Capella del Santíssim Sagrament de la Catedral de Tarragona (a porta tancada), 6 d’abril de 2020

Molt estimats mossens que, en representació de tots, avui m’acompanyeu presencialment en aquesta celebració. Molts estimats mossens, religiosos i religioses, laics i laiques de l’arxidiòcesi, així com també tots els qui esteu confinats a casa, especialment els malalts, que seguiu la celebració pel canal web de l’Arquebisbat o per les xarxes socials.

Celebro avui aquesta missa del sant Crisma amb uns sentiments contrastats. D’una banda, sento el goig de celebrar-la per primera vegada com a bisbe d’aquesta estimada arxidiòcesi de Tarragona. Però, d’altra banda, tinc el neguit de pensar amb tots els malalts i malaltes de la pandèmia gairebé universal que ens ha sobrevingut, sento el neguit i l’angoixa per tots els qui han mort, sento el neguit d’haver de celebrar la missa del sant Crisma a porta tancada, sense la presència física de la majoria dels preveres de la diòcesi, sense els consagrats i consagrades, sense el Poble sant de Déu. Almenys, em consola sentir de cor la presència espiritual de tots vosaltres, una presència espiritual enfortida gràcies als mitjans telemàtics, perquè, tots els qui en teniu l’oportunitat, la podeu seguir per mitjà de les xarxes socials i pel mateix web de l’Arquebisbat. Dono les gràcies de cor a tots aquells que ho han fet possible.

La Setmana Santa d’enguany, marcada per la pandèmia del coronavirus, se situa també en el marc del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense de 1995. En aquesta missa del sant Crisma, demanem especialment al Senyor fer-ne una adequada recepció en el marc de les nostres Esglésies, en fidelitat al seu esperit i als seus ensenyaments, que no són altres que els de l’Evangeli genuí del Senyor. En aquesta línia, vaig publicar a inicis de la Quaresma la meva primera exhortació pastoral. Es tracta de qüestions, totes elles, que haurem de recuperar, amb l’ajut de la Providència de Déu, quan hagi passat la pandèmia que ens ha sobrevingut.

Les lectures de la paraula de Déu que hem escoltat, Salm inclòs, ens parlen dels «ungits»: D’una banda, del «servent de Jahvè» proclamat pel profeta Isaïes a la primera lectura: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit a portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits.» En segon lloc, en el Salm se’ns parlava de David, l’ungit del Senyor: «M’he fixat en David, el meu servent, l’he ungit amb l’oli sant, perquè la meva mà estigui amb ell per sempre.» I, finalment, després d’escoltar el fragment del llibre de l’Apocalipsi que ens indicava com Jesucrist és l’alfa i l’omega, el principi i la fi de totes les coses, hem vist com l’Evangeli de sant Lluc atribuïa aplicat a Jesús el passatge d’Isaïes proclamat a la primera lectura: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Adoneu-vos com els tres passatges descrits —la primera lectura, el Salm i l’Evangeli— tenen en comú que la unció que reben és per a ungir el Poble sant de Déu al qual serveixen; la seva unció és per als altres i d’una manera especial per als pobres, per als captius, per als oprimits. I, si del Salm 88, que era el que hem resat i cantat a la missa d’avui, passem al Salm 133, podrem apreciar la bonica imatge d’aquest «ser per als altres» amb la imatge del perfum «que ungeix el cap i s’escampa per la barba, s’escampa per la barba d’Aaron fins al coll dels seus vestits» (Sl 133,2). La imatge del perfum que s’escampa i que impregna fins a l’orla del vestit del summe sacerdot, esdevé la imatge de la unció sacerdotal que, a través de l’ungit, arriba a tots els racons del poble de Déu, simbolitzat en el passatge per les vestidures sagrades.

La imatge de la unció amb el perfum que es vessa i s’escampa pels vestits, significa que el sacerdot celebra carregant sobre les seves espatlles el poble que se li ha confiat i portant els seus noms gravats en el cor. Quan celebrem l’Eucaristia ens revestim amb la nostra humil casulla, que ens ha de fer sentir que portem a les nostres espatlles els neguits i les esperances del Poble sant de Déu que se’ns ha confiat. I avui sentim els neguits i les esperances, els plors i les angoixes dels nostres malalts i de tots els qui han sofert la pèrdua d’alguna persona estimada per culpa de la pandèmia que estem patint durant tot aquest temps.

Adoneu-vos també com la unció, el perfum que s’escampa pels vestits no és merament per a perfumar la persona del summe sacerdot, sinó que es vessa perquè arribi als altres, a tot el Poble de Déu, i, especialment, a les «perifèries». Ens ho ha dit clarament Jesús a l’Evangeli d’avui: «L’Esperit del Senyor […] m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» És clar que la unció no és per a perfumar-nos a nosaltres mateixos, ni molt menys perquè guardem el perfum en una gerra, perquè aleshores l’oli se’ns tornaria ranci i, probablement, amarg el nostre cor.

Al bon sacerdot se’l reconeix immediatament per la forma com es troba ungit el seu poble. Aquesta és una prova clara. Al bon sacerdot se’l reconeix quan la seva comunitat es troba ungida per la vivència de la fraternitat cristiana. És el que afirmava en l’exhortació pastoral del proppassat 1 de març: «Quan hom s’adona que l’altre treballa, es desviu, prega, perdona, ajuda, conforta, consola, acompanya… és en aquest context on es fa possible aquell espai interior on la persona, d’una manera lliure i responsable, va obrint el seu cor a la presència del misteri de Déu» (cap. 9). Quan la nostra gent es troba ungida amb l’oli de la fraternitat això es nota: surt de missa amb cara d’haver rebut una bona notícia. La nostra gent agraeix l’Evangeli predicat amb unció, agraeix quan l’Evangeli que prediquem arriba a la vida de cada dia, quan el perfum s’escampa fins els confins de la realitat, quan —com afirma el papa Francesc— il·lumina les situacions límit, és a dir aquelles «perifèries» on el poble fidel es troba més exposat a la invasió d’aquells que volen saquejar la seva fe.

Aquests dies tots ho experimentem en les nostres relacions, ni que siguin telemàtiques, amb la nostra gent. Aquests dies, benvolguts mossens, la gent ens agraeix la nostra unció, ens agraeix la nostra proximitat, ens agraeix que la nostra unció arribi fins a l’extrem dels nostres vestits, perquè torna convertida en súplica del nostre poble. Experimentem, doncs, la nostra unció, experimentem el seu poder i la seva eficàcia amb la nostra gent: en les «perifèries» on hi ha sofriment, on hi ha dolor, on hi ha malaltia i mort, on hi ha la ceguesa que desitja veure-hi, on hi ha els captius de tants mals patrons, on hi ha també el desig i l’esperança d’una vida noble i lliurada a mans plenes.

Sapigueu-ho, estimats mossens. El sacerdot que no experimenta la seva unció, es perd el millor del nostre Poble, es perd allò que és capaç d’activar el més profund d’un cor de pastor. El qui ungeix poc, en comptes de mitjancer acaba essent un gestor, un funcionari. I tots en coneixem o n’hem experimentat la diferència: el funcionari ja té la seva paga, perquè no ha posat en joc la pròpia pell i el propi cor, però tampoc rebrà un agraïment afectuós que surt del cor. D’aquí prové, precisament, la insatisfacció o el desencís d’alguns, que acaben essent mossens tristos o, més ben dit, tristos mossens. Com afirmava el papa Francesc en una de les seves misses del Crisma (2/04/2015), tot recordant el que havia afirmat en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, calen més pastors «amb sentor d’evangeli» i menys amb «cara de vinagre». Necessitem una Església que «s’involucri» més en els problemes del món. Adoneu-vos com:

El Senyor s’involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los [els peus]. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es posa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble. Els evangelitzadors fan així «sentor d’ovella» i aquestes escolten la seva veu. Després, la comunitat evangelitzadora es disposa a «acompanyar». Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i prolongats que siguin. Sap esperar llargament i aguantar apostòlicament. L’evangelització té molta paciència, i evita maltractar límits. Fidel al do del Senyor, també sap «fructificar» (Evangelii gaudium, n. 24).

Estimats mossens. Estimats tots. Ara beneirem i consagrarem els sants olis, tot i que haurem d’esperar a renovar les promeses sacerdotals quan —si a Déu plau— hagi passat aquest confinament i ens podem trobar tots presencialment en una trobada sacerdotal, tot donant gràcies al Senyor. Felicitem de cor els qui enguany celebreu les noces d’or sacerdotals: Mn. Francesc Esteso Cuenca i el P. Ramon Olomí Batlle, claretià. Cal dir que ambdós van ser membres del Concili Provincial Tarraconense de 1995: Mn. Francesc en representació del Consell Presbiteral, i el P. Ramon per haver estat elegit pels superiors majors religiosos. També, des de l’última missa crismal han mort cinc preveres diocesans, que en aquesta missa d’avui els podem encomanar especialment a la misericòrdia de Déu: Mn. Jordi Barenys Capellades ens deixà el 14 d’agost; Mn. Ramon Martí Olesti, el 8 de setembre; Mn. Jaume Roig Roig, el 26 de novembre; Mn. Enric Alberich Ferrando, el 16 de febrer, i Mn. Joan Aragonès Llebaria, el proppassat 17 de març. Val a dir que tres d’ells també van ser membres del Concili Tarraconense: Mn. Jordi, pel fet de ser rector del Seminari; Mn. Jaume, per la Comissió de Litúrgia, i Mn. Joan pel fet de ser vicari general. Pel que fa a Mn. Joan Aragonès, com que va morir havent-se ja decretat l’estat d’alarma, quan acabi el confinament esperem poder celebrar una eucaristia aquí a la Catedral per pregar per ell i, al mateix temps, per donar gràcies per l’ingent treball que va realitzar a la nostra estimada arxidiòcesi.

I ara, mentrestant, que aquesta celebració d’avui sigui per a tots nosaltres una manifestació de la nostra comunió i del nostre anhel de revifar el do de la nostra unció, que no és altre que la donació total a Déu i al seu poble per a tota la nostra vida.

Descarregar document

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies