Refer la unitat és un deure de l’Església i de cada petita comunitat cristiana. Va ser una de les finalitats principals del Concili Ecumènic Vaticà II. Era necessari, ja que Jesús va fundar una única Església i, en canvi, al llarg de la història els cristians s’han dividit. Avui hi ha diverses comunitats i totes afirmen ser l’autèntica Església de Crist. Aquestes divisions han portat enfrontaments, acusacions i també violències. Tot això és contrari al que Jesús volia: estimeu-vos, manteniu-vos units perquè el món pugui creure. Qui són aquests «altres cristians» que hem d’estimar i amb els quals hem de treballar per la unió?

Fer un resum aquí és impossible, però dibuixar una breu panoràmica pot ajudar a entendre la situació. Al costat de l’Església catòlica, doncs, hem de reconèixer com les més valuoses i properes a nosaltres les Esglésies Orientals i les Comunitats Evangèliques, també anomenades protestants.

El cristianisme protestant té el seu origen en els moviments de reforma que van desvetllar-se a Europa en el llindar del temps modern (segles XV-XVI). En una època molt rica d’iniciatives i grups espirituals, un frare agustinià, Martí Luter, s’enfrontà amb l’autoritat catòlica, alçà la bandera de la Bíblia contra l’Església i ensenyà que només la fe en Crist pot salvar l’home pecador. Rebutjà l’orde sacerdotal i acceptà únicament l’autoritat de la Bíblia. El baptisme i la Cena són els únics sagraments. Luter creà un cristianisme retallat, mutilat. Anglaterra trencà també amb Roma per despit del rei. L’anglicanisme resta en bona part catòlic, però van tenir-hi molta influència les idees de Luter i, també, de Joan Calví.

En canvi, la separació dels cristians d’Orient és anterior i es consumà en l’inici del segon mil·lenni, l’any 1054. Els factors de la ruptura s’han de buscar en la creixent rivalitat entre Roma i Bizanci que acabà en «divorci». El cristianisme ortodox, com s’anomena el d’Orient, depenia de l’Emperador més que del Papa. Llatins i grecs cada cop es distanciaven més. És trist, ja que tenim la mateixa fe i celebrem els mateixos sagraments, encara que amb ritus diferents. Però consideren que el Papa no té autoritat a nivell universal. És el gran cisma dels cristians orientals que s’estén de Grècia i Rússia cap a l’Est i, per l’emigració, a molts països d’Occident. A l’Orient també hi ha altres Esglésies separades abans de l’Ortodòxia: caldea, assíria, copta, armènia, siríaca i malabar, aquesta última al sud de l’Índia.

Per ecumenisme entenem el conjunt d’esforços de pregària, diàleg i cooperació per reunir tots els cristians en aquella única Església que volia el Senyor, tal com afirma el Concili Vaticà II (Unitatis redintegratio, 4). Cada any, la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians és del 18 al 25 de gener. El darrer dia es fa coincidir sempre amb la festivitat de la conversió de sant Pau, el gran apòstol predicador de l’Evangeli. Tots els cristians hem de pregar per obtenir la unió que Déu vol. Conèixer, acollir i ajudar els cristians d’altres Esglésies és un bon inici de cara a la unitat.

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies