Molt estimats tots en el Senyor. Benvolguts tots els qui seguiu aquesta retransmissió del diumenge de Rams des de la capella del Santíssim de la Catedral tarragonina per mitjà de la televisió TAC 12 o bé pel canal web de l’Arquebisbat o de les seves xarxes socials. Estimats malalts, tant els qui esteu a les residències, hospitals o confinats a casa.

Avui, diumenge de Rams, tenim sentiments ben contrastats, com contrastada és també la mateixa litúrgia d’aquest dia. Un dia tradicional de festa i de goig, especialment per als infants, l’hem de viure avui a porta tancada, confinats a casa, amb l’escruiximent del cor en saber les xifres de malalts i morts a causa de la cruel pandèmia que fa que la Setmana Santa d’enguany esdevingui la Setmana Santa més real que mai cap de nosaltres hàgim pogut viure. Aquests sentiments contrastats davant la realitat que vivim en els fa palesos també la mateixa litúrgia d’avui, fent-nos avinent l’entusiasme passatger d’aquelles multituds que aclamaren Jesús en aquell matí de diumenge quan, al cap de quatre dies, el divendres, el rebutjaran i demanaran la seva crucifixió i la seva mort.

La litúrgia de Rams i el que vivim aquests dies ens fa palès com la vida de les persones, la vida dels homes i dones en aquest món, és una alternança de triomfs i de fracassos, de somriures i de llàgrimes, de moments dolços i de moments de foscor. Viure la Setmana Santa com enguany la vivim és una bona ocasió per a repassar la nostra pròpia vida i la mateixa vida de les persones que ens envolten, amb la ferma esperança que al divendres de dolor li succeirà l’alegria del diumenge de la Resurrecció. És necessari que tornem a convèncer-nos que la llum triomfarà sobre les tenebres, i que la nostra joia pasqual superarà definitivament tots els signes de mort que especialment estem vivint aquests dies.

Com acabem d’escoltar, la lectura que dóna més relleu a la litúrgia de la paraula d’aquest diumenge de Rams és, precisament, i paradoxalment, el relat de la passió de Jesús, enguany seguint l’Evangeli de sant Mateu.

L’Evangelista sant Mateu va elaborar una narració en la qual, com hem pogut escoltar, sobresurten quatre detalls que són exclusius del seu relat: la mort de Judes, del gest de Pilat de rentar-se les mans, la preocupació de la dona de Pilat sobre la innocència de Jesús, i la presència dels soldats fent guàrdia davant la tomba del Senyor que ha estat sepultat.

No deixa de ser curiós que l’Evangeli de Mateu comenci amb el rei Herodes i els grans sacerdots i escribes cercant la mort de Jesús infant, i l’acabi presentant a Pilat, l’emperador romà, i els sacerdots i escribes contribuint plegats a la mort de Jesús adult. Al mateix temps, tant a l’inici, com al final, Jesús sempre és presentat com el rei dels jueus.

A més, en la narració de sant Mateu sobre la infantesa de Jesús hi ha cinc escenes que protagonitzen alguns amics i alguns enemics de Jesús. Els amics són Maria, Josep i els Mags; i els enemics, Herodes i els escribes i fariseus. Si passem al relat de la passió es repeteix el mateix esquema: els amics són Josep d’Arimatea, Maria Magdalena, les dones i alguns deixebles; i els enemics, els grans sacerdots i els guardes. De fet, en la història de la humanitat, i avui mateix, la figura de Jesús ha estat i és permanentment controvertida, seguida o perseguida; admirada o marginada, per uns o per altres.

Segons l’Evangeli de Mateu, els deixebles havien professat que Jesús era el Fill de Déu —de fet, atenent-nos al passatge de la confessió de fe de Pere, és l’Evangeli que més ho explicita. Per això, la seva fugida en el moment de la passió és encara més escandalosa, però així és la fragilitat humana. Pere, sobretot, que havia estat rescatat per Jesús quan s’enfonsava en el mar, i que havia manifestat que Jesús era el Messies, el nega repetidament.

També resulta interessant veure com, al començament de l’Evangeli, per a Mateu eren uns personatges pagans, els mags vinguts d’Orient, els qui contrastaven amb l’hostilitat dels jueus; i en el relat de la passió és una dona pagana, l’esposa de Pilat, la que més defensa Jesús.

Com veiem, per tant, una lectura atenta i pausada del relat de la passió segons l’Evangeli de Mateu ens fa descobrir nombrosos detalls que ofereixen amplis horitzons sobre el comportament humà, i amb els quals ens podem identificar, per bé o per mal, tots i cadascun de nosaltres. El relat de la passió de Jesús és una història d’amors i desamors; una història on, magistralment, es descriuen les actituds i els comportaments humans, però amb un rerefons sublim: la mort de Jesús a la creu com la millor expressió d’un amor total portat fins al final de la vida. Això és, sens dubte, el més imitable: aquest és l’àpex o el moment més sublim de l’amor i de la misericòrdia de Déu cap a nosaltres, com afirmo en la Carta Dominical d’avui.

Seguint substancialment sant Ignasi de Loiola, mestre en el seguiment generós de Jesucrist amb un amor personal, després d’escoltar la història de la passió, és profitós, en aquests moments, que ens fem aquelles tres preguntes clàssiques que ell es va fer, davant la creu: Què ha fet per a mi Jesucrist? I jo, per ell, què he fet? Què hauria de fer d’ara en endavant?

Per a la primera pregunta —què ha fet per mi Jesucrist?—, no oblidem les paraules de l’apòstol sant Pau de la segona lectura d’avui: Jesucrist no va ser gelós de la seva igualtat amb Déu, sinó que prengué la condició d’esclau, es va fer com un home qualsevol i, fins i tot, va acceptar morir i morir en una creu.

Pel que fa a la segona pregunta —i jo, per ell, què he fet?—, ¿no us sentiu poc o molt representats, o denunciats, per les contradiccions de Pere? Primer el venç l’orgull: «Ni que tots es desenganyin de vós, jo mai», diu a Jesús a l’Últim Sopar. I, poc més tard, en el moment de la passió, és vençut per la covardia: «No sé de què em parles», li diu a la criada del gran sacerdot, negant tres vegades que ell fos deixeble de Jesús. ¿No és aquesta, en part, la nostra pròpia història? ¿No són aquestes, en gran part, les contradiccions de la nostra pròpia vida?

I, ara, anem finalment, a la tercera pregunta: Què hauria de fer jo d’ara en endavant? Per a respondre-hi adequadament, no oblidem la feliç capacitat de plorar amargament que salva Pere. És això, més que el grau de traïció, el que el fa radicalment diferent de Judes. Plorar amb vistes a canviar. Plorar amargament amb vistes a canviar. I, en aquest punt, no fem de l’emoció un subterfugi. A l’hora de preguntar-nos què hem de fer, recordem les paraules que el nostre Mestre Jesús havia dit poc abans en la paràbola del judici final, que precisament ens reporta el mateix Evangeli de sant Mateu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40).

Tarragona, 5 d’abril de 2020

Descarregar document

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies