humà, tot el més sublim d’aquest nostre món, totes les obres artístiques acumulades en el transcurs de la història, reposen normalment en suports ben febles. Tot el que hi ha de més excel·lent en la nostra civilització moderna reposa en uns elements ben corruptibles. Les coses i les obres d’aquest món no són eternes. Afirmava sant Ambròs: «No hi ha res fet de mà d’homes que no ho desfaci l’antigor, ho destrueixi la violència o ho cremi el foc.»

I Déu ja sabia que si es feia home, en tot igual a nosaltres, quedava condicionat per la nostra feblesa, per la nostra limitació i les nostres misèries. La seva vida sobre la terra havia de tenir un límit, com la vida de qualsevol home.

I fixeu-vos com aquesta no és altra que la tendresa de Déu: Déu que ens mira amb ulls plens d’afecte, que accepta la nostra misèria, Déu enamorat de la nostra petitesa. Aquests dies de Nadal, en els quals contemplem el Nen Jesús amb prou feines nascut i ficat al llit en un pessebre, ens conviden a reflexionar. Com acollim aquesta tendresa de Déu? Em deixo estimar per ell? em deixo abraçar per ell?, o li impedeixo que s’apropi? «Però si jo busco el Senyor», podríem respondre. Això no obstant, el més important no és buscar-lo, sinó deixar que sigui ell qui em trobi i m’acariciï amb afecte. Aquesta és la pregunta que el Nen ens fa amb la seva sola presència: permeto a Déu que m’estimi? I més encara: tenim el coratge d’acollir amb tendresa les situacions difícils i els problemes de qui és al nostre costat, o bé preferim solucions impersonals, potser eficaces però sense el calor de l’Evangeli? Quanta necessitat de tendresa té el món d’avui! La resposta del cristià no pot ser més que aquella que Déu dóna a la nostra petitesa. La vida ha de ser viscuda amb bondat, amb mansuetud. Quan ens adonem que Déu està enamorat de la nostra petitesa, que ell mateix es fa petit per propiciar l’encontre amb nosaltres, no podem no obrir-li el nostre cor i suplicar-li: «Senyor, ajuda’m a ser com tu, dona’m la gràcia de la tendresa en les circumstàncies més dures de la vida, concedeix-me la gràcia de la proximitat a les necessitats dels altres, de la humilitat en qualsevol conflicte». Aleshores estarem «ungits amb l’Esperit d’aquell que és sant» i tindrem «el coneixement necessari», com ens indicava avui la primera lectura, extreta de la primera Carta de sant Joan.

Benvolguts germans i germanes, en aquests dies contemplem el misteri: allí «el poble que caminava a les fosques va veure una llum gran». La va veure la gent senzilla, disposada a acollir el do de Déu. En canvi, no la van veure els arrogants, els superbs, els qui estableixen les lleis segons els criteris personals propis, els qui adopten actituds de tancament.

Mirem, doncs, el misteri i resem, avui en aquest santuari, demanant a la Verge Mare, sota l’advocació de Montserrat, i dient-li: «Maria, mostra’ns Jesús», fes que la tendresa de l’Infant envaeixi els nostres cors; fes que la Paraula feta carn il·lumini l’estança de les nostres ànimes.

Descarregar document

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies