Benvolguts,

Nabí és una de les obres cabdals del cèlebre escriptor català Josep Carner (1884-1970), on reprèn el tema bíblic de Jonàs, mostrant el desencís davant les misèries humanes i les contrarietats de la vida, com ho feia el profeta de l’Antic Testament. En el llarg poemari, publicat acabada la Guerra Civil, hi trobem versos sublims, alguns dels quals ens pot fer bé de meditar-los durant aquest final de Quaresma i davant l’emergència sanitària que estem vivint. Ho veureu tot seguit.

Els homes i dones afermem la personalitat a mesura que assegurem la nostra autonomia. Però les nostres històries, com la història del conjunt humà, a voltes van massa enllà. Ens desmarquem fins i tot de Déu, de qui hem rebut justament la sement de la nostra personalitat.

Cal oblidar-se de Déu —diuen molts—, si vols ser lliure. Cal prescindir de Déu si es vol aconseguir una societat que miri endavant. Es tracta d’una filosofia que corre i s’escampa com una taca d’oli en el nostre món d’avui. Convé saber-ho per a saber-se’n guardar.

En canvi, la referència de la bondat i de la maldat es posa en l’humanisme cultural en voga, tan sols en el poder d’adquisició, és a dir, en el nombre de vots, com si l’ètica es derivés de la sociologia: una cosa està bé o està malament segons allò que diu la majoria. L’home s’emmiralla en ell mateix i acaba en un narcisisme que li fa perdre el cap.

També, n’hi ha d’altres que diuen: l’home en tot cas és un malalt, no un pecador, una víctima de l’ambient. En aquest sentit, cal eliminar la idea de pecat, a fi que la persona humana s’alliberi de la seva consciència de culpa. No hi ha pecat.

En aquest punt, ens farà bé anar al poemari de Carner. Hi ha un moment que Nabí —equivalent a Jonàs— discurseja dient: «Home perdut entre un manyoc de vies / oh malaventurat! / a mig camí no tens esment de què volies» (II,1-3). I, dirigint-se a Déu, li diu: «El crim és adorat en pedra i fusta. / Tes legions on són? / De ton voler la vida es desajusta; / corren balders els falliments del món» (II,56-59). I, encara, manifesta aquest plany: «Por tinc, Senyor, que ja no et tinguin por» (II,71). L’home, un do de Déu, cerca la seva identitat i les seves certeses en ell mateix. Però, com afirma el mateix poemari de Carner, «quan Déu revé, quan Déu es lleva despulla l’home de la seva pretesa de ser just» (I,85-87).

Aquests dies ens sentim tots contrariats, angoixats i despullats de les nostres pretensions i dels nostres projectes merament humans. Només quan ens acceptem com a do de Déu, sortim del nostre encallament. A la llum de Crist ens adonem de la nostra ombra. El fill pròdig de l’evangeli s’adona on ha anat a parar quan li revé a la memòria la vida que feia a la casa del pare. En la persona de Jesús, no vista com un fet cultural, sinó des del convenciment de la seva presència, prenem consciència de salvats i, per tant, de pecadors; i sentim la necessitat de desfer-nos del pecat. Molts ja el sabíem, l’Evangeli, però el reteníem com una filosofia, no com una comunió amb algú. Només el qui sent la necessitat de comunió amb Déu Pare té la sort de descobrir-se pobre i pecador.

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies