La Mare de Déu de l’Alba es venera a la Parròquia de Crist Rei de Reus. En els dies del gran silenci del confinament ha sentit la xerradissa dels ocells del parc de sant Jordi, ara encara sense l’alegria dels infants que hi juguen. Una llàntia enyoradissa de la presència dels fidels ha cremat sempre davant seu, i sota la seva mirada els preveres de Reus celebràrem la Nit de Pasqua del present any 2020. No hi havia els fidels, però hi eren tots en el cor. El bell ciri pasqual era encès amb resplendors de les deu parròquies de la ciutat. El jove cristià Ramón Pérez, que ens ajudava a la transmissió, ell tot sol representava la joventut de l’Església, la d’ara i la que vindrà per gràcia de Déu.

Aquest dijous passat un grup de joves universitaris feien una ofrena de flors, perfumades de totes les avemaries que aquests dies hem resat. Ella ens ha acompanyat en el confinament i ens acompanyarà en el desconfinament.

Ho ha fet d’arreu on ella ha estat invocada, a tota l’arxidiòcesi, tota ella encomanada a la Mare de Déu. Ella ha salvat l’alegria de la Pasqua i ha estat signe de la presència de Déu, que és «Pare i Mare», no pas de manera juxtaposada, sinó fusionada en un misteri inesgotable d’amor. No som nosaltres que hem visitat la Mare de Déu, sinó que ella ens ha visitat a tots, ha vingut a la casa de tots i al cor de tots.  A cada lloc on és invocada és causa de joia i de festa i  així formeu part de la nostra història.

Pregària a la Mare de Déu per l’arxidiòcesi

Oh Mare de Déu de l’Alba,
Regina caeli, laetare,
Mare de l’Església que peregrina a Tarragona,
Mare de totes les nostres parròquies,

Per la vostra intercessió de Mare beneïu tota l’arxidiòcesi, des de les vinyes del Penedès a les vinyes del Priorat, des de les muntanyes del Tallat al litoral del mar, on les onades arriben. Resplendiu ara davant nostre com a signe d’esperança i de consol.

Beneïu les primícies del ministeri de l’arquebisbe Joan, uniu els preveres en l’amor del Crist i feu-los apòstols, recordeu-vos del diaconat en Crist i dels qui han professat per amor la vida evangèlica. Concediu-nos noves i santes vocacions.

Que brollin les fonts del baptisme per als qui han de ser batejats, ompliu d’amor el cor dels infants que han de rebre la primera comunió i beneïu els seus pares. Enfortiu l’amor dels esposos i el fruit preciós del seu amor, que són els fills.

Que els ancians esdevinguin joves mirant la vida eterna. Sosteniu els malalts i que, recuperada la salut, donin gràcies a Déu.

Consoleu els qui en els cementiris solitaris han enterrat els difunts. Beneïu els qui per causa de la pandèmia han perdut el treball, que no caiguin en la tristesa, que trobin persones bones que els ajudin i la vida obri camí davant d’ells.

Beneïu els infants i els batxillers que acaben el curs i els seus mestres en les condicions actuals.

Beneïu les persones que, per professió, han fet el bé i han estat signes de la bondat divina: tot el personal sanitari, els qui  treballen a les residències dels ancians, i tants altres.

Vós, que sou filla de pobres i Mare del Rei, recordeu-vos dels qui passen necessitat i ajudeu els qui ajuden en el nom del vostre Fill.

Beneïu les nostres parròquies, allí hi ha la resta dels qui estimen el vostre Fill, i manteniu-les en l’alegria de la fe. Poseu-nos a tots en el vostre Fill a la vostra falda!

Veritablement és digne que us beneïm,
oh benaurada Mare de Déu,
vós més venerable que els querubins,
incomparablement més gloriosa que els serafins:
veritablement sou la Mare Déu
i nosaltres us magnifiquem,
al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Nota personal

Permeteu-me una nota personal. Us dono les gràcies. Sé que molts heu llegit i pregat amb les visites espirituals (això és el més important) i les heu divulgades. M’ha estat sorpresa, de la qual dono només gràcies a Déu. Alguns fins i tot les heu col·leccionades.

És per obediència al Sr Arquebisbe i per iniciativa seva que he escrit les Visites Espirituals. També per amor a la Mare de Déu i no sense pregària. Perdoneu les omissions, les imprecisions i la redacció. Escric ràpid i tinc el mal costum de no tornar a llegir el que he escrit, cosa que no s’ha de fer mai.

Les Visites Espirituals de llocs entranyables que estimem han estat motiu que tots preguem per tots. Que quedin ara en el llibre intangible de la Web de l’Arquebisbat, almenys com a testimoni. Com que he començat el breu comentari del Magnificat i ja l’havia preparat, l’acabo avui, per si el voleu llegir. Em dol no acabar-lo. Moltes gràcies. Mn. Rafael.

S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre

El Magnificat en la litúrgia, el cantem d’una manera prolèptica, perdoneu la paraula de l’argot teològic; vol dir simplement «abans d’hora». El cantem anticipant el final absolut. Només en la consumació de la caritat i en la plenitud del Regne de Déu podrem cantar el vers amb el qual concloc les Visites Espirituals: S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. Serà com el reverber infinit, com l’oda infinita, amb un final més grandiós que el del Te Deum de Brukner o la grandiosa novena simfonia de Beethoven, que no seran res comparats amb el cant dels redimits. Només al final absolut l’Església glorificada podrà cantar, llavors ja plenament identificada amb Maria, el Magnificat del Déu que salva i que s’ha recordat de tota la descendència dels creients, nombrosa com les estrelles del cel que el vell patriarca va contemplar al cel. També tan nombrosa com la sorra del mar.

Quan el cantem a l’hora del vespre, al voltant de l’altar del Senyor (Mt 8:11), que besem i encensem, anticipem l’aplec final dels fills de Déu redimits. Quan el cantem aquí a la terra estem cantant el que serà, cantem la nostra esperança. En el Regne el cor de Maria i de l’Església s’uniran per sempre. La imatge s’identificarà per sempre amb el que ha significat.

S’ha recordat (és a dir, no ha oblidat ni ha estat indiferent) de totes les generacions, també la nostra, que ha viscut amb dolor un temps de sofriment com és ara una pandèmia, de la qual nosaltres ens recordarem perquè l’hem viscuda i així ho explicarem, però que, des del punt de vista de la gran història de la humanitat, serà un esdeveniment més, com sabem la història del terratrèmol de Lisboa o la grip espanyola de començaments del segle XX. La memòria és oblidadissa, però cada generació és immediata davant de Déu (Bonhoeffer). Ell s’ha recordat de nosaltres i hem experimentat l’amor de Déu Trinitat a través de la Mare de misericòrdia.

Perquè, posat a escriure teologia, Maria revela, més que ningú, les entranyes maternes del nostre Déu. Sí, no m’he equivocat: «Les entranyes maternes del nostre Déu». Un Déu que és pare i alhora mare. Quantes vegades en la recitació del Càntic de Zacaries diem: per l’amor entranyable del nostre Déu. L’adjectiu entranyable es refereix a l’amor que una mare té al fill que porta al seu sí abans de néixer. Sant Joan de la Creu afirma: Dios es un seno materno de amor inagotable».  Evoquem la gran citació d’Isaïes: Pot una mare oblidar-se del seu fill ? (Is 49:15). Qui pot exhaurir l’amor d’una mare? Qui pot exhaurir l’amor de Déu?

La tendresa de Déu Trinitat es manifesta en Aquella que el Senyor, des de la creu, ens va donar per mare. Si Senyor ens ha pres a tots per germans i germanes, ella (Maria) no pot deixar de ser mare per a tots. No hi ha cap excés de mariologia, el Crist ens ha estat donat en Maria, des de l’Anunciació. Sempre van junts. Maria és al començament en la seva immaculada Concepció i al final del Misteri de Crist, en la seva Assumpció, com a figura de l’Església consumada en la glòria.

Maria forma part de la vida eclesial i ara, com sempre, tots els signes que hi ha (tan esperançadors) de renovació de l’Església estan sota el signe de la Mare de Déu. Ella representa la mediació eclesial, com una atmosfera de la presència de Crist que atreu sobre si els compromisos eclesials: d’adoració del Crist Eucaristia, d’amor als pobres, d’obediència a la Paraula. Ella, Maria, és la que va al davant i ens acompanya en el pelegrinatge de la fe. Realment ella és l’alba d’un nou dia, alba precursora d’una Església, vestida de blanc, innocent, amorosa, servidora, atenta i humil.

En el cor immaculat de Maria (el centre més íntim de la seva vida) Maria només tenia Crist, el seu Fill. Així també hauria de ser en el cor de l’Església. Maria mai és el centre, però està darrera i al costat, quan ell (Crist) hi és, tot va bé. Quan no hi és, quelcom de la vida cristiana hi falta. Ella es la punta de tendresa que cal per a ser evangelitzadors, per a ser orants. Quan el catolicisme ha defugit Maria sempre ha caigut en la ideologia, o en formes gnòstiques, que dins de l’Església són més demolidores que les atees. És un cristianisme sense gràcia. Seria llarg d’explicar però considereu-ho: Si en el calvari no hi hagués estat Maria, hauria faltat alguna cosa. Calia la presència humil de la Mare, postergada al darrer lloc, enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. Ella representava allí la mediació eclesial. Des d’aleshores sempre hi és present, com és  humilment present a la Pentecosta, que avui celebrem. Nosaltres formem part de la descendència d’Abraham i amb Maria exultem de goig pel Déu que ens salva. Invoquem Maria en la joiosa Pentecosta com a Vas espiritual, que significa: Vas ple de l’Esperit Sant. Regina coeli laetare al·leluia.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies