30Els pobles del Camp, a diferència dels pobles del Priorat, no eren rics. Per això els temples parroquials, amb poques excepcions, eren de fàbrica humil. A la parròquia de la Vila no hi ha cap element arquitectònic que cridi l’atenció, potser només l’arc del cor i la volta de creuaria. Malgrat les modificacions l’estructura és del segle XV. A més, la desastrosa guerra no va tenir pietat i tot va ser destruït.

A la humil parròquia de la Vila, entre els carrers antics, al pati de Missa, que diem els cambrilencs, vàrem aprendre el catecisme i a pregar. Hi ha una portella, que des de la Placeta de la Concepció comunica amb l’interior del temple; sempre està oberta, quan érem infants hi entràvem per fer la Visita.  El sagrari amb el conopeu i la llàntia encesa allí convida al diàleg amorós amb el Senyor.

La imatge de la Puríssima presideix la paret del presbiteri, amb les bellíssimes pintures murals de Llucià Navarro, són com un «evangeli transparent». Fer-les fer va ser una bona iniciativa de Mn. Josep Raventós. Realment el dibuix i, sobretot, el color són admirables. El color blanc és definitiu per a la interpretació iconogràfica.

El poble conserva la memòria dels grans rectors i vicaris que va tenir: Mn. Anton Parera, que em va batejar, Mn. Josep Manresa, de summa bondat. No vull deixar d’esmentar, no sense sentiments de dol, Mn. Ramon Martí que va morir l’any passat, a la matinada del dia de la Mare de Déu del Camí.

Cambrils venera la memòria del beat màrtir rector Mn. Isidre Fàbregas. La crònica de la seva vida i del seu martiri els nostres pares ens l’explicaven. Fou mort, amb un martiri horripilant, a les «Quatre carreteres», venint de Tarragona, amb els benaurats Germans de la Salle.

L’ànima cristiana del poble, configurada per la presència dels col·legis del Sagrat Cor de la Salle, de les Germanes Vedrunes era molt viva, com en tants altres llocs, en altre temps. Anar al col·legi era com anar a casa, allí jugàvem a futbol. vèiem cine, fèiem Pastorets i als de la meva generació ens ensenyaven català, fora de classe sota els arbres del pati. Ho feia el bon germà Agustí, que era també un excel·lent professor de francès. Quins records, Déu meu!

Cambrils, platja i vila, ha donat moltes vocacions a l’arxidiòcesi, encara ara som el poble que té més fills sacerdots, el darrer (Déu vulgui que no sigui l’últim) Mn. Albert Fortuny. La parròquia de santa Maria té encara un honor més gran, allí va néixer i va ser batejat el nostre estimadíssim cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Allí, d’infant i de jovenet anava a Missa i pregava. La relació del cardenal amb Cambrils es va mantenir mentre era entre nosaltres (vull dir, abans de l’exili). A Cambrils al Sr. Cardenal li agradava de nedar a la platja de l’Ardiaca i de caçar en el temps estival.

Per la Immaculada a la vila de Cambrils fan festa: Missa solemne i processó, i piquen els bastons. El Ball de bastons estimat perquè els va introduir el meu avi matern, que era de Montblanc (dispenseu la referència personal, no la puc evitar).

Beneït sigui tot Cambrils, on el mar esdevé d’or quan es pon el sol i l’aire és net quan bufa el mestral. Silenciós a l’hivern, cosmopolita a l’estiu, dolcíssim a la tardor. La gent del poble quan es troba, enmig de l’allau turístic, se saluda amb gran alegria. Ho fa a la manera i a l’estil cambrilenc. Tot Cambrils porta el segell Marià, a la Vila amb la Immaculada, al port de Cambrils amb el Carme i, a Vila Fortuny, a Mas d’en Bosh. Tot Cambrils fa festa per la Mare de Déu del Camí, el «seu més preuat tresor». Ella manté la memòria del baptisme de molts cambrilencs.

Dels poemes de Paul Claudel

Il est midi. Je vois l’église ouverte. Il faut entrer.

Mère de Jésus-Christ, je ne viens pas prier.

Je n’ai rien à offrir et rien à demander.
Je viens seulement, Mère, pour vous regarder.

Vous regarder, pleurer de bonheur, savoir cela
Que je suis votre fils et que vous êtes là.

Rien que pour un moment pendant que tout s’arrête.
Etre avec vous, Marie, en ce lieu où vous êtes.

Parce qu’il est midi,
Parce que nous sommes en ce jour d’aujourd’hui,
Parce que vous êtes là pour toujours,

Simplement parce que vous êtes Marie,
Simplement parce que vous existez,

Mère de Jésus-Christ, soyezremerciée

 

(Versió pròpia)

És hora del migdia. Veig l’Església oberta. Cal entrar. Oh Mare de Jesús, no vinc pas a pregar, ni oferir-vos ni demanar-vos res. Vinc només a mirar-vos. Mirar-vos, plorar de goig, i saber això: «Que soc el vostre fill i que vós hi sou». Només per uns moments, quan al migdia tot s’atura: estar amb vós, en aquest lloc on vós hi sou. Perquè és migdia, perquè és avui. Perquè vós hi sou sempre. Simplement perquè vós sou Maria, Simplement perquè vós existiu. Oh Mare de Jesús, per sempre us donarem gràcies.

 

Meditació

Avui és el Diumenge de l’Ascensió. El Pare l’ha glorificat!, deien els primers germans. També deien: «Està assegut a la dreta del Pare». L’Ascensió de Crist no inaugura una absència seva, sinó una nova Presència, universal i interior a tots. El món que el Senyor ha deixat és un món beneït per Crist (Lc 24,51). El cas de Jesús no ha estat tancat ni arxivat, ell vindrà a omplir-ho tot (Ac 1.11) i vivim en el temps de l’Esperit i de l’Església.

La pràctica piadosa de fer una «Novena» ve de la primera novena, la més santa, la que els apòstols, juntament amb Maria, van fer entre l’Ascensió i la Pentecosta, demanant l’únic que podem demanar al Pare, l’Esperit Sant (Lc 11,13).

Després de l’Ascensió trobem a Maria amb la comunitat dels apòstols i dels deixebles esperant el do de la Pentecosta. És la darrera referència a la Mare de Déu, després el Nou Testament ja no diu res més d’ella. No calia, perquè notant la seva presència enmig de la comunitat apostòlica, ja queda clar quin serà el lloc de Maria en l’Església. Ella romandrà sempre en l’Església com «l’orant», serà sempre la que prega amb nosaltres i per nosaltres. On havia de ser la Mare de Jesús després de l’Ascensió sinó allí, enmig dels qui havien estimat el seu Fill? No podia ser en cap altre lloc, els era germana i Mare.

¿Us imagineu com devien mirar la Mare de Déu els apòstols al cenacle? La devien mirar amb reverència i plena d’autoritat, una autoritat donada pel sofriment d’una mare que havia vist la mort del Fill.

Justament un dia de confinament que passejàvem al vespre, al costat de la platja, un prevere amic em deia: No eren tan pocs els qui eren al cenacle! Compteu els onze deixebles, els germans del Senyor (una bona colla) i les dones, que no devien ser poques. El llibre dels Fets diu que «eren cent vint germans» (Ac 1,15). Total: una gentada!, que diríem a Cambrils.  No sé com hi devien cabre a la «sala alta».

Era la primera Església, que el Senyor havia convocat abans de la seva Pasqua. Una Església que havia perdonat, i ara convocava de nou per donar-li el do seu i del Pare, l’Esperit Sant. Vet aquí que els cent vint esdevenen tres per Pentecosta amb hipèrbole significativa. Menys Maria tots l’havien abandonat i Pere l’havia negat. Però al Senyor no li fa res, els havia perdonat i comptava amb ells per iniciar el camí de l’Església.

L’Esperit és l’ànima de l’Església, segons la cèlebre formulació del P. Y. Congar. Ànima en sentit de principi vital, sense l’Esperit no hi ha vida (Dominus et vivificantem). L’Esperit que «és Senyor i dona la vida». Com el lema episcopal del nostre arquebisbe: L’Esperit fa jove l’Església. L’única manera que l’Esperit trobi lloc en nosaltres és la pregària. Preguem, fem aquesta setmana a cada parròquia, un cenacle. Maria sostenia la fe i la pregària dels apòstols, també la nostra,

Esperem aquesta setmana la Pentecosta, sempre perenne. Rebem l’efusió de l’Esperit del Pare i del Fill. Amb aquest Esperit sortim a l’encontre de la nostra societat, que viu la inquietud i el dolor d’una pandèmia. Com els apòstols i amb Maria, la Mare de Jesús, dediquem-nos «assíduament en unitat d’esperit a la pregària» (Ac 1,14).

Intenció de pregària

Per totes les parròquies de l’arquebisbat: que totes per la donació de l’Esperit Sant creixin com a comunitats autèntiques de deixebles missioners de Crist i esdevinguin el petit ramat al qual el Pare s’ha complagut a donar el Regne.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

 

Pregària a la Mare de Déu del papa Francesc

Oh Maria, vós resplendiu sempre en el nostre camí
com a signe de salvació i d’esperança.
Nosaltres ens confiem a vós, Salut dels malalts,
que prop de la creu vau ser associada al dolor de Jesús,
mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat
i estem segurs que proveireu,
perquè, com a Canà de Galilea,
pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare de l’Amor diví,
a conformar-nos a la voluntat del Pare
i a fer el que ens dirà Jesús,
que ha pres sobre seu els nostres sofriments
i ha carregat els nostres dolors
per conduir-nos, a través de la Creu,
a l’alegria de la Resurrecció.

S’afegeix l’antífona mariana:

Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies