Catedral de Tarragona, 21 de gener de 2020

Lectures: Daniel 3,14-20.91-92.95, Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9, Hebreus 10,32-36, Joan 17,11b-19

 

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat Vicari General i President del Capítol. Estimats preveres i diaques.

Una salutació especial a la seva Eminència, el Dr. Nicolau Condrea, Arquebisbe Ortodox Romanès dels Estats Units d’Amèrica i Metropolita Ortodox Romanès de les Amèriques; i també, una salutació especial al Dr. Vasile Baltaretu, Rector de la Parròquia Ortodoxa Romanesa dels «Sants Calínic de Cernica i Fructuós de Tarragona», i Arxiprest Ortodox Romanès de Catalunya.

Cada 21 de gener, l’Església de Tarragona celebra la festivitat dels seus sants màrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques. Amb molt de goig, enguany, puc celebrar per primera vegada aquesta festa enmig vostre. Avui, a més, és un dia especial, perquè, avui fa vint-i-cinc anys, dia per dia, que va iniciar-se solemnement en aquesta catedral metropolitana i primada el Concili Provincial Tarraconense de 1995. Avui iniciem solemnement aquest aniversari, que l’anirem celebrant i rememorant durant aquests mesos, fins el proper 30 de maig, vigília de la Pentecosta, amb una celebració eucarística aquí mateix amb tots els bisbes de Catalunya. Que aquesta celebració, a la llum del Concili Provincial, ens ajudi a viure l’Evangeli amb més radicalitat i a anunciar-lo enmig del nostre món.

Avui celebrem la solemnitat dels nostres primers màrtirs. La seva història es remunta al segle III i la coneixem gràcies a l’existència d’un document anomenat Passio Fructuosi, escrit per un cristià culte i amb bona formació teològica, possiblement clergue. Es tracta del document literari martirial més antic de tota la península ibèrica. Un document importantíssim per a la nostra història cristiana, que ens remunta a l’any 259 i que, fins i tot, tingué un fort ressò en la literatura cristiana de l’època tardorromana: sant Agustí mateix el cita en un sermó i, d’altra banda, el poeta Aureli Prudenci li dedica un himne en una de les seves obres (Peristephanon, himne VI).

El terme «màrtir» prové del grec μάρτυς, mártys, que significa «testimoni». Donat que tots els cristians hem de ser màrtirs, és a dir, hem de ser testimonis de Crist, encara que, com sant Fructuós, no hàgim de ser punits per aquesta causa, avui, solemnitat dels nostres sants, pot ser una bon dia per reflexionar sobre el martiri, és a dir, sobre el testimoniatge.

Característica fonamental del martiri cristià és donar la vida amb consentiment lliure.[1] No estar disposat a abdicar de la fe és un exercici de llibertat responsable. Aquest capteniment, tanmateix, no ens ha de confondre. No vol dir que als màrtirs no els agradi la vida, que no valorin el que han de deixar, i molt especialment les persones que estimen. Tanmateix, davant el dilema, no estan disposats a renunciar a la fe. També donen testimoni de desitjar i esperar amb confiança la vida eterna, la pàtria definitiva. En valorar més la fe ―o la veritat de l’Evangeli― que la pròpia vida, precisament, aquesta no es perd, sinó que es retroba en una vida nova. És allò que afirmava la segona lectura d’avui, treta de la Carta als Hebreus: «Us vau fer solidaris dels qui sofriren oprobis i persecucions… Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre».

En la mort de Jesús coincideixen el lliurament voluntari i la més gran de les injustícies. En el fragment de l’Evangeli que hem escoltat, tret del discurs de l’Últim Sopar, Jesús és conscient que el món no estima ni a ell ni als qui són dels seus, perquè ell no és del món, com tampoc en són els seus deixebles. D’aquí que, conscient d’aquesta realitat, es doni a la mort amb plena llibertat: «Ningú no em pren la vida; sóc jo qui la dono lliurement», ja havia dit (Jn 10,18). I en el moment de Getsemaní veiem com està disposat a donar la vida no de forma inconscient, sinó per pròpia decisió de coherència: «Pare, allunyeu de mi aquest calze. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (Lc 22,42). Aquest és el model de l’actitud dels màrtirs. Getsemaní dóna la direcció precisa. Els deixebles de Jesús no desitgen la mort. El martiri no és mai una opció personal. No s’ha de buscar. És un do que es rep, s’acull i s’abraça. L’acta de martiri més antiga que tenim, que és la Passió de sant Policarp, bisbe d’Esmirna, blasma els qui s’exposen a la mort temeràriament o fanàticament. I hi trobem escrit: «No aprovem els qui es lliuren a si mateixos al martiri, ja que aquest no és l’ensenyament de l’Evangeli». Això és el que escriuen els cristians d’Esmirna en explicar la mort del seu bisbe. Sant Cebrià mateix, bisbe de Cartago, contemporani del nostre bisbe Sant Fructuós, durant la persecució aconsella ser prudent i no provocar; fins i tot, ell fuig de Cartago, tot i ésser-ne el seu bisbe, i s’amaga; així pot complir el seu deure pastoral i sostenir els fidels que com ell estaven exposats a la persecució (Apologeticus de fuga). Amb tot, poc més tard, li tocarà també sofrir el martiri.

Potser, ben mirat, després d’analitzar aquestes actes, la virtut més pròpia dels màrtirs no és el coratge, sinó l’esperança, la confiança total en Déu, la confiança total en Jesucrist. No es tracta, per tant, de superhomes, ni de supercristians, però no tenen por, donat que en el moment de donar testimoni porten la cuirassa d’una esperança ferma. És allò que diu el Salm: «Confio en Déu, no temo res. Els mortals, què em poden fer?» (56,5).

D’aquí que, en parlar dels màrtirs, la reflexió teològica no posi tant l’accent sobre la mort sagnant, sinó sobre l’estimació fins a l’extrem, a Déu i als germans. Aleshores és quan la conversió i la mateixa missió eclesials poden sorgir dels màrtirs. I quan dic conversió i missió eclesials, em refereixo a la nostra pròpia conversió i a la nostra pròpia missió com a cristians en aquest món. Ells han posat el Regne de Déu per sobre dels avantatges terrenals. Adorar Déu i donar-li glòria no és un sentiment estèril i deshumanitzador, sinó una missió i un servei al món. Per tant, no és la mort que fa el màrtir, sinó el seu amor, per sobre de tot, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Els màrtirs estimen de forma adulta, sòlida, universal: no busquen exclusivament la pròpia salvació, sinó la de tots els altres homes i dones. És interessant i profund veure com aquest tema es troba en les primeres actes martirials que tenim: Així ho veiem tant en la passió de sant Policarp, com en la mateixa passió dels nostres màrtirs, Fructuós, Auguri i Eulogi. En aquest sentit, Fructuós, en el moment sublim del martiri, dirigint un tendre esguard a Orient i a Occident, pot proclamar: «He de portar en el pensament l’Església catòlica, estesa de l’Orient a l’Occident». I, encara, si reculem al segle II, en la passió dels màrtirs de Lió, hi trobem el testimoni de Blandina, una jove de 17 anys que, exercint la maternitat eclesial ―afirma el text― encoratja els altres cristians a mantenir-se ferms i fidels.

El Concili Vaticà II, com també ho fa el Concili Provincial Tarraconense de 1995, planteja el tema del testimoniatge, és a dir, del martiri, per a tots els cristians ―és a dir, per a tots nosaltres― en dues direccions: primer, confessar la fe en Jesucrist. En aquest sentit, ja en el primer capítol del Concili Provincial, dedicat a l’anunci de l’Evangeli a la nostra societat, tenim fins a set números de les seves resolucions en els quals s’afirma que cal donar aquest testimoniatge (1-2, 5, 17, 25, 27, 31). Però, en segon lloc, s’afirma després, que això es fa amb humilitat i amb esperit de pobresa evangèlica. En aquest sentit, en el capítol III del Concili Provincial, dedicat a la sol·licitud pels més pobres i marginats, té tot un apartat dedicat a «l’exigència indefugible del testimoniatge intraeclesial» (CPT 82-93). I, d’altra banda, el Concili Vaticà II en parlar de la santedat cristiana, afirma: «És evident que la crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots els fidels, de qualsevol estat o condició […]. Per diferents que siguin les formes de vida i les obligacions, és una sola la santedat que cultiven tots aquells que són guiats per l’Esperit de Déu i que, obeint la veu del Pare i adorant-lo en esperit i en veritat, segueixen el Crist pobre, humil i carregat amb la creu, i així poder participar en la seva glòria (LG 40-41).

No es tracta de morir per la veritat, sinó que la fidelitat a l’Evangeli ens ha de portar, no imprescindiblement a la mort, sinó a una manera d’entendre la vida, a una realització existencial que brolla d’una convicció racional i lliure (cf. LG 42). La vida cristiana consisteix en estimar, i aquest amor apunta cap a un seguiment del Mestre que va venir «a servir i a donar la vida» (Mc 10,45). Aquesta és l’ofrena que han realitzat existencialment els màrtirs i els testimonis de la fe; aquest és el nou culte en esperit i en veritat que ens demana a tots Jesús mateix.

Però els màrtirs són antics i actuals i de totes les èpoques. L’historiador Andrea Riccardi, professor d’història contemporània a la Universitat de Roma i fundador de la Comunità di Sant’Egidio, explica en un dels seus llibres, la seva experiència i emoció que sentí quan fou obert a Roma l’arxiu dels màrtirs dels últims segles i, especialment, del segle XX. I escriu: «He entrat al gran arxiu de la comissió dels nous màrtirs, on es recullen cartes, memòries, notícies, que en aquests darrers anys han arribat d’arreu del món. He començat a fullejar… Llegia i m’he apassionat. Es tracta de milers d’històries d’homes i dones contemporanis: cristians que han estat morts per ser-ho i confessar-ho».[2] Davant dels ulls de l’historiador passaven escrits de la persecució religiosa de la Rússia de l’any 1917, històries de les víctimes del nazisme, les de molts missioners, la de tants cristians morts en persecucions arreu ―com els màrtirs de la nostra Guerra Civil, els màrtirs de llatinoamèrica i de l’Àfrica i, darrerament, sobretot, els de l’Orient Mitjà. La major part són desconeguts. «No ignorava del tot aquesta pàgina de la vida de l’Església contemporània ―continua el professor Riccardi―, però no sabia gaire res en concret. Vaig sentir que no podia ignorar la història de tanta persecució i de tants testimonis de la nostra fe. No són històries d’alguns cristians coratjosos, sinó moltes vegades martiri de masses. Els cristians morts violentament en aquest nostre segle tant modern són centenars de milers…―».

En aquesta setmana de pregària per la unitat de tots els cristians, hem de recordar també que el testimoni fins a la mort, ha esdevingut patrimoni, no tant sols dels catòlics, sinó que és un patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans, protestants. Pensem que els cristians que darrerament han sofert persecució a l’Orient Mitjà són especialment cristians de confessió ortodoxa. M’emociona dir-ho avui, en aquesta setmana de pregària per la unitat dels cristians i amb la magna representació en aquesta eucaristia de l’Església ortodoxa romanesa. Aquesta idea, que ens recorda especialment el papa Francesc, ja l’havia expressada el papa Sant Pau VI en la canonització dels màrtirs d’Uganda. I també recordava que els màrtirs de l’Església antiga són patrimoni de totes les confessions, perquè ho són de l’Església encara indivisa.

Benvolguts, que la memòria dels nostres màrtirs, el bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, ens estimuli també a nosaltres a ser màrtirs, és a dir, testimonis convençuts de la nostra fe. Com afirma el Concili Provincial Tarraconense, amb un to solemne i ja en la seva resolució primera, «no hi pot haver veritable evangelització sense el testimoniatge que té com a condició la unitat dels cristians, com a ànima l’amor de Jesucrist i com a cos l’atenció i la donació solidària als necessitats, als pobres i als marginats» (CPT 1). Per exercir-ho, com ja hem dit abans, potser no ens cal ser simplement herois, potser el que ens cal és viure la nostra vida cristiana amb autèntica esperança i, aleshores, en el moment oportú, en l’hora oportuna, l’Esperit del Senyor que tot ho renova, ens donarà el coratge i l’impuls per a confessar-lo en les proves i en els problemes de la vida, perquè ―com afirma el papa Francesc― estarem bregant enmig del fang del camí. Que la Mare de Déu, sota l’advocació del Claustre, ens estimuli en aquest bon propòsit, ella que és Mare de Misericòrdia.

[1]. Cf. Joan Busquets, «El sentit del martiri», en Narcís Amich – Joan Busquets, Els màrtirs de l’Església de Girona, ahir i avui, Bisbat de Girona 2007, 37-81.

[2]. Andrea Riccardi, Il secolo del martirio. I cristiani nel novecento, Milano 2000, 29ss.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies