Benvolguts i benvolgudes,

Resar l’«A Déu m’encomano». Era l’advertiment que, quan era petit, em feia cada vespre la mare, quan li feia el petó abans d’anar a dormir. Resa ara l’«A Déu m’encomano», em deia. I seguien també altres oracions, més o menys llargues segons la son. «A Déu m’encomano i a santa Maria, la gràcia de Déu per sempre amb mi sia.»

Els costums han canviat en les famílies. Però la necessitat d’educar les relacions amb aquelles persones amb les quals estem més vinculats continua. «Els homes i dones no som illes», ha dit algú. I amb Déu hi estem vinculats per la mateixa existència i per l’amor que ens testimonia en la persona de Jesucrist. No és correcte deixar a l’oblit el nostre tracte amb Déu.

Entre les coses que són naturals, s’hi compta la d’ensenyar als petitons de donar gràcies a Déu pels favors rebuts durant el dia, i de demanar el seu ajut pel nou dia que comença. Tanmateix, però, els qui tenim més necessitat de la companyia i del perdó de Déu som els grans, perquè ens trobem amb més trencacolls. Per això, en aquests moments, em surt a flor de pell l’agraïment als pares i avis, que van saber transmetre l’essencial. Vam créixer en un ambient humil i senzill. Amb pocs mitjans i amb molt d’amor, els pares i els avis ens ho van donar tot. Ells van fer de la seva vida un do. ¿No diuen que els anys més decisius de tota una vida són els primers? Doncs amb ells vam poder viure la primera i més important escola d’estimació, la primera escola de treball i d’esforç i, també, la primera catequesi viva de fe cristiana. El tronc sòlid ve del que hem rebut en els inicis, i d’això n’hem de donar sempre gràcies a Déu.

La televisió, el mòbil, les xarxes socials… que serveixen per a comunicar, han trencat, al mateix temps, moltes relacions: amb el veïnatge, entre les famílies i amb Déu mateix. Ens hem de replantejar seriosament si això és bo i si són veritablement les xarxes socials les qui han de manar a casa.

Parlem de la necessitat del testimoniatge. I un dels primers testimonis que un fill ha de donar, en tant que és fill, és el de la bona entesa amb els seus pares. I un dels testimoniatges que un bon fill de Déu ha de donar i donar-se a si mateix és el de la seva relació amb el Pare del cel.

Pregar al matí, al vespre, o cap al tard; no hi ha res prescrit en l’oració privada. Ara bé, la vida té el seu ritme. Ens llevem i comença un nou dia; anem a dormir després d’una colla d’activitats i passarem unes hores inconscients. És bo que en aquests moments demanem a Déu la seva companyia, la seva ajuda, el seu perdó i li mostrem el nostre agraïment.

És molt senzill poder pregar cada dia, encara que algú pugui dir que és antiquat —jo diria que més que antiquat és antic, que no és el mateix. És molt natural i molt recomanable que, en despertar-nos i en anar a dormir, amb les paraules que aprenguérem de petits o amb unes altres, demanem a Déu i a la Mare de Déu la seva companyia. I també, és bell i saludable pensar que, en qualsevol lloc del món on hom prega, allí hi ha l’Esperit Sant, alè vital de la pregària.

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies