Benvolguts i benvolgudes,

Aquest diumenge l’Església el dedica especialment a contemplar i a celebrar el misteri central de la nostra fe. El dediquem a la Santíssima Trinitat, un misteri que podem entrellucar perquè precisament s’ha manifestat cap a nosaltres com a «misteri d’Amor» en majúscula: el de Déu Pare que ens ha donat el seu Fill únic (cf. Jn 3,16) i que, per mitjà de l’Esperit, ha vessat aquest amor en els nostres cors (cf. Rm 5,5). Donat que avui la litúrgia ens convida sobretot a «contemplar» aquest misteri, precisament el dediquem també a pregar per les comunitats i persones consagrades de vida contemplativa. Ells i elles, contemplant el misteri de Déu, preguen constantment per nosaltres i per tota l’Església.

A la nostra arxidiòcesi de Tarragona hi tenim fins a cinc comunitats, quatre de femenines i una de masculina: les monges Cistercenques de Vallbona de les Monges, els monjos Cistercencs de Santa Maria de Poblet, les monges Carmelites Descalces de Tarragona, les monges Clarisses de Reus i les monges Mínimes de Valls. A banda d’aquestes comunitats, i en relació amb la vida contemplativa, tenim també a la diòcesi una forma de vida consagrada no associada: són les Germanes de vida eremítica, repartides en diverses esglésies o ermites.

Agraïm a Déu aquestes formes de consagració que necessita l’Església. Hauríem de reiterar la nostra estima i el nostre compromís per a conèixer-les millor. Amb la seva pregària i el seu testimoniatge de vida, il·luminen el que és el cor de l’Església, que no és altre que l’Amor en majúscula, com hem dit. En aquest sentit, podem rellegir aquella famosa pàgina del diari de santa Teresa de l’Infant Jesús, en la qual la jove —havent ingressat en el monestir de les Carmelites Descalces de Lisieux—, amb un esperit, al mateix temps, missioner i contemplatiu, ens descriu que trobà la seva vocació dins la multiplicitat de dons amb els quals Déu adorna el seu Poble. Diu així: «En contemplar […] l’Església, no m’havia reconegut a mi mateixa en cap dels membres que sant Pau descriu, o, més ben dit, em volia veure jo mateixa en tots. La caritat em donà la clau de la meva vocació […]. Vaig comprendre que l’Església té un cor, i que aquest cor existeix encès d’amor. Vaig comprendre que és un únic amor el que empeny a actuar els membres de l’Església, i que, si aquest amor s’hagués extingit, els Apòstols haurien deixat de predicar l’Evangeli i no hi hauria hagut cap més màrtir que vessés la seva sang. Vaig veure clarament i vaig entendre que l’amor enclou en si totes les vocacions, que l’amor ho és tot i que un mateix amor pot abastar tots els temps i tots els llocs; per dir-ho amb una paraula, vaig entendre que l’amor és etern. Aleshores, amb gran goig de la meva ànima exultant, vaig exclamar: “Oh Jesús, amor meu, finalment he trobat la meva vocació: la meva vocació és l’amor. Sí, he trobat el lloc que és el meu a l’Església, i aquest lloc me l’heu donat vós, oh Déu meu. En el cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor.”»

En aquestes ratlles, precioses i vibrants, hi trobem un mirall lúcid i profund per a tots els nostres consagrats contemplatius i, en certa manera, per a tots els qui celebrem i gaudim amb ells els fruits d’aquesta vocació particular en el si de l’Església. La vida contemplativa, aparentment amagada de tot i de tots, no constitueix un do més de l’Església entre altres, sinó que representa allò que vivifica i sosté tots els altres dons: i aquest és l’amor.

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies