L’orde del Carmel té els orígens a la muntanya que porta aquest nom a Israel. Els primers carmelites vivien allí en una vida que volia ser un obsequi a Crist. Els carmelites antics es retiraven als vespres per la pregària en racons de la muntanya davant del mar i la primera estrella que veien era «l’estel del capvespre». De  seguida, la van anomenar: «Estrella de la mar», referint el títol a Maria. Ella és la primera llum en la nit, que anuncia el Crist, plenitud de la llum.

Arreu del món, els carmelites són coneguts amb el nom de «Germans/germanes de la Benaurada Verge Maria de la Muntanya del Carmel.» Les arrels marianes del Carmel han impregnat la història i l’espiritualitat de l’Orde.

A Tarragona, prop de la Catedral, si hi aneu al matí o al vespre trobareu les germanes carmelites al cor, agenollades o posades als banquets de pregària en silenci. Són les dues hores de pregària, les més santes del Carmel.

La icona que reproduïm és a la del cor del presbiteri. Les  Carmelites Descalces són a Tarragona des de l’any 1712, molt abans de la construcció de l’actual Església. El monestir és molt bell i el jardí té forma de terrasses. El claustre és carmelità pur, sense res, humil i emblanquinat. Al bell mig hi ha un Sagrat Cor amb geranis al voltant.

Només hi he entrat una sola vegada, el dia que vàrem demanar sepultura a la Mare Josefina Cabré, que morí com l’esposa engalanada per l’Espòs. Les germanes ploraven quan van cantar la Salve. El Carmel de Tarragona és molt de casa. La comunitat estima l’arxidiòcesi i l’arxidiòcesi el seu Carmel. No endebades són a prop de la Catedral i als seus murs hi ha esgrafiats dels nostres màrtirs.

El dia 11 de desembre de l’any 2003 va ser una nit de gràcia al Carmel, les relíquies  de la santa Teresa de Jesús van ser vetllades tota la nit. La gràcia de l’oració va ser donada a molts i pètals de flors van caure damunt dels qui considerem santa Teresina, germana i amiga. L’endemà la petite Therèse va ser acompanyada amb creu alçada i amb capa blanca fins a l’altar de la Catedral. Ho van fer amb amor, era una germana seva. Allí l’arquebisbe va presidir l’Eucaristia.

Donem les gràcies a la comunitat per la seva pregària aquests dies per l’Església i pel món i desitgem, amb un desig que ve de l’Esperit  Sant, que la vida carmelitana no s’exhaureixi a Tarragona, seria com si s’estronqués una font. Aneu al Carmel, allà hi ha les germanes, aquests dies es posen la capa blanca, per cantar Regina Caeli i us asseguro que en cap lloc de l’arxidiòcesi hi  ha una ornamentació floral més bonica i delicada, com mai hàgiu vist. No són flors comprades, són flors del seu jardí. Un jardí d’amor, de pregàries, florides per la Mare de Déu.

De les poesies de santa Teresa de l’Infant Jesús.

Puisque le Roi des Cieux a voulu que sa Mère
Soit plongé dans la nuit, dans l’angoisse du cœur ;
Marie, c’est donc un bien de souffrir sur la terre?
Oui souffrir en aimant, c’est le plus pur bonheur!…
Tout ce qu’Il m’a donné Jésus peut le reprendre
Dis-lui de ne jamais se gêner avec moi…
Il peut bien se cacher, je consens à l’attendre
Jusqu’au jour sans couchant où s’éteindra ma foi…

 

Ja que el Rei del cel va voler veure la seva Mare,
sotmesa a la nit, sotmesa a l’angoixa de cor;
Maria serà, per ventura, un do de patir aquí a la terra?
Oh, sí …! Patir estimant és el goig més pur.
Jesús pot prendre sempre que vulgui el que m’ha donat,
Digueu-li (Maria) que per mi no s’amoïni,
que si així ho disposa, que s’amagui de mi,
fins que arribi el dia sense ocàs en què per sempre ja no caldrà més la fe.

La versió és meva, hi ha una versió de Maria Antònia Salvà.

Meditació

Aquesta és la darrera poesia de santa Teresina: Pourquoi je t’aime, Marie? Si escrivia poesies (no són res de l’altre món, com a literatura), ho feia perquè li manaven i per entretenir la comunitat. En té diverses dedicades a Maria. Als escrits autobiogràfics explica que els sermons sobre la Mare de Déu no li agraden gens ni mica, els troba ampul·losos i sobrehumans i gosa escriure que, si ella fos sacerdot (no és l’única vegada que ho diu), predicaria d’una manera molt senzilla de la Mare de Déu.

La noia de vint i quatre anys havia adquirit una saviesa del cor d’una anciana. L’únic amor de la seva vida va ser Jesús. Només ell. En el fred Carmel de Normandia, sense massa dol, mal alimentada i no gaire compresa va viure el camí de la fe, una fe pura, provada, fins i tot viscuda a Getsemaní. Molt poques germanes van endevinar l’amor que aquella noia va viure.  El gran Von Balthasar no va dubtar d’afirmar que la seva vida fou una «existència teològica».

El «caminet espiritual» de santa Teresa de l’Infant Jesús no té res de romàntic. Res de tou i sentimental. No és un caminet, és un caminàs. És l’amor entregat de cada dia, viscut d’una manera heroica enmig de la comunitat (una comunitat no gens fàcil). Un amor concret, manifestat amb allò petit i ordinari. La caritat de cada dia, justament perquè és la de cada dia, és la que costa més.

Per la lectura de l’Evangeli retroba Déu com a Pare i això l’omple de sentiments de confiança i de joia indicible. Jo soc com un ocellet, diu,  menut, sota la pluja i al fang, però tinc els ulls i el cor d’una àguila. Al final comprèn que al cor de l’Església, la seva mare, ha de viure en silenci la vocació de l’amor.

Santa Teresina va morir en la nit de la fe, com en mort durant la pandèmia tantes persones en la solitud de les UCIS, en l’abandó. La seva agonia, causada també per un virus, la tuberculosi. La Priora manà que s’apartessin d’ella per raó del contagi, i una germana, després de la mort, va cremar les sandàlies, unes sandàlies pobres, de carmelita descalça, amb les quals s’arrossegà per aquell Carmel fred amb la seva història d’amor amb el seu Senyor. A aquesta germana, que cremà les sandàlies, li va doldre tota la vida d’haver-ho fet.

Com diu en el seu poema va acceptar l’abandó de Déu i va viure en la sola fe. Així va morir amb terribles sofriments i sense pal·liatius, en aquella època no n’hi havia. Com Maria que, prop de la creu, només tenia als ulls el Fill crucificat i la seva fe. Només la seva fe. Preguem pels qui han mort, potser encara ara en moren, en la solitud. Així viuen i moren els sants, les ànimes petites, anònimes per al món, úniques per a Déu.

Intenció de pregària

Per les comunitats contemplatives de l’arxidiòcesi, pel Carmel de Tarragona, pel Monestir de santa Clara de Reus, de santa Maria de Vallbona. També pel Monestir de les Mínimes de Valls, dedicat a la Immaculada i les anacoretes que, en llocs amagats, mantenen una flama d’amor i de pregària encesa en llurs cors.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

 

Pregària a la Mare de Déu del papa Francesc

Oh Maria, vós resplendiu sempre en el nostre camí
com a signe de salvació i d’esperança.
Nosaltres ens confiem a vós, Salut dels malalts,
que prop de la creu vau ser associada al dolor de Jesús,
mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat
i estem segurs que proveireu,
perquè, com a Canà de Galilea,
pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare de l’Amor diví,
a conformar-nos a la voluntat del Pare
i a fer el que ens dirà  Jesús,
que ha pres sobre seu els nostres sofriments
i ha carregat els nostres dolors
per conduir-nos, a través de la Creu,
a l’alegria de la Resurrecció.

S’afegeix l’antífona mariana:

Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies