El que fa venerable i santa una imatge de la Mare de Déu no és que sigui romànica o de valor artístic i tingui Goigs i belles històries per explicar. Tot això no val res des del punt de vista espiritual, encara que ens agradi. Res de tot això pertany al Regne de Déu. Només pertany al Regne de Déu la caritat que vivim. El que fa bella i venerable una imatge de la Mare de Déu són les pregàries del poble sant de Déu, i més, si són pregàries de pobres i de gent humil.

Només he estat una vegada a París i, de totes les coses que volia veure, una era el lloc exacte on es va convertir Paul Claudel, durant el Magnificat, a les Vespres de Nadal i, l’altra, visitar la capella de la Rue du Bac, el santuari de la Verge Maria de la Medalla Miraculosa.

Quan hi vaig anar em vaig adonar que estava plena de pobres, gent estrangera, de les banlieues de París. Allí Maria es manifesta com la Mare dels pobres. Fa tendresa estar allí. Em vaig recordar d’una història que sabia: una noia pobra de Cambrils es va trobar sola i sense feina a París. Després de cercar feina per les agències i pels pisos, exhaurida i fracassada, se’n va anar a pregar a la capella de la Rue de Bac, es va agenollar i va pregar: «Mare, no puc més». Quan va sortir del temple aquell vespre va sentir el mòbil. Acabava de rebre un missatge en què li deien que havia trobat feina. Gent així són els que preguen allí.

Santes com Catarina Labouré, Margarida d’Alacoque, Faustina Kowalska (i d’altres), que tingueren gràcies del cel, no us penseu que fossin monges il·lustrades i notables per alguna virtut o habilitat. Eren les últimes del convent. Nostre Senyor els va donar una missió, a la qual van haver de ser obedients, no sense sofriments. Aquestes revelacions no afegeixen res a la revelació (seria herètic creure-ho), simplement reprenen l’esperit dels profetes i recorden l’Evangeli del Regne i dels pobres. També l’Evangeli de la Misericòrdia. Així ho explica el gran mariòleg R. Laurentin.  Catalina Labouré, per exemple, era una dona que va aprendre a llegir de gran, de jove havia treballat a una granja i després, a París, de cambrera en una cantina. Es va lliurar, en silenci i tota la vida, al servei dels més pobres de la ciutat. De fet, les aparicions no es van reconèixer mai canònicament perquè mai ho va explicar (només al confessor) i no va ser fins in articulo mortis que es van assabentar que ella era la vident.

A l’arxidiòcesi l’advocació de la Medalla Miraculosa és present a la Torre, a l’antic convent de les religioses de les Filles de la Caritat. Les religioses van marxar i n’ha quedat la devoció. Encara ara hi ha setze coros de capelletes que passen de casa en casa, de dalt i de Baix a Mar. La nit de l’Assumpció, fan al claustre una Vetlla de santa Maria. El dia 27 de novembre, a les portes de l’Advent en fan festa.

També es venera a la capella dels Pares Paüls de Reus. Tinc la certesa que allí moltes mares pregaran pels seus fills sense feina o amb dificultats. Ja en sé d’una que ho fa. El dolor d’una mare per un fill és sempre doble, al dolor del fill s’hi afegeix el propi. Com Maria prop de la creu.  Sempre hi ha una complicitat entre Maria i les mares.

No judiquem de qualsevol manera aquesta pietat mariana del catolicisme. Aquesta pietat és viscuda per la raça dels pobres de nostre Senyor i aquests són sagrats als seus ulls. La gent humil que porta la medalla miraculosa saben ben bé que no és un talismà, saben que és el signe de la presència de la Mare que els acompanya en el seu dolor i en l’amor als seus fills.

De la pregària del bisbe Pere Casaldàliga

Dona camperola i obrera,
nascuda en una colònia
i martiritzada pel legalisme i la hipocresia:
ensenyeu-nos a llegir sincerament l’Evangeli de Jesús
i a traduir-lo a la vida
amb totes les seves revolucionàries conseqüències,
en l’esperit radical de les Benaurances,
en el risc total d’aquell Amor que sap donar la vida pels que estima.

Meditació

Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d’ara totes les generacions em diran benaurada

Maria gosa dir de si mateixa que totes les generacions la diran benaurada. Ella només pot dir això perquè abans, només abans, Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa. La paraula petitesa vol dir, aquí, la seva humilitat, el seu no comptar per a res, la seva no importància. Déu ha mirat la seva petitesa i , per aquesta mirada de predilecció de part de Déu, gosa dir de si mateixa que totes les generacions l’anomenaran «benaurada». En llatí: quia respexit humilitatem ancillae suae. La paraula humilitat ve de humus, que vol dir: «terra». Ella és la terra bona de la paràbola on la Paraula ha fructificat i ha donat el cent per u. Per això, en les icones de la Mare de Déu, la seva túnica té el color marró, color de terra.

Aquestes paraules de Maria «totes les generacions em diran benaurada» fonamenten i legitimen la presència de la mare del Senyor en la litúrgia i en la predicació de l’Església. Ella, no ho oblidem, és la »verge predicable», digna de la predicació de l’Església. Tota la història de la salvació que troba el seu centre i la seva fi en Crist, comença en la mirada de Déu sobre la noia de Natzaret. Copio un text de Karl Barth: «Tots els àngels de tots els cels no esguarden ara sinó aquest lloc on hi ha Maria, aquesta noia a qui tanmateix no ha passat res més que aquest simple esguard de Déu posat en la seva humanitat. Aquest curt instant és ple d’eternitat, d’una eternitat sempre nova. No hi ha res més gran al cel ni a la terra. Si a la història universal ha passat mai alguna cosa d’essencial, és ben bé aquest “esguard”».

Les paraules profètiques que Maria diu de si mateixa s’acompleixen en tota l’Església, en la seva universalitat, i en la seva particularitat. I d’arreu, fins i tot en els llocs més humils del nostre arquebisbat, Maria és proclamada en la benaurança de la seva fe.

Intenció de pregària

Pels nois i noies que s’han quedat sense feina i que necessitaven els treballs d’estiu per pagar els seus estudis: que el Senyor els ajudi.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària a la Mare de Déu del papa Francesc

Oh Maria, vós resplendiu sempre en el nostre camí
com a signe de salvació i d’esperança.
Nosaltres ens confiem a vós, Salut dels malalts,
que prop de la creu vau ser associada al dolor de Jesús,
mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat
i estem segurs que proveireu,
perquè, com a Canà de Galilea,
pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare de l’Amor diví,
a conformar-nos a la voluntat del Pare
i a fer el que ens dirà Jesús,
que ha pres sobre seu els nostres sofriments
i ha carregat els nostres dolors
per conduir-nos, a través de la Creu,
a l’alegria de la Resurrecció.

S’afegeix l’antífona mariana:

Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies