Confesso que no he estat mai al nucli històric de Calafell i de la Mare de Déu de la Cova, només sé el que n’he sentit explicar dels germans preveres, sobretot per mossèn Isidre Torremadé que m’explicava les festes de la reposició de la imatge a la cripta del Castell. Mn. Isidre era una bellíssima persona i ens va donar un gran exemple acompanyant el nostre estimat Mn. Josep Cabayol. També dec les informacions a Mn. Joan Anglès que va ser rector de Calafell que, amb bondat i alegria, m’explica les històries de Calafell.

Calafell té una història antiquíssima (són cèlebres els jaciments ibèrics). Les primeres construccions del castell, que dona nom a la vila, es remunten al segle XI. És conegut pel comunidor, dels pocs conservats a Catalunya i per l’Església romànica adjacent ja dedicada, com l’Església Mare de Barcelona a la santa Creu. L’any 1806 s’inaugura el nou temple parroquial. L’antiquíssima imatge, que es venerava a la cripta del Castell, s’hi traslladà fins al 36, en què, amb tot el patrimoni litúrgic, fou destruïda. Aquestes imatges (abans de la guerra) anaven sempre vestides i, a Calafell, hi havia el costum i el privilegi que només el rector podia canviar els vestits de la imatge, a més no en quedaven fotografies. O sigui, que ningú l’havia vist mai. Una família, crec que l’any 1955, en feu esculturar una de nova i la donà a la parròquia. És l’actual, per cert, és preciosa. La van fer sense poder imitar l’antiga ja que no hi havia cap referència.

L’advocació mariana a la Cova (pròpiament la cripta) del Castell no quedà en l’oblit. Fou l’any 1992, un cop reconstruït i habilitat el castell, que es reposà la nova imatge de la Mare de Déu. En feren unes festes memorables: presidí l’arquebisbe Ramon Torrella que, acompanyat dels preveres del veïnat, ex rectors del poble i sacerdots fills del lloc, amb tot el poble acompanyaren de nou santa Maria a la cova del Castell. Amb la venerada imatge, ornada de mimosa, enfilaren els carrers que pugen al castell. Allí s’hi ballaren sardanes, els gegants dansaren i es recitaren poesies dedicades a la Mare de Déu. També es feu una important exposició de Goigs que palesava la tradició mariana del lloc. L’ànima en fou Mn. Isidre Torremadé, llavors rector del lloc.

Des d’aleshores, cada any la imatge de la Mare de Déu, il·luminada per les llums de la Candelera, és duta i retornada de la Cripta del Castell a la parròquia de la Santa Creu. Per la Candelera a Calafell fan la festa major d’hivern i les candeles il·luminen santa Maria, també el rostre dels fidels, que són les icones vives de Crist. S’hi canten els Goigs que diuen: Mare de Déu de la Cova/del poble de Calafell/ dins del pit la fe es renova/ quan pugem dalt del castell. La nit en què la imatge roman a la parròquia fan la Vetlla de santa Maria i l’endemà és costum que l’arquebisbe de Tarragona celebri la Missa Pontifical, amb la participació de tots i de la Coral de la parròquia. Quan la Candelera cau en diumenge encara en fan una festa més gran. Són extraordinàries les festes dedicades a la Patrona de la vila.

Cal vincular a la parròquia de Calafell la memòria dels màrtirs Hospitalària. El dia 30 de juliol del 1936, a les cinc de la tarda, al camí de Bellamar, a prop del poble, els quinze joves religiosos eren occits per causa de Crist. Els veïns de Calafell piadosament recolliren el mateix dia les seves restes i les portaren a la fossa comuna del seu cementiri. Dos dels joves màrtirs eren de Reus. Per aquest acte sempre seran beneïts. La seva memòria se celebra en el propi diocesà en el seu dies natalis. Els religiosos formaven part de la comunitat del Sanatori Marítim de Calafell, inaugurat el 1929; l’Orde Hospitalària feu una gran obra social al Sanatori, que sempre fou estimat pel poble mentre existí (els pescadors sovint els portaven peix). Els joves religiosos abans de sortir del Sanatori consumiren el Sagrament, s’abraçaren entre ells (com els antics màrtirs) i feren un petó a la Mare de Déu del noviciat.

Que la Mare de Déu de la Cova intercedeixi pels habitants de les parròquies i dels grans nuclis de la població, que hi ha a l’extrem de l’arquebisbat, tocant a Barcelona, banyats tots per les grans platges del nostre mar, pel qual ens va arribar l’Evangeli.

Una pregària a la Mare de Déu atribuïda a sant Bernat.

Recordeu-vos, oh piadosíssima Verge Maria, que mai no s’ha sentit dir que ningú  que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, hagi estat abandonat de vós. Animat amb aquesta confiança, a vós recorro, oh Mare, verge de les verges; i encara que gemint sota el pes dels meus pecats, m’atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana. No desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques; ans escolteu-les i acolliu-les favorablement. Amén.

Meditació

Pregueu per nosaltres pecadors

(Continuo el comentari de l’avemaria). Quan invoquem santa Maria ens designem a nosaltres mateixos com a pecadors. No és per avivar sentiments de culpa (això mai és bo i és alienador). Un cristià sap perfectament que és pecador perquè sap la desproporció insalvable que hi ha entre el molt que Déu l’estima i la migradesa del seu amor. El cristià sap que sempre pot estimar més, amb un amor únic, a Déu i als altres. Aquesta desproporció només la salva la creu del Senyor.

Llavors es recorda de Maria, relegada a l’últim lloc, allà on els pecadors crucificaven el Fill. Ella, la immaculada, enmig dels qui crucificaven el Fill perquè esdevingués Mare i Refugi dels pecadors (ho som tots). Des d’aquell dia el cor de Maria, traspassada pel glavi de la passió del Fill, roman obert. Maria aconsegueix molt sovint el que la predicació de l’Església no pot aconseguir: reconciliar una persona amb Déu i amb si mateixa. En la vida pastoral n’he estat testimoni moltes vegades. El cor de Maria és obert per acollir el dolor del món i fer-ne intercessió. També el dolor de la pandèmia. Sobretot els qui la pateixen més, els pobres.

Intenció de pregària

Perquè prosperi la voluntat i la iniciativa de procedir a la legalització universal dels immigrants, ara que es necessiten tants llocs de treball per a les collites.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària a la Mare de Déu del papa Francesc

Oh Maria, vós resplendiu sempre en el nostre camí
com a signe de salvació i d’esperança.
Nosaltres ens confiem a vós, Salut dels malalts,
que prop de la creu vau ser associada al dolor de Jesús,
mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat
i estem segurs que proveireu,
perquè, com a Canà de Galilea,
pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare de l’Amor diví,
a conformar-nos a la voluntat del Pare
i a fer el que ens dirà Jesús,
que ha pres sobre seu els nostres sofriments
i ha carregat els nostres dolors
per conduir-nos, a través de la Creu,
a l’alegria de la Resurrecció.

S’afegeix l’antífona mariana:

Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies