La capella del col·legi de sant Pau, com també la de la Pastoreta i de l’Assumpció de Reus, esdevenen llocs de l’assemblea dels cristians ortodoxos de Romania. Allí les santes icones de la Mare de Déu són venerades. La Divina litúrgia és celebrada. Molts  observen el rigorós dejuni de la Quaresma. Com també el dejuni dels sants apòstols i de la Dormició de la Mare de Déu. També l’abstinència de tots els divendres de l’any. A la nit de Pasqua no n’hi falta cap. Ben mudats celebren la resurrecció de Crist. Des del dia de Pasqua fins a l’Ascensió els romanesos (fins i tot als bars) se saluden amb molta alegria els uns als altres, amb l’exclamació: «Hristos a înviat». A la qual contesten «Adevărat a Înviat»

Una família amiga de Romania em va dir: «La Pasqua per nosaltres és la festa més gran perquè els nostres pecats han estat perdonats, comença una vida nova i això és l’alegria que celebrem amb les nostres famílies». Ho celebren menjant: pască i cozonac. Els agrada pintar el Divendres Sant ous de vermell per recordar la sang de Crist i les llàgrimes de la Mare de Déu. Abans de Pasqua i de Nadal i, amb això ens donen un gran exemple, reben l’absolució sacramental i els sacerdots queden exauridíssims de confessar.

Enyoren molt la seva terra i la pàtria. A les províncies del nord de la Transilvània hi ha les seves famílies d’origen. Allí, quan passa el correu que va cap a Espanya, les mares i àvies baixen cap a la carretera per les valls verdes, amb obsequis de la terra, embolcallats amb molt d’amor i llàgrimes, pels seus fills i nets que viuen a Catalunya.

Com a tot arreu, hi ha de tot, però, en general, els romanesos que viuen entre nosaltres són treballadors, forts i responsables. Les dones saben portar la casa i educar els fills, decidides per tot. No hi ha cap mare romanesa que, abans de dormir, no beneeixi els fills i els ensenyi a pregar. No se n’obliden mai, ho sé del cert.

La fe, el treball i la família són un gran valor pel poble romanès. Tenen alegria quan les famílies es poden trobar al camp i menjar i fer festa junts, cantant el seus cants. Això els omple de felicitat.

Romania és un país ric de recursos naturals i d’una gran bellesa natural, però el sistema social fa que molts romanesos hagin d’emigrar. Molts sovint venen només amb la seva fe i la seva capacitat de treballar. A les nostres comarques són molts i s’han fet estimar.

Els seus fills ja han nascut aquí i van a les nostres escoles i juguen i parlen en català. Conec una mare romanesa jove que sempre em diu que parla amb els seus fills en romanès, perquè té por que l’oblidin. Així estimen la seva pàtria.

Ells, al seu país i aquí, han patit la pandèmia i molts perdran el treball. Ells, com nosaltres, s’han encomanat a la Mare de Déu. Sempre he somniat que un dia els hauríem de convocar a la nostra catedral perquè cantin l’Akatistul de la Mare de Déu,  en una trobada i festa de comunió eclesial entre catòlics i ortodoxos. Això només és un somni. Ells van voler posar a la seva parròquia, al costat de Sant Jerarca Calinic, el nom de sant Fructuós, el nostre màrtir. Ells estan agraïts perquè els deixem les nostres Esglésies pel seu culte. Ens estimen i els estimem.

En la litúrgia eslava no hi ha cap pregària en la qual la Mare de Déu no sigui invocada. Fins i tot el cor interromp l’anàfora de la litúrgia de sant Joan Crisòstom per cantar el «Agion» (és un cant a la Mare de Déu).

Beneït sigui el noble poble de Romania. Preguem avui per la unitat de les santes Esglésies de l’orient; elles, com nosaltres, venen de la Pentecosta, tenen la mateixa successió apostòlica, els mateixos sagraments i estimen, com nosaltres, la Mare de Déu.

Ells anomenen la Mare de Déu com «Bucuria tuturor celor necăjiți», que vol dir: «L’alegria de tots els afligits». Que la Mare de Déu protegeixi els fidels ortodoxos i catòlics ortodoxos de Romania, la del Gran Patriarcat de Bucarest, també l’Església Greco-catòlica de ritu eslau, l’Església Catòlica llatina, com les Esglésies greco-catòliques ucraïneses. La gran Església Ortodoxa de Romania és l’única Església Oriental que celebra la litúrgia amb una llengua romànica. La Parròquia de sant Calinic i de sant Fructuós, forma part de l’Arquebisbat Ortodox romanès a la diàspora. El P. Basile Valtaretu n’és el rector i l’arxiprest de Catalunya.

Tropari marià de la Litúrgia oriental

Digues-me, amor de la meva ànima, on pastures el ramat, on el fas reposar quan és migdia,* perquè no vagi perduda darrere els ramats dels teus companys. * Abans que bufi la marinada i s’allarguin les ombres, retorna, estimat meu. * Filles de Sió, sortiu, contempleu el rei Salomó amb la corona que li posà la seva mare el dia de les seves noces, el dia de la joia del seu cor. * Abans que bufi la marinada i s’allarguin les ombres, manifesta’m el teu rostre, amor de la meva ànima.

 

Meditació

Derroca els poderosos del soli i exalça els humils

Maria forma part del «poble de pobres» que esperava el Messies, els anawim, la resta santa del poble d’Israel que confiava només en el Senyor. És aquest cor de pobres que rep el Messies. Maria els representa a tots. Són la gent que és irrellevant davant del món.

Ella, plena de la joia de l’Esperit Sant, profetitza i canta el Regne que ha de venir, com anticipant l’ensenyament del Senyor. Quan Maria diu: derroca els poderosos del soli i exalça els humils és el mateix que el mateix Senyor proclama: Benaurats els pobres en  l’esperit perquè d’ells és el Regne del cel (Mt 5, 1). No hi ha cap diferència entre una cosa i l’altra. Ni teològica ni exegètica. La profetessa de Natzaret proclama la inversió del Regne de Déu. La humil noia de Natzaret és una revolucionària.

¿Voleu que us digui com entrarem en el Regne? Primer hi ha la Benaurada Verge Maria en el misteri de la seva assumpció. Joiosa de presidir el pelegrinatge del poble de la fe. Després vindrà la munió de pobres, la gent que no compta, que viuen i moren en la humilitat dels fills de Déu, els qui han sofert tota la vida i no han sabut explicar els seus sofriments, i tots els qui el món ha tingut per beneits. També els qui el món ha tractat injustament, els innocents, els intocables als ulls de Déu, la gent sense importància que no ens aturaríem mai a saludar pel carrer. També aquí hi haurà els pecadors, de la raça del pobre que, darrera del fariseu, pregava Déu que s’apiadés. Aquests pecadors portaran llàgrimes de goig als ulls. Pecadors perdonats. Ells porten els vestits rentats per la sang de l’Anyell. Després  vindran els testimonis de la fe, els màrtirs. Els seguiran els qui han estimat, encara que sigui per un sol acte de caritat que hagin fet a la seva vida. Tots els qui han donat «ni que sigui un got d’aigua» a un dels més petits, només perquè són de Crist.

Tot aquest seguici va sota el mantell de la Mare de Déu, ella que és advocada de la gràcia, refugi de pecadors i reina dels màrtirs.

I, després, només després, vindran els savis i els entesos, els qui s’han considerat alguna cosa amb els seus diners, que allí no valdran res, els poderosos d’aquest món i els grans ideòlegs sense caritat. Tots aquests entraran per misericòrdia només per misericòrdia, avergonyits davant el rostre de Crist. I els últims dels últims serem cadascú de nosaltres, que hem de considerar-nos els últims pecadors. Aquest serà l’odre d’entrada a la Jerusalem del cel. Ah! Se m’oblidava: allí no hi haurà ningú ressentit, tots estan contents de tots, perquè la caritat perfecta exclou tota enveja i Déu serà tot en tots.

Maria anirà al davant d’un poble de pecadors. Ella n’és la mare. En el Regne això ja és així. Ara per la misericòrdia de Déu tot està retingut, però quan vingui el Senyor es manifestarà tot, com és ara ja als seus ulls. El cel no està tancat perquè hi faltem cadascú de nosaltres. Aquest és el món de Déu que esperem, però l’esperança en el més enllà és motiu que mirem el «més ençà» del nostre món. Un món que ha conegut el dolor. Mirar el cel no vol dir no mirar la terra. Els cristians tenim molta feina i poc temps per a fer-la.

Us explicaré una anècdota que la donen per històrica. Es diu que Napoleó Bonaparte un any per l’Assumpció va participar de les Vespres de Notre Dame; quan va escoltar el verset del Magnificat: Deposuit potentes de sede et exaltavit humiles, no li va fer cap gràcia. I, per raó d’això, va suprimir a França la festa de l’Assumpció. No sé si és històric, ho vaig sentir en una predicació.

Intenció de pregària

Que el dolor que el món ha patit per causa de la pandèmia uneixi les Esglésies en la caritat de Crist.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

 

Pregària a la Mare de Déu del papa Francesc

Oh Maria, vós resplendiu sempre en el nostre camí
com a signe de salvació i d’esperança.
Nosaltres ens confiem a vós, Salut dels malalts,
que prop de la creu vau ser associada al dolor de Jesús,
mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat
i estem segurs que proveireu,
perquè, com a Canà de Galilea,
pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare de l’Amor diví,
a conformar-nos a la voluntat del Pare
i a fer el que ens dirà Jesús,
que ha pres sobre seu els nostres sofriments
i ha carregat els nostres dolors
per conduir-nos, a través de la Creu,
a l’alegria de la Resurrecció.

S’afegeix l’antífona mariana:

Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies